Se’ns ha mort el Mossèn. I això a Marata, i per a molts de Corró d’Amunt, no vol dir la mort del rector, sinó la mort d’un pare, el pare del poble tal com és avui.
El Mossèn ha estat sempre un més de la colla, un més de casa. Per voluntat seva i per voluntat nostra. I li agradava de remarcar-ho així. Quan visitava algú a l’hospital o a casa, malalt, si mentre eren allà fent conversa, entrava el metge o algú foraster, l’omplia de goig sentir que la família el presentava, com qui no vol la cosa, “és el Mossèn”, volent dir, “podeu parlar, és de casa”. Amb totes les contradiccions que vulguem, seves i nostres, l’hem estimat i s’ha sentit estimat.
També la casa que hi ha sota cal Manel és casa el Mossèn per alguna cosa. La rectoria, era la vella, la d’abans. I ell en deia a casa. I a sota, l’Esclop, una veritable escola de vida amb nom propi: un esclop, remarcant aquella senzillesa, ruralitat i naturalitat, que tant admirava. L’Esclop és aquella estança amb poca claror on tota una generació de joves els anys 60 va començar a trobar una mica de llum en la foscor del franquisme, i va començar a créixer al seu voltant. Va ser casa d’acollida per a qui ho va haver de menester, lloc de pas, de reunions i de trobada… Si les parets parlessin!
El Mossèn ha estat un més de la colla però no pas un qualsevol. Ha estat pal de paller, però per molt pal que hi hagi, no hi ha paller sense palla. O amb la imatge que a ell li agradava fer servir, la llavor, per bona que sigui, si cau en terra estèril, mor. A Marata, i en la persona de tantíssima altra gent que hem tingut la sort de conèixer-lo de debò, la llavor ha arrelat profundament.
El Mossèn explicava que quan va arribar a Marata, la gent deia que era de Marata amb la boca petita. Viure a pagès no es valorava -encara ara- i ser de Marata semblava poca cosa: hi afegíem, “al costat de Granollers, de Cardedeu”. Avui, diem que som de Marata amb el cap ben alt i amb aquella mateixa murrieria d’en Lluquet quan als Pastorets s’encara a Satanàs perquè no sap on és Marata: “Miri, no es pot equivocar, és allà on…” Sempre hi ha alguna lluita compartida per explicar, alguna acte cultural o festa a què convidar. Ser de Marata avui és un privilegi que el Mossèn va procurar que quedés ben segellat amb uns Estatuts redactats a consciència, per a un Centre Cultural que fos del poble, on “el rector de la parròquia, sempre que resideixi a Marata i sigui soci del Centre Cultural, en serà vocal nat”. Pel Mossèn, és pastor aquell que viu i conviu enmig de les seves ovelles.
Moltes tecles
L’obra del Mossèn és per a escriure’n llibres i no ens pertoca aquí glossar-la o el sermó seria encara més llarg que algun dels seus! Més enllà de tota l’obra cultural al si del Centre Cultural de Marata -no li agradava que en diguéssim Casal, la cultura, la formació d’esperit crític era essencial per a ell-, el Mossèn ha tocat moltes tecles, excepte les d’aquest orgue potser, la música era el seu punt feble, potser per això ho cobria amb els excepcionals concerts i amb el recull dels Salms de Marata.
Ecumenisme, història, sociologia i religió; la lluita i defensa del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; de la llengua catalana però també d’Occitània i de la llengua occitana; l’escoltisme femení, les colònies i les sortides amb el jovent; la Cartoixa de Montalegre, on va continuar anant cada mes fins al darrer moment; el Centre d’Estudis de l’Associació Cultural de Granollers, la Fundació Bosch i Cardellach, la revista Granollers Comunitat Cristiana…; totes les reformes de l’església de Santa Coloma, orgue, sitges, bancs, campanes i el recorregut per Itàlia buscant altres Meserata; les lluites del gas, per la recuperació de la línia de tren entre Martorell i Granollers, i contra el Quart Cinturó, encara latent; les gestions per portar telèfon, el transformador de corrent, la comissió de camins… i el teníem encara també al dia i participava del projecte que treballem per portar-nos fibra al poble, entre tots, com ens ha tocat fer sempre; la relació amb Unió de Pagesos i la feina feta perquè les dones de pagès no es quedessin sense jubiliació; el Mossèn va vetllar molt també perquè les noies de Marata estudiessin; Lourdes, Ezquioga, Montserrat i els viatges a Itàlia a casa l’Àngela Volpini, la devoció a la Mare de Déu l’ha acompanyat també sempre, però al costat de les persones, no als peus d’una imatge… Segur que ens deixem coses i, sobretot, les més invisibles, la petja que ha deixat en tots i cadascun de nosaltres. Tot ho va fer des d’aquí, i cap aquí. I així ha engrandit i honrat la família de Marata, que va molt més enllà dels 170 i escaig que hi vivim.
El Mossèn era tossut i fet a la seva, ben sorrut a vegades i extremadament meticulós, primmirat i perepunyetes, quan volia, però què n’esperàvem! Amb genètica terrassenca -que ja sap de quina raça són els de Terrassa- va anar a raure enmig d’uns camps de Marata, on, deixa’ls anar, déu-n’hidoret la fama que tenim tots plegats aquí també, de caparruts. Hem estat una família molt particular, però una família ben unida i ell ha estat sempre el primer a vetllar perquè hi regnés la germanor.
Se’ns ha mort el Mossèn i ens deixa un gran buit. Un buit, però, que no deixa de ser ple, ple de tota la seva herència més humana, i que entre tots ens encarregarem d’omplir o de protegir, col·lectivament, comunitàriament, com ell ha fet sempre.
Mossèn, no sabem si ho farem millor o pitjor, però ja saps que ho farem tan bé com sabrem, tan bé com podrem i que ho farem de tot cor, tenint-te present. Si alguna cosa no la fem prou bé, desferma les campanes, a veure si des d’allí dalt estant et fan més cas.
Descansa en pau. Amén.
