No sabia com enfrontar-me a viure aquí de nou. Se’m va bloquejar el cos i vaig estar una nit en observació en un hospital”. M. A. M. V. és veïna de Ca n’Anglada i ha viscut un turment del qual trigarà a reposar-se. Ha sofert tres robatoris en el seu habitatge. Tres robatoris consecutius, tres assalts en, com a molt, set dies, amb portes destrossades, calaixos desordenats, finestres desballestades, petjades damunt del llit, rares notes escrites deixades pels intrusos i, per descomptat, un rest d’objectes sostrets: electrodomèstics, joies, roba, una bici, eines, pantalles, màscares, lents de contacte, compreses, diners, calçat.
De tant anar els mossos a prendre empremtes, la víctima i familiars seus es degueren ocupar a fons per a netejar el pis pam a pam per a desempallegar-se aquella pols negra que l’inundava tot com una plaga de sutge. Tot va començar el 10 d’agost. La víctima, que resideix amb el seu fill en un pis del carrer de Sant Crispí, es trobava a Talamanca passant uns dies de festa. A les quatre de la tarda va rebre una trucada de la policia: algú havia entrat en el domicili pel balcó, havia de tornar com més aviat millor.
Una veïna va notar un soroll estrany a les tres de la matinada i li ho va comentar a un familiar unes hores després. Després van veure que els assaltants s’havien enfilat al pis de M. A. M. V., situat en un primer, trepitjant una reixa de la finestra dels baixos. Una vegada al balcó de l’habitatge de la víctima, van rebentar la finestra. Van entrar, van revisar el pis, van robar peces de plata, un capell de waterpolo, 100 euros en metàl·lic, una motxilla, es van emportar uns perfums de mala qualitat per a deixar en el seu lloc els de bona, maquillatge, un assecador… Allí seguia la tele i els ordinadors quan M. A. M. V. va arribar a casa seva.
Va veure el carro de la compra plantat en el menjador. Potser els malfactors pensaven usar el carro per a omplir-ho d’objectes del botí i transportar-los com si de la compra es tractés, però no ho van fer i allí van deixar el carro.
Van arribar els mossos, van prendre empremtes al balcó i llavors van veure aquella vela quadrada en un repeu del menjador. Hi havia signes estranys gravats en la cera. Semblava un nom en àrab.
L’estupor encara li recorria l’espinada quan, ajudada per uns familiars, la dona va bloquejar la persiana del balcó per dins per a evitar que algú entrés una altra vegada per allà. La dona va deixar l’habitatge ben tancat i va tornar a Talamanca. Eren les 11.30 de la nit del 10 d’agost.
L’estupor no anava a desaparèixer així com així. Anava a ensenyorir-se del seu cos i de la seva ment durant molts dies.
El segon
A les tres de la matinada, hores després de l’assalt primer, a M. A. M. V. li sona el telèfon. Digui. És un policia, li pregunta si està a Talamanca, li respon que sí i rep l’impacte de gel de la notícia: algú ha okupat casa seva. Okupat, què? Hi ha dotacions policials al carrer de Sant Crispí. La dona ha de baixar de nou a Terrassa, però no corri, creiem que encara estan a dins. A dins, encara, en el seu domicili, quina creu. Torna a avisar a la seva família, a aixecar-los del llit, perquè ella no té vehicle propi. “No feia ni quatre hores que havia marxat!”
La persiana estava encara més torta. Uns veïns del bloc havien sentit sorolls procedents de dos llocs. Aquesta vegada, al contrari que en la primera, M. A. M. V. no va obrir la porta de casa seva casa per a comprovar què havia passat dins. Van entrar primer uns policies mentre ella esperava al carrer atabalada pels nervis. Als vint minuts van baixar els agents. No hi havia ningú en el pis.
Els qui van entrar aquesta segona vegada ho van fer a través d’una finestra minúscula, la del lavabo, que dóna a un pati interior amb teulades a nivell del sòl del pis. Més clar, aigua. Si un element es repeteix, a més de l’estranyesa, el temor i la inversemblança, és el carro de la compra. Allà estava, de nou, en el menjador i l’escenari del delicte es completava amb un grapat de samarretes en el terra i joies i colònies (les bones) preparades com a botí. L’acció delictiva s’havia frustrat. Els dolents no van arribar a robar res, doncs segur que no els va donar temps i van decidir fugir a la desesperada. Potser pensaven sortir per la finestra que dóna al carrer, la del balcó violentat la primera vegada, però no van poder fer-ho i van marxar per on havien vingut, per la finestra petita del lavabo.
Una veïna corria pel bloc al mateix temps que informava la resta: havien tornat a entrar en la casa de la veïna. Algú va dir haver albirat una ombra sospitosa aquella matinada. Per a ombres, les que embargaven l’ànim de la víctima mentre parents seus guardaven objectes en el seu lloc, i ella, M. A. M. V., dominada pel desconcert, patia un atac d’angoixa.
Va romandre en la seva llar ultratjada fins a les sis del matí. Després, a comissaria a posar la denúncia, la segona. “Si dubtava sobre anar a Talamanca, ara ho tenia més clar”. Sí, marxava. Com quedar-se allí, en aquell pis que ja no semblava seu, tenint en compte la desfilada d’intrusos, primer, gairebé segur, tres, després, gairebé segur, dos?
El tercer
Una coneguda que és doctora li va aconsellar repòs i distraccions per a superar aquell escull d’assalts. Van passar els dies, no molts.
Dilluns, 17 d’agost, quatre de la tarda. La dona descansa en una piscina i rep una trucada. És un veí. No seràs a casa teva? No, estic a Talamanca. Com li ho podia dir, com podia informar que una altra vegada algú havia irromput de nou en el seu domili, perquè uns veïns havien vist un mocador de paper en el terra, al costat de la seva porta, i l’havien tocat sense voler, res, un lleuger toc de suport, i la porta s’havia obert. A la víctima li va sobrevenir el sulfur d’un mareig, no pot ser, no pot ser, un policia municipal la truca, ha de baixar ja a Terrassa. “Vam estar a punt de tenir un accident”, recorda la víctima en rememorar aquell viatge precipitat, un més, el tercer, des de Talamanca al barri de Ca n’Anglada.
En aquesta ocasió, els assaltants no van penetrar en el pis per una finestra. Van arrencar el marc de la porta d’entrada. Pel que sembla, ho van fer amb una palanca hidràulica. Van deixar el pany en el terra de l’entradeta, envoltada dels encenalls de fusta producte de la destrossa, van usar les eines de la víctima, es presumeix que per a canviar el pany de la porta, però van acabar cometent un robatori a l’ús. Res d’okupació.
Un missatge escrit
I van canviar coses de lloc. La llum de l’habitació del fill estava en la tauleta de nit de la mare i hi havia medicació fora del seu lloc i roba interior disseminada per la casa, i què dir de l’estat indescriptible de la cuina. El robatori es va descobrir el dilluns 17 d’agost, però no és descartable que els delinqüents entressin abans. És a dir, es pot parlar de tres robatoris en menys de set dies, un exemple d’acarnissament en assalts domiciliaris amb pocs parangons a Terrassa.
Els lladres van usar el lavabo i van menjar en el pis. Van saquejar el que van poder. Van robar un monitor de PC, la tele, dues centraletes (la víctima és recepcionista i treballa des de casa), una taula de planxar, una planxa, documentació, collarets i arracades, una batedora, una cafetera, una sandvitxera, una jaqueta, una maleta a quadres, ganivets, un martell i tornavisos, altaveus, auriculars, lents de contacte, un ventilador, una trituradora, un afilador, compreses, medicaments, un abric, una corda de saltar, dos pesos vermells.
I el carro de la compra? El van robar també, aquest cop sí.
En mirar de gairell un quadre amb fotos, van veure una que estava volta del revés. Algú havia escrit alguna cosa en el revers: “Potamadrica polisia”, es llegeix, o una cosa similar, perquè està escrit en un castellà aproximatiu.
En la galleda de les escombraries, que la dona havia deixat buida abans d’anar a Talamanca, hi havia gases amb sang i iode. “Vivim aquí de nou des de l’11 de setembre. Amb molta por”, diu M. A. M. V. mentre s’asseca les llàgrimes.
