No va haver-hi més pròrrogues. La Maria Cecilia, de 78 anys, va complir ahir l’ordre judicial de desnonament i va abandonar l’habitatge on vivia al carrer Dom Bosco, al sector de La Maurina. El procés judicial que va culminar ahir el van engegar els fills del propietari de l’habitatge, que va morir el desembre del 2018, amb el qual la Maria Cecilia va mantenir una relació sentimental i convivia des de feina alguns anys a l’immoble motiu del litigi. Però la casa és dels hereus, els fills del difunt; la justícia va sentenciar que no tenia dret a viure-hi. La dona no tenia cap dret sobre l’habitatge i ja feia temps que havia esgotat “l’any de plor” que per llei es concedeix en reconèixer a una parella una convivència estable. L’alçament estava previst a les 12 del migdia. I el carrer Dom Bosco era un formiguer de veïns i membres del Colectivo Sin Vivienda. La Maria Cecilia espera a dintre de la casa, amb l’esperança que el desnonament no es portés a terme, de moment. Això és el que pretenia el seu advocat. Pactar amb la família propietària una pròrroga de vint dies perquè els serveis socials trobessin una “alternativa residencial” a la dona. Però no va ser possible. Els hereus ja estaven cansats d’esperat una solució al cas i no van voler negociar en cap moment. La comitiva judicial ho va plantejar, com és molt habitual en aquests casos, però la negativa era tan evident que no es veia cap possibilitat de marxa enrere. “Al maig el jutge li va donar un mes perquè marxés, i com no ho va fer, va assenyalar el desallotjament per avui (per ahir). D’això fa cinc mesos. Ha tingut molts temps”, va dir un dels fills. L’intent de negociació va ser llarg. Per un cantó, l’advocat de la dona, i per un altre, la comitiva, els mossos, els germans propietaris. Es va negociar, en alguns moments amb vehemència, però la cosa no va anar més enllà. I tots rodejats de veïns i de membres del Colectivo sin vivienda. Prèviament, la Policia havia informat aquest col·lectiu de les característiques del cas, que no es tractava d’un pis d’un fons voltor o d’un banc, que hi havia propietaris legals. I ho van entendre perfectament. “No defensem, en aquest cas, que la dona s’hi quedi, sinó només un mica més de temps”, deia Elisabet Castillo, membre del col·lectiu.
Una vegada que se sabia que la dona marxava, el seu advocat va dir que “ha estat la pitjor solució de totes”. “Hem tingut molta paciència, massa”, manifestava una de les filles. Llavors la comissió judicial i els Mossos van fer entendre a la dona que el termini s’havia esgotat definitivament. A la 1.30 de la tarda, Maria Cecilia sortia per la porta de la casa amb les seves pertinences dintre de diverses bosses de plàstic. A la porta de l’habitatge estaven els hereus, amb el seu representant legal, l’advocat de la dona, a més dels veïns i membres del citat col·lectiu. Van ser els moments més tensos perquè la Maria Cecilia, plorant, es va encarar amb els fills, que van optar per no ficar més llenya al foc i no van respondre a les provocacions. La dona va marxar en el cotxe d’una de les seves filles, que també va assistir al desallotjament. Entre tant, els propietaris donaven mostres d’alegria una vegada que van poder entrar, de nou i després de molts de temps, a la casa del seu pare. I molts veïns de la zona van donar suports als propietaris. Tant que un grup va aplaudir quan la recuperació de l’immoble ja era una realitat.
