Va intentar assassinar-la en el garatge. La navalla oberta, atac al coll, ella en el terra, ell de genolls, amb guants de làtex, no cridis perquè ningú et sentirà, li mossega perquè ella deixi anar el seu braç, que ella ha agarrat per a defensar-se. Ella, enfonsada en la desesperació, li diu “t’estimo” per a tractar de calmar-lo, ella li diu que la culpa de la ruptura va ser d’ella, ho reconeix, anem a casa, tranquil. Aquella tarda de novembre va poder acabar amb un cadàver en un garatge, amb una víctima més de violència assassina a Terrassa. Va acabar amb la detenció de l’atacant, exparella de l’atacada, de l’home que va intentar matar-la a ganivetades i ha estat condemnat per això a tres anys i nou mesos de presó, a deu mesos més per amenaces i a altres deu mesos per maltractaments.
No ho acceptava
Ho havien deixat, però ell no acceptava la ruptura. Preguntava a la seva ex cada dos per tres si tenia nova parella. Van mantenir una relació sentimental durant un any i mig. Va acabar al novembre de 2017. Abans, en la primavera d’aquell any, estaven els dos a casa. Van discutir i ell va propinar a la dona un cop amb la mà oberta en el front. La víctima va sortir al carrer amb la seva neboda, a qui havia acudit a la recerca d’ajuda. Es van acostar a l’home per a exigir-li que sortís del cotxe de la víctima i els lliurés les claus. Ell va baixar, però va agarrar amb força a la dona del braç i li ho va retorçar.
11 de novembre. La parella ja s’havia truncat i es van citar a casa d’ella perquè la dona volia retornar-li estris i documents. Van quedar en el pis. A les 5.40 de la tarda, ella va enviar un missatge a la seva exparella. Ja es dirigia al seu domicili. “Ja mateix plegaré”, li va escriure. Ell va sortir cap a allà. Va entrar en l’aparcament. Va arribar a la segona planta subterrània del bloc de pisos. Allí estacionava ella el seu cotxe. Ell va esperar amagat en el llindar de la porta de l’escala.
La víctima va arribar. Va aparcar el cotxe. Va sortir i va caminar cap a la porta de l’escala.
Allà estava ell, home corpulent, amb guants de làtex fosc a les mans. En una brandava una navalla oberta, una arma d’uns deu centímetres de fulla.
La va agarrar del cabell, fort, la va arrossegar cap a un lloc més fosc, calma’t, li demanava ella, el va intentar, va intentar tranquil·litzar-lo, coneixia la seva fúria. Ella en el terra, ell de genolls, la va atacar amb la navalla, al coll, una vegada, una altra, diverses vegades, i ella regirant-se, lluitant per la seva vida en ràfegues de resistència, ella subjectant-li el braç homicida, intenta cridar, l’home li tapa la boca, ningú et sentirà, li diu. I li dóna una mossegada al braç perquè el deixi anar.
T’estimo, li va dir ella perquè cessés l’atac, tot per a tranquil·litzar-lo. Seva era la culpa que el seu hagués acabat. Ell passava de l’exaltació violenta a l’assossec.
Ella estava convençuda que només podia evitar perdre la vida en aquell tràngol si el persuadia per a pujar al domicili. No hi ha ningú, li va dir. Va aconseguir apartar-se d’ell. Van pujar els esglaons de l’escala de l’aparcament. Ell anava darrere. A casa parlarien. Ella plorava, ell intentava abraçar-la, ella va rebutjar l’abraçada, ell va enarborar de nou la navalla, amenaçador.
La filla era al pis
Però van sortir del pàrquing. Van arribar al pis. La filla de la víctima era a dins. Va veure a la seva mare amb la roba bruta, plena de pols, despentinada, notava que havia plorat. Ell portava els genolls dels pantalons plens de pols. Què ha passat?, va preguntar a la seva mare. Li has pegat?, va preguntar a l’home. No, va contestar ell. La mare va sol·licitar a la seva filla que es fiqués en el seu dormitori.
Dóna’m la navalla, va demanar a l’agressor. Després parlarien. Ell va lliurar l’arma. Ella la va guardar en la bossa. Parlaré un moment amb la meva filla, li va dir, potser ha vist una cosa estranya, espera, la tranquil·litzaré.
La dona es va dirigir a l’habitació, va entrar i li va explicar tot a la filla. L’havia intentat matar. Va aprofitar el moment per a enviar un missatge a la seva neboda. Telefona a la policia.
Ell no era aliè al que ocorria en el dormitori. Ella va sentir un soroll a la porta. Va sortir de l’habitació i el va veure allà, a la porta. Havia sortit però es disposava a entrar una altra vegada, ella va córrer per a impedir-ho. L’home va baixar la mà, en un gest com per a agafar alguna cosa. Sona el timbre. La filla obre la porta de baix des de l’intèrfon i corre al costat de la seva mare, es posa darrere d’ella, per a socórrer-la en la seva contenció, perquè ell no torni a entrar, empenyen, amb força, i aconsegueixen tancar la porta.
Ja és aquí la policia. Ell ho sap. “Me l’heu jugat, si heu trucat la policia, jo d’aquí a dos dies surto, però et conec a tu, a la teva filla i a les teves germanes, s’on vius i on treballes”, etziba darrere de la porta.
Els agents pugen per l’escala, ràpid, pot ser tard, i es creuen amb el tipus, que baixa. Quiet. Està detingut. L’escorcollen. Porta un tros de làtex en el canell dret. I porta també unes tisores. Les havia agafat de la cuina del pis. Uns policies municipals van trobar els guants de làtex en el pàrquing i van veure les marques de l’arrossegament. I van veure la víctima espantada, bruta de pols.
Unes hores després, l’acusat, nascut en 1968, ingressava a la presó. La dona va sofrir equimosi en diverses zones del cos, enrogiment en la nina dreta per mossegada, dolors cervicals. I ànim depressiu. Però no va reclamar diners d’indemnització en el procés.
Tot això considera provat la sentència de l’Audiència Provincial que ha condemnat a l’acusat a deu mesos de presó per un delicte de maltractaments en l’àmbit familiar, a tres anys i nou mesos de presó per un delicte d’homicidi en grau de temptativa i a deu mesos més de presó per amenaces, a més d’una prohibició d’acostament a la víctima (a menys de mil metres) per un període superior de temps en tres anys a les penes imposades.
Per ell, la relació era bona
Ell va declarar que la relació de parella era bona i no recordava cap incident en la primavera de 2017, no recordava aquell cop al cap, ni que retorcés el braç de la dona.
L’intent d’homicidi és clar, segons el tribunal, que destaca les declaracions coherents i persistents de la víctima. L’acció relatada, “agredir a una persona que està en el terra, en un lloc solitari, sense possibilitat de demanar auxili, dirigint els cops amb el ganivet al coll, denota una clara intencionalitat homicida”. Queda provada l’agressió, i queda provat “el dol homicida” del processat, diu el tribunal. No va matar a la víctima perquè ella es va defensar i perquè el va calmar quan notava que ell titubejava. No obstant això, la sentència qualifica l’acció de “temptativa inacabada” per a justificar la reducció de la pena en dos graus.