ortava alguna cosa en la butxaca? No se sap, però es va ficar una mà en aquest buit i la va moure, com si portés una arma, perquè allò era un atracament i volia els diners d’aquella farmàcia. Abans que li ho lliuressin les víctimes, l’atracador es va mostrar conciliador. Va dir que no era mala persona, però tenia la síndrome d’abstinència. Va fugir amb 200 euros de botí, el van detenir un mes i escaig després i ha estat condemnat a tres anys i sis mesos de presó per atracar aquella tarda d’abril del 2018 una farmàcia de l’Antic Poble de Sant Pere.
El 13 d’abril del 2018, a les sis de la tarda, el delinqüent, bru, però de cara pàl·lida, demacrat, va entrar en l’establiment.
Es va dirigir al taulell. Vestia texans i un anorac blau amb el qual es tapava com podia la cara mentre constrenyia a les treballadores de la farmàcia. Volia “els diners, els diners”. Deia “dóna’m tot el que tinguis en la caixa, no et vull fer mal”.
Les víctimes eren dues empleades. Una d’elles va caminar cap a la rebotiga, espantada. L’altra a penes comprenia el que li etzibava l’assaltant, que va decidir entrar més, passar a l’altre costat del taulell. Mantenia les mans en les butxaques de l’anorac, fingint que portava alguna cosa.
“No cridis a ningú, no us vull fer mal, tinc la síndrome d’abstinència, no sóc mala persona, dóna’m tots els diners que tinguis”, va dir en la seva mescla d’intimidació i petició de comprensió cap a la seva conducta. Una víctima va obrir la caixa registradora i li va lliurar uns 200 euros.
El lladre va fugir. La unitat d’investigació dels Mossos d’Esquadra a Terrassa va posar en marxa les indagacions. Va visionar imatges de càmeres de vigilància i va parlar amb testimonis. Un mes i mig després, a la fi de maig, va identificar i va detenir en el seu domicili al presumpte autor del robatori amb intimidació. El sospitós, de 40 anys, espanyol, veí de Terrassa, va entrar a la presó per decisió del jutjat d’instrucció número 4 de Terrassa el 31 de maig.
historial delictiu
Era multirreincident. El jutjat penal número 2 de Terrassa li va imposar una pena de tres anys i sis mesos de presó al novembre del 2012 per un altre delicte de robatori amb violència i intimidació. I a l’octubre del 2016 l’Audiència Provincial de Barcelona el va condemnar a la mateixa pena per un altre atracament. I uns mesos abans, al juny d’aquell mateix any, el jutjat penal número 1 de Terrassa va dictar una sentència que li imposava dos anys pel mateix. L’assalt a la farmàcia de l’Antic Poble de Sant Pere es va saldar amb una pena de tres anys i mig de presó. El judici es va celebrar en el jutjat penal número 2 de Terrassa.
La defensa de l’imputat va recórrer aquesta resolució. Considerava innocent al reu i sol·licitava l’absolució perquè, segons el seu parer, l’acusat no havia estat reconegut pels testimonis en el judici. Les identificacions realitzades en la roda de reconeixement durant la instrucció de les diligències no van ser categòriques, indicava la defensa. No hi havia proves suficients de l’autoria i s’havia incorregut en un error en la valoració de la prova. S’havia vulnerat el principi de presumpció d’innocència.
L’Audiència Provincial desestima el recurs i confirma la sentència d’instància. Assumeix els arguments del jutjat penal, que va arribar a conclusions racionals, ponderades i ajustades a les proves, no arbitràries. Va quedar clar, segons el tribunal, que una de les víctimes va reconèixer al sospitós en el judici quan va relatar el que havia viscut aquella tarda, quan aquell senyor que estava assegut en la banqueta va entrar en la farmàcia i va exigir els diners. Al principi no va entendre el que deia, perquè es tapava la boca amb el coll de l’anorac, però després sí ho va entrendre tot. El lladre només volia els diners i s’emportava les mans a les butxaques fent un gest com si portés una arma amagada.
reconeixements
La sentència que resol l’apel·lació no es recolza només en el testimoniatge d’una víctima, sinó també en “els contundents reconeixements fotogràfics” efectuats davant els mossos per les dependentes de la farmàcia. I després el van identificar en una roda de reconeixement. No de forma plenament categòrica, però sí “amb un molt alt percentatge de certesa”. Una de les empleades va reconèixer a l’acusat només entrar en la dependència on es realitzava la roda d’identificació.
drogoaddicció
També va al·legar la defensa que no s’havia aplicat de manera deguda la circumstància atenuant de drogoaddicció, perquè l’historial mèdic del processat i les declaracions de les testimonis evidenciaven que aquella tarda el sospitós va actuar sota la síndrome d’abstinència. Estava nerviós i va parlar de la seva síndrome a les dependentes.
És cert que el processat havia sofert una politoxicomanía d’anys d’evolució, amb addicció al cànnabis, l’heroïna, els al·lucinògens i unes altres substancies estupefaents. Un metge ho va asseverar en un informe. I és cert que en situacions d’abstinència per manca de droga podia veure alterada la seva voluntat per a aconseguir diners per a comprar substància.
Això és una conclusió general, però es desconeix com estava aquella tarda, quin estat d’afectació sofria, si ho sofria. No es pot corroborar de manera objectiva que patia la síndrome d’abstinència. Només es pot provar que així ho va expressar, que li ho va dir a les víctimes, però les circumstàncies atenuants cal provar-les. I aquesta no va quedar acreditada, segons el tribunal.
La que sí que va quedar acreditada va ser una circumstància agreujant de la culpabilitat: la de multirreincidència. La pena confirmada: tres anys i sis mesos de presó per a l’atracador que va assegurar a les seves víctimes no ser mala persona i sí un drogoaddicte sense droga que consumir.
P
