La pandèmia de la Covid-19 ha obligat a bona part de la població mundial a viure confinada per detenir la propagació del virus. En aquest escenari, les modalitats de confinaments han estat ben diverses en funció de les característiques de cada país i de l’estil de vida de les persones. I els esportistes no han estat aliens a aquestes condicions. Escollir un petit paradís per fer-ho és el que van poder fer els esportistes Ragna Debats i Pere Aurell, residents a Terrassa, en el seu periple al voltant del món iniciat al mes de desembre, acompanyats de la seva filla de cinc anys, Onna. Durant 57 dies van viure en règim d’autosuficiència en una platja quasi deserta del sud de Costa Rica, a la que només es podia accedir en vaixell.
“Ha estat una experiència única, inoblidable”, relata des de Costa Rica Ragna Debats, reiniciat ja el trajecte al llarg del país centreamericà. “Vam passar d’estar en un moviment continu a quedar-nos quiets en un mateix indret. Ens hem adaptat a la situació fent una vida de supervivents.”
Ragna i Pere, amb la petita Onna, van iniciar al desembre, des de Terrassa, una volta al món d’un any de durada. El propòsit era visitar els set continents i fer, en cadascun d’ells, una cursa ultra de muntanya, especialitat en què ambdós són campions mundials. El seu trajecte havia passat ja per Nepal, Hong Kong, Argentina i Bolívia. I a Sud-amèrica els va sorprendre el brot viral, la imposició de mesures de confinament i, fins i tot, un imminent tancament de l’espai aeri. Van sortir de Bolívia el darrer dia en què l’espai aeri estava obert i van poder fer la següent escala del seu periple, situada a Costa Rica on volien participar a la Vulcano Ultramarató, una prova de sis dies i 230 quilòmetres que va ser suspesa.
Malgrat que a Costa Rica les mesures de control en el confinament no eren tan estrictes com en altres països, van decidir buscar un lloc adequat on passar aquest període. “Vam pensar a fer un confinament a la naturalesa”, explica Ragna. “Un lloc on no hi hagués ningú, amb les condicions bàsiques i sobreviure en aquest hàbitat.” La família va baixar la costa fins a Panamà buscant platges, però no van trobar el lloc ideal. Fins que en un desplaçament en vaixell van veure la que seria casa seva durant 57 dies. La idea inicial era passar en aquell indret idíl·lic 21 dies, però el termini es va anar allargant per les mesures imposades pel govern del país. “Ens vam adaptar molt bé a la nova vida i vam decidir esperar que la situació millorés, encara que a Costa Rica la realitat era molt diferent a altres països, ja que només van tenir uns 800 casos.” Això, fins que fa uns dies van decidir posar fi al confinament i seguir el viatge per les zones volcàniques de Costa Rica.
Durant els quasi dos mesos de confinament a la platja, la família ha viscut de forma autosuficient. Dormien en una tenda de campanya senzilla i disposaven d’una altra per a les provisions. El sostre de l’habitacle el van construir amb plàstics, cordes i bambú, per refugiar-se de les habituals pluges a causa del clima tropical. Unes bateries solars els permetien tenir connectats els seus telèfons mòbils.
La seva dieta també estava ajustada a les exigències. Menjaven de les provisions que portaven quan van viatjar a la platja: arròs, purés de patates, pasta, conserves o quinoa. Completaven la seva dieta amb els peixos que pescava Pere Aurell a la platja, cocos i plantes de la natura.I l’aigua la recollien en brollar naturalment de la terra quan baixava la marea.
“No teníem electricitat, la nostra vida era molt bàsica, sense cadires, sense taules, sense llum i sense gas. Per escalfar aigua o fer el menjar havíem d’encendre una foguera amb llenya”, explica l’atleta nascuda a Holanda. El dia a dia voltava sobre les accions bàsiques per sobreviure. “Funcionàvem de sol a sol. Em llevava a les 5 de la matinada, feia el primer foc del dia per fer el cafè i després esmorzàvem tots tres. Pere pescava a primera hora i organitzàvem el dia en funció de les prioritats de supervivència: buscar llenya, preparar el menjar, rentar la roba, i quan plovia, refugiar-nos. A les 5 de la tarda sopàvem, perquè després sortien molts insectes i era incòmode. I cap a les 6 de la tarda, la darrera dutxa del dia i a dormir.” En la jornada, no faltava l’entrenament dels dos esportistes, fonamentalment a la platja o en un camí selvàtic proper.
“Vist ara, la situació es pot entendre que era extrema. Però hem gaudit d’una llibertat i d’un contacte amb la naturalesa que ho ha compensat tot. Ha estat una vida primitiva que hem gestionat de forma positiva. Ens preguntem com podíem viure en aquestes condicions, sembla surrealista. Viure al dia i gaudir ha estat bàsic. Ens quedem amb les coses boniques que hem experimentat, amb la integració en la naturalesa que no havíem experimentat mai. Sempre estem a la muntanya, és cert, però mai hem format part de l’ecosistema com en aquesta oportunitat.”
El vessant esportiu no ha estat descuidat. A més de la rutina d’entrenament dels dos esportistes, van idear una prova extrema consistent en córrer de sol a sol en un trajecte per la platja i per un camí a la selva que pujava a 400 metres d’altitud. “El repte era córrer 12 hores i 27 minuts, de sol a sol, en un terreny molt relliscós i amb una temperatura i una humitat molt elevada. Primer ho va fer Pere i després jo. Va ser un dels reptes més durs de la meva vida, físicament i mentalment.”
El coronavirus pot afectar en el futur immediat els seus plans de viatge. Saben que hauran d’introduir novetats, però no pensen suspendre una aventura vital com la que han viscut. Sense opció de saltar als Estats Units de forma immediata, resten a l’espera de veure com evoluciona el calendari de curses de muntanya per traçar noves rutes en l’experiència de les seves vides.
