Després de tant temps sembla que ens acostumen a la anormalitat. Aquesta pandèmia ha provocat un terrabastall tant gran que la capacitat d’adaptabilitat ha superat qualsevol previsió. Per això, una situació com la que moltes famílies viuen a conseqüència del desgavell que existeix en l’aplicació dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació, els tristament famosos ERTO, pot semblar que ja no sigui noticiable, però darrera de cada cas hi ha una història personal i col·lectiva, moltes vegades dramàtiques. Per això, quan hi ha un testimoni valent que vol explicar el seu cas, recupera tot el seu valor com a fet inèdit. Aquesta és la història de Plácida i Ester, una parella que ha patit i pateix de forma realment cruel els efectes de la Covid-19.
Plácida Soldado te 49 anys i viu al barri de Les Arenes amb Ester Jiménez, de 43 anys. Al seu càrrec tenen tres fills de 18, 15 i 12 anys, respectivament. Les dues treballan en una empresa al servei de cuina. Es tracte d’una companyia que dona aquest servei a altres empreses. Amb l’arribada del brot de coronavirus tot és va acabar. Les empreses on donaven el servei van tancar i la companyia de la que formaven part també va optar per utilitzar l’eïna dels ERTO per evitar l’acomiadament.
A partir d’aquest instant, el 12 de març, recorda amb tristor Plácida, va iniciar-se un autèntic suplici. Un procés angoixant que ha anat creixen amb el pas del dies i de la impossibilitat de trobar respostes. Des de aquell instant, tant Plàcida como la seva parella encara no "coneixem com està el nostre expedient. Si està aprobat. Quina quantitat de diners hem de rebre i quan podrem tenir aquest ingrés", diu amb una veu marcada per l’esgotament. "Cada vegada que intentem parlar amb el Servicio Público de Empleo Estatal(SEPE) no trobem mai cap resposte. Estem fent fins a 180 trucades al dia al SEPE i encara no hem pogut parlar amb ningú. Quan parlem amb el Servei d’Ocupació de Catalunya ells ens diuen que no poder fer res que depen del SEPE i ens donen un e mail per preguntar. La resposta d’aquest correu és un número de telèfon que mai agafan. Estem atrapades", detalla.
Plácida ho resum amb una frase. "Només vull el que és meu per menjar". I afegeix. "Fa 30 anys que cotitzo. Sempre he treballat i no he agafat mai la baixa i ara que ho necessito encara estic esperant que m’agafin el telèfon".
Plácida diu que la seva veu és la de molta gent. "Soms molts els que estem en aquesta situació. No sabem que fer. Hem trucat a l’assitenta social, però està tot col·lapsat. Jo sempre penso que hi ha més gent que està pitjor que nosaltres, però en un moment com aquest, com a mínim, demanen informació i no sabem com trobar-la".
La situació econòmica de Plàcida i Ester s’ha anat deteriorant amb el pas dels dies. "La situació és insostenible. Cada mes feiem una aportació de 8 euros a Creu Roja i ara ni això podem poder fer i potser haurem d’anar al Rebost. Ja no podem demanar més diners a la familia i els amics".
Des de que va tancar l’empresa, la Plácida va cobrar un avançament de la paga extra de 600 euros i també va rebra una paga única d’ajut de la Generalitat de 200 euros. Per tant, des de el mes de març han entrat a la familia 800 euros. Plàcida i Ester viuen en un pis del que estàn pagant 110 euros d’hipoteca. "També paguem un crèdit d’un cotxe i els suministraments i hem de menjar cinc persones. Com ho fem?" és pregunta sense resposta.
afectació psicològica
La situació està provocant una important afectació psicològica. "No podem dormir i no sabem quan tornarem a treballar", diu Plácida. "Avui, per primer cop, he plorat. Si no s’arregla això i sabem alguna cosa aniré davant de l’Ajuntament per saber que m’han de pagar i quant", afegeix.
Ella encara pateix els efectes de la darrera gran crisi econòmica, la de 2008. "La pagaré de per vida. Tenia un bar i vaig tenir que plegar i quedar endeutada. Vaig intentar ara acollirme a la llei de la Segona Oportunitat, peró ha canviat i com la meva mare amb va aval·lar no tinc dret a acollirme a aquesta posibil·litat. A la crisi econòmica, tant Plàcida com Ester han patit la crisi sanitària. "Just després de plegar vem estar tres setmanes malaltes. Vem estar molt malament, no podiem caminar, teniem tos, ens ofegaven però no ens van fer cap test. Sabiem que hi havia gent pitjor. Els metges ens van dir que ho haviem patit. Jo encara no tinc ni olfacte ni gust".
La Covid-19 també ha fet trontollar els plans de casament de Plàcida i Ester. "Voliem fer-ho al mes de juliol, però a finals d’abril, quan haviem de portar tots els papers al Registre Civil va ser del tot impossible i d’aquest manera tot s’ha paralitzat". És el darrer efecte en primera persona d’una crisi que va començar en l’àmbit sanitàri, ha continuat en l’econòmic i ara ja és un problema social d’una magnitut difícil de calcular.
