Honorat Parera era un home molt actiu i amb el cap clar més enllà dels seus 89 anys. Pintava a l’oli i també s’entretenia cuidant del seu pati a la casa familiar de Can Palet on residia. L’Elisabet Parera, de 57 anys, n’és una de les seves filles.
Com es troba?
Estic passant per un dol complicat, perquè no vaig poder estar al seu costat, no el vaig poder ‘mimar’, cuidar, els últims dies de la seva vida. Ara bé, tant a mi com als meus tres germans ens queda la tranquil·litat d’haver-li dit que l’estimaven milions de vegades.
Com es van complicar les coses?
El meu pare va anar a l’hospital, a MútuaTerrassa, perquè tenia una patologia cardíaca i s’havia de sotmetre a un tractament. Aleshores el van ingressar. Això era el 12 de març. Als hospitals encara s’hi podien fer visites, però amb el pas dels dies, nosaltres li trucàvem i ja començàvem a notar que anava perdent les forces.
Quan van saber que tenia el virus?
De fet estava previst que el dia 3 d’abril, el meu pare sortís de l’hospital. No estava bé de salut, però els metges ens van comentar que per la seva situació en si, i també pel risc que contragués el coronavirus, era millor que anés cap a casa.
Però no hi va arribar a anar.
Exacte, el mateix dia que havia de marxar a casa, el 3 d’abril, ens vam assabentar que li havien fet la prova i que havia donat positiu en Covid-19, tot i que ell era asimptomàtic. Aleshores va començar a seguir una medicació, però malauradament no li va anar bé i el seu estat de salut va empitjorar. Se’l van endur al centre Sociosanitari Vallparadís, on al cap d’uns dies va morir.
Hi va haver un comiat, si no és molt preguntar…
Sí, quan la doctora ens va explicar que ja estava molt malament, ens va dir que deixarien venir un familiar 10 minuts per al comiat. Llavors vaig poder parlar amb ell, i els meus germans també, per videotrucada; i algun d’ells, després, també personalment.
No és l’únic familiar que se li ha mort de coronavirus, oi?
No, el coronavirus se n’ha endut el pare, un tiet de 93 anys i una neboda de només 53, que tenia una patologia prèvia.
Els enterraments durant la pandèmia s’han celebrat amb una assistència molt limitada…
En el cas del pare, el vam incinerar, i en aquell moment els germans ens agafàvem de les mans… amb la pell coberta pels guants. Ara ens queda el record i l’estima. I també les roses que han esclatat al jardí de casa seva.
“Visc davant de l’hospital i no podia anar-la a veure “
