a gerència i els treballadors i les treballadores de Diari de Terrassa sentim el traspàs del nostre company i humorista gràfic Eduard Torres Crusat -“Don Edi”- amb qui, molts de nosaltres, hem compartit un llarg camí. L’Edi, com l’anomenaven, venia cada dia al diari i quasi sempre al matí. Entrava, saludava, explicava alguna anècdota, i tot seguit obria la seva petita caixa de llapis i retoladors per fer la vinyeta.
L’Edi no necessitava ni gaire temps ni suports. Dibuixa dempeus en un racó del taulell de la recepció, i en pocs minuts ja ho tenia llest. El com ho feia era admirable en tant que des de fora estant es veu complicadíssim fer una tira humorística diària i ell ho va fer des de la fundació d’aquest rotatiu l’abril de 1977.
Els i les que l’hem conegut de molt a prop trobarem a faltar la seva presència diària i l’intercanvi d’impressions que fèiem l’estona que compartia amb nosaltres. L’Edi era una persona molt propera que sempre tenia una petita història per relatar i a la qual li posava el seu sentit de l’humor i ens feia riure. Un riure obert, incondicional, de tu a tu.
Al llarg de tot aquest temps també hem conegut la Teresa, la seva esposa, amb la que anava a complir les noces d’or el pròxim 9 d’octubre i amb qui tenia tres fills, Patrícia, de 48 anys, Nina, de 41, i Miki, de 27. L’Edi va venir al diari fins a gairebé l´últim dia que va poder i que encara es va sentir amb forces per lluitar contra la greu malaltia que sofria. En una entrevista amb aquest diari, a la pregunta de fins quan dibuixaria, va respondre: “Ja li he dit a la meva dona, que el dia que no facin gràcia els acudits, m’ho dius, que plegaré”.
Entre dos municipis
La trajectòria de l’Edi, i també de la seva família ha estat lligada a Matadepera (municipi on va residir durant anys) i a Terrassa, on es van mudar i van establir la seva residència a Can Palet. De l’Edi ha transcendit el seu humor gràfic però no només. Al diari també col·laborava fent de jurat amb el Concurs de Dibuix Infantil, un fet que li va donar molta popularitat entre els més menuts i les famílies.
En mitjans de comunicació també va col·laborar amb la Gaseta de Matadepera, Matadepera Televisió, Ràdio Terrassa i Canal Terrassa. També li agradava participar en els esdeveniments culturals i socials. El dibuixant estava molt present, per exemple, a la Fira Modernista de Terrassa, abillat de senyor d’època i fen caricatures a tothom que ho demanés, i al Festival de Jazz de Terrassa, on havia dibuixat un bon nombre de grans intèrprets internacionals en aquest gènere des de les primeres files de butaques.
També havia estat vinculat amb els Amics dels Gegants de Matadepera (l’entitat el va obsequiar amb el seu propi gegantó com homenatge popular), el Col·lectiu d’Art i el club d’hockey CD Terrassa i havia fet d’àrbitre d’hockey. Precisament, el primer acudit que va fer l’any 1972 a Tarrasa Información va ser el de la inauguració d’una font de Matadepera que no rajava aigua.
La seva feina com a dibuixant i il·lustrador era apreciada i va ser publicada. En queda constància “10 anys d’Edioteses”, la història irònica de la “gran Matadepera” i “Jo que tu no el llegiria, forastero” que feia un repàs als endevinaments més importants ocorreguts l’any 1993. I també feia dibuixos per encàrrec, fet que suposava com sempre un gran incentiu i compromís a la vegada.
L’Edi, estimat, amic i company, explicava en entrevistes a aquest diari que quan era petit, ja es va donar compte que tenia gràcia i que els companys reien a classe quan explicava coses. També deia que es prenia la vida amb el mateix humor com la dibuixava i que el contingut de les vinyetes partien del que observava pel carrer. “Per riure dels altres és imprescindible saber riure primer d’un mateix i és el que faig. L’humor també em serveix de teràpia per superar millor els mals moments”. I, fins i tot, s’havia atrevit a ironitzar sobre la fi del seu viatge vital dient a la seva esposa el que havia de posar al recordatori del seu funeral: “Demà no em crideu. Sr. ex Edi”. I va afegir: “Posa els acudits a la caixa perquè així no m’avorriré”.
L
