Va apel·lar, però no ha tingut èxit: quatre anys de presó. Quatre anys entre reixes per a la dona acusada de robar en un pis de Sant Pere Nord, on va ser enxampada a la sortida per la propietària. Aquelles coses que portava eren seves. I la lladre es va posar en guàrdia i, tossuda, va assegurar que no, que allò era seu. I no era seu: era de la dona que l’havia enxampat segons després d’irrompre en el seu domicili. Els fets, esquitxats de surrealisme per la reacció de la imputada, van ocórrer un divendres de febrer del 2019. María tornava a casa a les 6.15 de la tarda. Va entrar en el bloc de pisos, va agafar l’ascensor i va pujar fins a la tercera planta.
Va sortir de l’ascensor i la va veure. Aquella dona prima a la qual observava agafava del terra uns objectes i els ficava en bosses d’escombraries.
Estupefacta, la víctima va reconèixer aquells objectes. Eren seus. Li va sortir la pregunta inevitable: què fas?. La resposta va ser enrevessada, extravagant, increïble: "És que una noia amb els cabells negres que hi havia allà baix m’ha dit que pugés, que havia deixat una cosa per a mi". Allò era per a al·lucinar. "!Això és meu!", va replicar la víctima en aquell replà convertit en escena pintoresca i de tensió. La intrusa, tretze són tretze: "És meu, és meu".
I dit això, va marxar. Va baixar les escales amb les bosses plenes del botí, i María darrere cridant "retorna-me’l, retorna-me’l". Una veïna va sortir del seu habitatge en sentir els crits i va pujar un tram d’escala des de la primera planta. Va ajudar al seu veí quan es va assabentar del que esdevenia allà.
Impedir la fugida
La víctima i la veïna van intentar retenir a la lladre, però aquesta no deixava les bosses i seguia amb el seu reguitzell, que no, que no, que no deixava allò que portava en la bossa. Les dues veïnes la van agarrar contra una paret per a impedir la fugida. La lladre, no obstant això, va aconseguir escapolir-se entre la segona i la tercera planta. I es va ficar a l’ascensor per a baixar. Però en aquest moment va entrar en escena el marit de la veïna, que ja estava al corrent de l’ocorregut i havia trucat a la policia. Rabent, va tancar amb clau la porta d’entrada al bloc.
La intrusa estava tancada i una dotació de la Policia Municipal venia de camí. L’assaltant frustrada va sortir de l’ascensor. No deixava anar les bosses. Els tres evitadors de la fugida l’esperaven.
No tenia escapatòria, i ho sabia. Però la seva reacció no va ser violenta. En veure’s acorralada, es va asseure. I llavors sí que va deixar les bosses en el terra.
Van arribar els agents, van preguntar què havia passat, van fer pujar a la víctima al seu pis, van parlar amb la sospitosa a soles, van acarar versions i van identificar a la sospitosa, a la qual van acabar obrint diligències penals. Els policies van anotar els objectes aprehesos: una càmera de fotos, un ordinador portàtil, quatre telèfons mòbils, un llibre electrònic i una caixa amb fotos familiars. Els guàrdies van restituir a la seva propietària tot allò. I les bosses, perquè les bosses d’escombraries usades per la lladre també eren propietat de la víctima.La porta de l’habitatge no presentava signes de forçament, però és que l’habitant, la víctima, no havia tancat amb clau en sortir de casa. Ho va recordar.
No hi havia moltes restes de robatori, excepte la presència d’un joier damunt del llit i algun calaix obert. I una bossa a la meitat d’un passadís. Tot va ser molt net. Els policies van decomissar a l’acusada unes tisores petites i una tapa dura de plàstic, amb marques en la seva part mitjana. Va poder usar aquests instruments per a obrir la porta amb el sistema conegut com "de la radiografia".
Potser va ser la caparrudesa de la intrusa el que la va portar a asseure’s en la banqueta, perquè María s’hauria avingut a deixar-la marxar si no s’hagués entossudit i hagués abandonat el botí. Però no va voler, va ser imputada i acusada, i la Justícia l’ha condemnat. Una sentència del jutjat penal número 1 de Terrassa li va imposar una pena de quatre anys de presó per un delicte de robatori amb força a casa habitada. La processada era reincident. I l’havien enxampat en tràngols similars en altres llocs.
Va presentar un recurs davant l’Audiència Provincial, però també aquesta porta se li ha tancat, com la del bloc de pisos. La defensa de la sospitosa considerava que no hi havia proves de càrrec suficients per a la sentència condemnatòria per un delicte consumat de robatori amb força a casa habitada. L’Audiència Provincial no aprecia que la primera sentència incorregués en un raonament absurd, il·lògic, irracional o arbitrari. Els indicis constituïen proves de càrrec suficients per a fonamentar la decisió de condemnar a la lladre.
La defensa també va plantejar que el grau de consumació del delicte s’havia aplicat de manera incorrecta, perquè el robatori no es va consumar, sinó que va quedar en grau de temptativa, al seu parer. L’acusada no havia pogut disposar del botí. Però el tribunal al·ludeix a la doctrina del Tribunal Suprem per a desestimar aquest motiu del recurs: la processada sí que va arribar a disposar dels objectes robats, "encara que fora per un curt espai de temps" perquè la intrusa va ser interceptada després de sortir del pis i tancar la porta d’entrada i es trobava en el replà amb el botí, col·locant part dels objectes en una bossa d’escombraries. Recurs denegat. Quatre anys de presó.
