ls 17 anys el doctor Marc Garcia-Elias treballava com a mosso de magatzem d’una empresa tèxtil, on un dia es va tallar el dit amb una guillotina. Veure com li saturaven els tendons el va fer decidir-se per la cirurgia. Avui, aquest científic terrassenc és un referent mundial en cirurgia de la mà i des d’aquest estiu presideix la Federació Internacional de Societats de Cirurgia de la Mà (IFSSH). Amb quatre dècades d’experiència a les esquenes, Garcia-Elias creu que ha arribat el moment de “deixar d’operar” i de mirar la medicina des d’un prisma social. “Ara -diu- una idea científica la pots fer viral i això fa que els diners que tenim per recerca no els podem continuar dedicant només a l’1 per cent de la població”.
Darrere la decisió de ser cirurgià de la mà només hi ha una anècdota personal?
No només. Li dono una altra raó: un trenta per cent de les lesions que es veuen a un servei d’urgències són a les mans. I una altra: a la cirurgia de la mà és molt complexa i això la fa molt atractiva. I ara deixi’m opinar. Igual em faig gran però he de dir que he passat molts anys aprenent a operar i ara aprenc a no operar.
Què vol dir?
Que n’abusem de la cirurgia. En general s’està operant massa per què no hi ha el criteri clar de què és el necessari i què l’imprescindible. Miri, si jo sóc calb és per genètica, i no per això s’hi han de destinar diners per solucionar aquest problema. És clar que hi ha gustos estètics, però en temes de salut hauríem de tenir clar que això no és una democràcia. Que si tens una fractura de radi i amb una placa pots quedar bé, és que la necessites, però no sempre és així. I no podem posar-les només perquè al resident de torn li agrada fer-ho.<BR/
Aquest dilema s’incrementarà amb les noves tecnologies? Espera, com diuen, que el mòbil provoqui una allau de patologies de la mà?
S’ha de tenir prudència en dir que tota la culpa la tenen els ordinadors o els mòbils. Des del meu punt de vista el problema no és el teclat, sinó la falta de repòs. Quan escrivíem a màquina, els segons de descans per córrer el carret eren bàsics per destensar la musculatura. Ara no hi són. La Blackberry era més ergonòmica, però ara hem de fer peripècies amb els dits perarribar a determinades tecles. El meu únic consell és no emfatitzar massa les sobrecàrregues.
I com fer-ho?
Miri, aquest és un tema de filogènia. El penúltim animal que ens precedia com a espècie, l’orangutan, no té polze oposable que li arribi a tots els dits. L’enorme diferència amb els humans és que tenim un polze oposable. És el nostre director d’una orquestra molt preparada que són els dits. Sense el polze oposable no tindríem música, no podríem escriure, ni fer dibuixos. Ens ha permès escriure, tocar, agafar, menjar i encendre foc. El cervell ha anat evolucionant gràcies a les mans i no a l’inrevés.
El futur de la cirurgia de la mà passa precisament per la biologia?<BR/
>
Ara ja podem imprimir en 3D una falange. Però no n’hi ha prou. Estem avançant molt però està per veure que el de la biologia sigui el camí. No vull que se m’interpreti malament, però és que la tecnologia està dirigida només a l’1 per cent de la població mundial. Al Sahel, al Txad, la probabilitat que una persona que es trenqui el canell tingui un mínim tractament és del 9 per cent. Mentre la base de la piràmide sigui tan gran i la cúspide tan petita, dedicar tots els diners que tenim a fer aquella pròtesi petita que només li serveix a un 1 per cent de la població comença a ser escandalós.
Medicina i justícia social. Assumible?
Doncs és que és com si estiguéssim treballant tots per al senyor de Jaguar i no per als que van a peu. Crec que hem de començar a realinear tots els recursos perquè tota la població mundial, i això no és una entelèquia, tingui accés a una medicina fàcil, corregible i assequible… Pensa que és una bretolada, oi?
Doncs no.
És que per primera vegada a la història tenim accés a tot. Ara una bona idea científica la pots fer viral i això fa que els diners que tenim per recerca no els puguem dedicar només a l’1 per cent de la població del mon ric. Les pròtesis per a un dit trencat són summament cares i al cap de deu anys s’han de canviar perquè encara no són prou bones. Doncs hem de tenir clar que tots els diners que destinem a això no van a ensenyar com s’ha de posar un guix, com fer arribar aigua potable o per frenar la malària.
Vostè és ara el president de la Federació Internacional de Societats de Cirurgia de la Mà. Quin paper jugarà per fer possible el canvi de paradigma?
Doncs és això exactament, un canvi de paradigma. A vegades em diuen que el president hauria d’estar més a favor de la tècnica i jo crec que el fet de plantejar-ho ja és el primer pas.
I a part dels periodistes, els científics i els polítics l’escolten?
Es que la qüestió no és només si m’escolten, sino si volen escoltar-me. És una questió de conciència. Miri a Yamena, la capital del Txad, vam montar un hospital amb tota la bona voluntat que va fracasat per una cosa que no esperàvem. Baixaven metges europeos a operar com boijos i quan marxàven, una de cada quatre plaques feia una osteomelitis i s’infectava. I com que a l’Àfrica també hi han advocats , el problema avui és majúscul. Per què?, doncs per que vam fer les coses a la nostra manera.
El model ara és anar allà i formar els professionals del país.
Si. I encara que no siguin genials en la tècnica, son molt bons en intuició i en trobar solucions. I d’aquesta manera el 9 per cent que podia accedir a la medicina creix. Per això quan parlem del futur de la medicina, hem de reevaluar la certesa de que nosaltres tenim la veritat. La seva a vegades es tant o més efectiva que la nostra.
Imperialisme mèdic?
Es que si vas d’imperialista sempre perds. Un exemple. A Sudàfrica tenen tot el nostre material copiat. Amb el bloqueix no podien accedir-hi i ho van calcar. Doncs ara estem aprenen de les còpies, algunes de les quals van més bé que l’original.
Doni’m un altre.
Doncs fa dos anys els noruegs hem van convidar a fer una conferència i un cop allà, em van demanar que parlés amb la Societat Noruega de la Cirugia de la Mà. A l’entrar a la sala, em van fer una primera pregunta que els preocupava: “Per què hem de pagar tants diners i no rebem res i en canvi els altres no paguen res i en reben molt?”. Em va semblar insultant. Els vaig dir ara sortiré i tornaré a entrar com si no hagués escoltat res, per què el que dieu és tant greu que m’obligarà a dir que Noruega vol abandonar la Federació Internacional de Societats de Cirugia de la Mà.
La solidaritat mèdica és clau per reduir les desigualtats
Es que les lupes quirúrgiques que paguem a metges de Cambotja són les més eficaces, funcionen tota la vida. Els noruegs es gasten en cada lupa dos mil euros… esclar que han de pagar pels altres.
El procés de replegament, de tancament de fronteres que viu Europa ha arrivat també a la medicina?
Esclar. I és especialment greu per què els metges hem jurat que curarem, independentment de qui sigui el malalt. Per això quan es filtra la idea que hi ha ciutadans de primera i de segona és terrible. I quan ho acceptem estem cometent un pecat enorme. Pel metge, el principi ha de ser primer no fer mal i després curar. Per això no pòdem denir baixells aturats mentre hi ha gent que s’ofega”.
