“Memòries de l’avi Mariano”. Josep de Pablo Angás ha posat aquest títol succint i inequívoc, ben clar, al text en el qual ha transcrit davant la pantalla d’un ordinador les quartilles de lletres atapeïdes però de perfecta ondulació que encara conserva del seu avi. Josep té 92 anys i el seu avi, Mariano Angás Badillo, va anar a Cuba, va lluitar, va patir, va tornar, va marxar de nou en singladures atzaroses, va casar amb una neboda, va haver de demanar dispensa al Vaticà per a les esposalles. Va tenir una filla i aquesta filla va tenir a Josep i a quatre plançons més. Josep conserva escrits de l’avi Mariano i els transcriu en el punt Òmnia de Sant Llorenç, el seu barri.
Els dos, avi i nét, van néixer a Alcolea de Cinca (Osca). Mariano, el 5 de juliol de 1847. Josep, el 23 de març de 1927. “No sé com no es van perdre aquestes cartes”, diu.
Josep destil·la lucidesa, encara que sosté que ha perdut molta memòria. És el més veterà del punt Òmnia del carrer del Cavall Bernat, on s’exercita en informàtica des de fa dotze anys. En el teclat ha transformat els manuscrits del seu avi, “fill legítim de Mariano i de Francisca, natural de Alcolea de Cinca, província d’Osca, nascut el dia 5 de juliol de l’any 1847”, l’únic fill d’aquell matrimoni, l’home que va perdre a la seva mare amb 6 anys. El seu pare el va enviar a l’escola del poble i després, als 9 anys, a Ballobar, “on va residir fins a l’edat d’11 anys”, quan es va traslladar a Abiego a continuar estudiant fins als 13. Llavors degué deixar l’escola i va treballar en el camp. Als 20 “va haver d’ingressar en caixa de quintes”. En 1868, en aquella convulsa Espanya d’aldarulls i revolucions, l’avi Mariano “va quedar soldat” i va ser destinat a Baza. I després, l’avi va anar a Cuba.
Mariano tenia “cabells negres, ulls blaus (“garzos”, diu el text), celles negres, color bo, nas aguilenc, barba clara, boca regular”. Ho diu tal qual el comandant Antonio de la Torre en la llicència de Mariano que el nét Josep ha reescrit amb summa paciència per a deixar constància que el seu avi es va allistar voluntàriament en l’expedició a Cuba “amb motiu de la insurrecció en aquesta illa”, i va embarcar a Barcelona el 27 de gener de 1869, i a Cuba va arribar el 19 de febrer, “passant seguidament a operar en persecució dels rebels”. Va estar en l’exèrcit d’Ultramar en un batalló provisional d’escrivents i ordenances.
Segons es desprèn de les còpies, es va trobar en “fets d’armes” en Arroyo Lavadero, en el Guajiro, en Pico Blanco, en desenes de llocs. Eren els anys de la Guerra Gran o Guerra dels Deu Anys (1868-1878), la primera de les tres que van precedir al desastre de 1898.
Els escrits parlen de la presa de Trinidad, fins a aniquilar “les petites partides que vagaven en aquella zona”, i del desplaçament del batalló “a continuar l’obra de pacificació, assistint a repetides trobades que originaven la mort i persecució de gran nombre d’insurrectes dels quals es guarnien de les llomes de Guanao i els seus adjacents”. Una creu senzilla de plata al mèrit militar per a l’avi, que va arribar a cap primer en 1873. Van seguir les accions, quan a Espanya ja s’havia instaurat l’efímera Primera República, i Mariano va obtenir una menció honorífica i una medalla commemorativa, i la creu vermella al mèrit militar “en recompensa del distingit comportament en les operacions practicades”.
Es va llicenciar en 1877, amb el rang de sergent segon, havent observat “una responsable conducta”. El contingut de la llicència absoluta autoritzava Mariano “perquè pugui romandre en aquesta illa, havent d’exercitar-se en alguna ocupació honrosa que li proporcioni mitjans de subsistència”, i se li reservava el dret d’abonament del passatge per a la península.
Un sabre
Josep recorda un sabre del seu avi penjat a una paret a casa seva, a Alcolea, un sabre que va desaparèixer fruit de la rampinya a la que va ser sotmesa la finca quan la família va marxar a Barcelona a buscar-se la vida, perquè a Osca tenien terres “però no animals, ni diners, ni res”, i ell, Josep, treballava d’adolescent de pastor de vaques.
El germà de Josep, Mariano de nom, com l’avi, va desaparèixer en les acaballes de la Guerra Civil a Barcelona. No se sap què va ser d’ell. El pare de Josep també va perdre la vida en la capital, atropellat per un carro durant un bombardeig. Josep va arribar a Terrassa, amb la seva mare i dues germanes, al febrer de 1945. I aquí segueix, a Sant Llorenç. Va ser paleta, va treballar a fer fonaments del Sanatori, l’Hospital del Tòrax, després per a l’Ajuntament, i en les reformes de Sala i Badrinas, i per a constructores conegudes, fins que va posar una empresa amb un soci i després es va quedar sol al negoci.
Josep és testimoni de tres quarts de segle de Terrassa. Aquí viu, aquí va perdre a la seva esposa, Dolores, fa set anys, aquí va tenir tres fills i dues nétes i una besnéta, aquí va residir al carrer de Baix Plaça, després en la de Joan XXIII, quan es deia carrer A, i va recalar a Sant Llorenç. Allí estava la família quan la riuada de 1962. “Hi havia un bloc aïllat davant del 50 que van haver de demolir”, recorda Josep.
“L’avi Mariano va morir jove, amb 51 anys”, diu Josep. Va morir a Alcolea, on va veure la llum. Va contreure matrimoni amb una neboda, filla de la seva germana, i en les seves memòries repassades i transcrites pel seu nét descriu el seu viatge a Roma “a demanar la dispensa papal”, el permís papal.
Josep ha escrit que a l’abril de 1877 (dies després de llicenciar-se) l’avi era dependent cobrador al carrer de San Pedro, número 2, de l’Havana. i al novembre ho va deixar i va demanar el compte “per no convenir-li les condicions de la casa”, i es va deixar anar a Ranchuelo i després a Tierras Nuevas. Allà es trobava quan, el 24 de juny de 1878, a les 3 del matí, “es va aparèixer una partida d’insurrectes per la qual van haver d’abandonar (ell i un soci) l’establiment”, que va ser saquejat i cremat. “No podent salvar més capital que la vida i la roba posada”. Els escrits de l’avi estan redactats en tercera persona i en castellà.
El dia 24 de maig de 1882 demana el compte en un treball en una fonda-cafè perquè marxava “a la Península”. Es va embarcar en el vapor Santander i va trigar 16 dies i 13 hores a arribar a Espanya, i va tornar a embarcar en un vapor, el María, per a arribar a La Corunya després de fer escales a Gijón i El Ferrol. Mariano va viatjar en diligència de Lugo a Ponferrada, i després en tren de Palència a Santander. Va passar per Venta de Baños, Burgos, Miranda de Ebro i Castejón i va arribar a Saragossa. Va marxar cap a Lleida, per arribar a Fraga, on va estar amb la seva germana uns dies, van visitar el Sant Crist de Balaguer, van tornar a Fraga “en unió els tres germans”. Escriu que es va desplaçar a Barcelona, “on va passar les festes de la Mercè” i va tornar, per fi, a Alcolea de Cinca per passar allà la fira. Parla Mariano d’un altre viatge a Sariñena, on va rebre “la trista notícia” de la greu malaltia de la seva germana Mariana, i va tornar al seu poble natal, “on va arribar a les 6 de la tarda, on va poder abraçar amb vida i coneixement a la seva benvolguda germana, la que desgraciadament va morir l’endemà, és a dir el dia 17 d’octubre”.
Tot això explica l’avi viatger. I explica un altre viatge a Barcelona, on va embarcar de nou per a l’Havana, amb escales a València i Màlaga, arribada a Cadis per l’estret, desembarcament, rumb a les Canàries “amb un temporal insuportable” durant tres dies, “esperant anar-se a pic d’un moment a un altre sense més esperança que la del Cel”.
Però va arribar a Las Palmas “amb vent favorable” i unes hores després va prosseguir el periple cap a Puerto Rico. Va veure el moll de l’Havana el 29 de gener de 1883. Va desembarcar “sense haver ocorregut més novetat que uns quants mariners ferits i contusionats” i part de la mura de babord i les cabines dels oficials “que se’ls va emportar la tempestat durant la travessia”.
Bestiar
El mateix dia va entrar a treballar de dependent cobrador en un hotel-restaurant “guanyant 50 duros de sou” fins al maig, quan va passar a encarregat del mateix local. Va cessar a l’octubre i “va prendre la vidriera de la venda de tabacs i cigars” d’un cafè, i va canviar aquest treball després, al juny de 1885, per a ser emprat “en el consum de bestiar” a Santa Clara. Li pagaven en centaus en or. Després va fer de recaptador del Banco Español i el van nomenar inspector de consum.
Al juny de 1888 va demanar “una separació” per tornar “a la Península”. Un altre vapor, un altre viatge atlàntic, una altra arribada a Santander, per a baixar i salpar cap a Bilbao, on va visitar la Plaza Mayor “i els dos mercats” i va estar “en un partit de pilota”. A Saragossa amb tren, a Monzón, a Lleida, a Fraga, a Alcolea, on va passar “una angina molt regular” en una casa d’hostes, a Fraga, a Barcelona “a fi de visitar l’Exposició Nacional”, i una altra vegada a un vaixell, València, Màlaga, Cadis, l’Isla de San Fernando, visita a uns parents, Gran Canària, rumb a l’Havana de nou.
Era un aventurer que va tornar a treballar en el sector del bestiar, i de recaptador de banc i en ajuntaments, també de recaptador “amb el compromís d’ingressar en la caixa” 33 pesos i 90 centaus diaris. Va cessar en el seu compromís al juny de 1891. De l’Havana va tornar a l’Espanya peninsular, arribà a La Corunya en onze dies, Santander, Venta de Baños, El Escorial, visita al monestir, Madrid, visita a la Puerta del Sol, el carrer d’Alcalá, la Plaza Real, el carrer de Toledo, el Palacio Real i la Plaza de Oriente, paseo de la Castellana, Recoletos, el Retiro, carrera de San Jerónimo, paseo del Prado, el museu. Desgrana fil per randa, carrer per carrer, la qual cosa va veure, fins que va partir cap a Saragossa i va visitar el Pilar, on va sentir missa “en acció de gràcies pel temps de la seva absència”, Monzón, Lleida, Barcelona, Santa Coloma de Farners, Fraga, Alcolea en festa major…
L’avi va haver d’acudir a Lleida, “presentant-se en el palau del Bisbat” per a obtenir els documents i la dispensa per a casar-se amb la seva neboda. Va anar a Gènova en un vapor mercant. El Divendres Sant d’aquell 1892 va marxar amb tren a Roma, “arribant a aquesta gran capital de l’orbe eclesiàstic a les 7 del matí”. Va visitar l’església de sant Pere, “una de les primeres meravelles”. Es va quedar enlluernat per la “forma i grandesa de l’edifici” i pel “treball en arquitectura, motllures i daurats, així com grans panteons de moltíssim valor”.
Va lliurar el despatx de la dispensa, es va endinsar en la bellesa de la capital italiana i el Vaticà, aquesta gran basílica de sant Pau, “una de les primeres meravelles del món amb 88 columnes de marbre, sostenint en la cornisa d’aquesta 263 busts que representen els Papes que hi ha hagut des de sant Pere”.
Llaç matrimonial
Tornà a Barcelona el 30 d’abril de 1892. “El dia 2 de maig va pujar a Lleida i el dia 3 va lliurar la dispensa en el Bisbat per a l’enllaç amb Teresa Boned Angás, la seva neboda”, explica l’avi Mariano de si mateix. Dotze dies després, “es van unir en llaç matrimonial a l’església de la parròquia de sant Pere”, diu l’avi en el seu escrit, i refereix Josep en la seva pacient transcripció. Al juliol d’aquest mateix any, el flamant matrimoni va prendre per compte propi un estanc.
“Quina barbaritat! Quines vides!”, deixa anar una usuària del punt Òmnia quan Josep de Pablo Angás, acompanyat del seu fill Juan Antonio, deixa enrere l’edifici camí de casa seva. Josep porta sota el braç la carpeta amb un tresor: els escrits del seu benvolgut avi Mariano, que va anar a la guerra de Cuba.
La clau
Mariano Angás Badillo va néixer l’any 1847 a Alcolea de Cinca, a la província d’Osca. Participà a la guerra entre 1869 i 1877
