La Jornada sobre Violència contra les Dones d’aquest any va comptar amb la ponent Bombo N’Dir, presidenta de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes. Vàrem conversar amb ella sobre la seva tasca al capdavant de l’entitat i conèixer els problemes amb els quals lluiten.
Per què una entitat que aplegui les dones immigrants subsaharianes?
Jo sóc del Senegal però em considero del món. Aquesta associació es va crear fa 15 anys. Era una necessitat en un lloc, com Catalunya, on no hi havia res i les dones no tenien cap representació ni cap visibilitat, més enllà d’interpretar els rols tradicionals; és a dir cuinar plats típics i fer trenes. Vam pensar que calia un punt de trobada per a les dones. I justament va coincidir amb un moment molt crític en el que es parlava de la mutilació genital femenina. Aquest fet es dóna a molts països però quan parlen d’això només miren als negres. I es molt bo que es preocupin des dels drets humans però nosaltres hem de ser les primeres en lluitar contra això.
Quina és la feina que fan?
Va ser creada a Granollers i hem tingut moltes delegacions. A Barcelona, a Canovelles, a Sant Adrià dels Besós… Som 17 dones molt implicades directament, molt potents, però tenim 300 dones de manera indirecta. Què vol dir això? Que si ve una dona a demanar un servei comptem amb els pares i els nens. Per què venen? Per preocupacions, per la seva salut… Però moltes vegades nosaltres anem cap a elles perque, en una sala plena, una dona mutilada mai agafarà el micròfon per explicar el seu cas. I, per tant, la nostra feina està en atendre a aquestes dones fent un servei molt personal i discret. I també en fem altres tasques com són l’assesorament i acompanyament en els papers d’estrangeria i suport psicològic. A la comunitat africana, la psicologia no existeix. Nosaltres parlem de conversar, dialogar, comunicar, mediar…
Des de la Generalitat es va explicar a les darreres Jornades de violència comunitària a Terrassa, en las que vosté va participar, que han disminuït els casos de mutilació genital femenina. A l’any 2008 es van detectar 114 casos deu anys més tard, 4. Es un avenç molt important.
Nosaltres com associació des de 2012 no hem tingut cap denúncia però que hi ha casos de nenes que van al seu país i tornen mutilades. Això què vol dir? Que la llei està jugant un papel molt important però falta tractar l’aspecte més humà i més sensible de la persona i es que la persona tingui coneixement i prengui la decisió per ella mateixa.
Cal més consciència.
Des del meu punt de vista de dona feminista i activista, he valorat molt una llista molt gran de dones que volien fer-se la reconstrucció. Això em va fer molta il·lusió perquè aquestes dones, segur, que ja no deixaran que les seves filles facin això. Aquesta es la nostra esperança. Però també tinc una crítica. La crítica és per les dones que marxen amb les famílies i deixen les nenes al seu país. No sabem que pot passar amb la seva intimitat.
Aquesta intervenció de l’ablació de clítoris a quins països es dona?
La mutilació genital femenina no té res a veure amb les religions com, a vegades, es pensa. Moltes vegades s’associa a la religió musulmana però no es cert. És un tema de tradició i cultura. És una pràctica, a més, que afecta a tothom. Quan una dona ha estat víctima d’aquesta intervenció li afecta a ella, al seu company, al marit i als germans. Perquè una mare és el pilar de la societat i de la família. Una dona que no pugui ser mare no crearà un entorn sa a casa. Al meu país, Senegal, per exemple, van decretar la prohibió fa anys. Però això no vol dir que s’hagi erradicat del tot. Ara es parla parla de mutilacions transfronteres. És a dir, hi ha països a prop de Senegal, com Mali i Gambia, on encara es dona aquesta pràctica i es fan viatges cap allà. Això passa a països de l’Àfrica i també a Europa, a França, per l’emigració africana.
Es parla de violència masclista vers la dona i moltes vegades s’alerta d’altres violències per raó d’origen, de cultura, d’opció sexual i afectiva, de capacitats… Vosté pensa que la dona immigrada és més sensible a patir més discriminació?
Si, crec que si. Les violències toquen a tothom i a tot arreu. No hi ha diferències en el color de la pell. I la mutilació genital femenina està tipificada com acte de violència de gènere però en hi ha altres violències. I tothom ha de sumar forces per lluitar contra això perquè nosaltres, les dones, som les víctimes. Per què les inmigrants tenen més dificultats? Perquè a vegades venen de països on el concepte de violència no s’entén igual i això fa que callem i no denuncien. També manca un suport institucional per acompanyar a les dones i nenes. La pregunta és on anar perqué els africans i les africanes viuen en comunitat i si denuncien algun cas no sabran buscar alternatives.
És important que hi hagin persones com vosté que siguin de referents. Tu ets agent de salut comunitaria en salut i medidadora. Treballes en alguna institució?
Estic a l’empresa gran, a l’atur (somriu). Però està clar que la figura de referent és molt important per la col·lectivitat i hem de tenir la possiblitat de formar.nos i donar pas a la gent joven perquè agafin el relleu. Es molt important que vegin a gent de fora treballant i lluitant per millorar les coses.
Va nèixer a Catalunya?
Vaig néixer a Senegal i ja fa 21 anys que visc aquí. I vaig venir sola i esperant ser mare. Jo sóc de les que sempre reivindica que hi han persones amb molta experiència de vida que poden ajudar molt a canviar les coses però es segueix valorant més el curriculum acadèmic. Per a mi això es classista i racista. I crec que s’ha de dir. Els ajuntaments han de formar a gent per treballar a favor de la interculturalitat.
En violència de gènere es donen passos endavant però es va poc a poc. Com lluitar?
Cal formar i sensibilitzar als homes. Als homes ja fa molts anys que els hi han dit que són els mes forts i que tenen el poder. I els homes més joves són l’esperança per canviar aquest retrat social.
Per què es declara feminista?
Per reivindicar els meus drets sóc feminista.
