Ho diuen i ho repeteixen, indignats: “Érem inquilins al corrent de pagament, normals, i ara som okupes”. Els han convertit en okupes, aclareixen. Perquè la propietat dels habitatges on resideixen, en Segle XX, van canviar de mans i han passat a les d’un fons financer en un procés d’execució hipotecària. Resulta que els seus contractes no estaven registrats oficialment i s’enfronten a un possible desnonament. Un aute judicial dictat el 6 de novembre afirma que els afectats no estan emparats legalment per a continuar vivint on viuen. Estan a l’espera del procés de llançament. Són gairebé una vintena en dues comunitats de veïns d’unes cinquanta vivendes.
Hi ha persones soles, parelles, famílies amb nens. “Haig de declarar i declaro que Álvaro Camps i Cristina Molina no compten amb títol vàlid i suficient per a emparar la continuïtat possessòria en l’immoble”, indica l’acte judicial. Álvaro i Cristina són “ocupants sense títol suficient”, segons la resolució. I com ells està Ángel, i està Ana, i està Paula, i uns quants més, residents en la finca del número 119 del carrer de Roger de Llúria i en la del número 121 d’aquest mateix carrer de Segle XX. Per a tots ells hi ha un acte del jutjat de primera instància número 5 de Terrassa en anàlegs termes.
El procés és de judici hipotecari. La resolució judicial refereix que els habitants ocupen els seus habitatges en virtut de contractes d’arrendament subscrits amb l’empresa antany propietària, i raona que la Llei d’Enjudiciament Civil estableix que si l’immoble “executat” estigués ocupat per terceres persones (diferents al propietari), el secretari judicial els notificarà el despatx perquè presentin els títols que justifiquin la seva situació. Tenien de termini deu dies. Es van presentar i van exposar els seus contractes, la seva documentació.
Ara, el nou titular dels habitatges pot demanar al tribunal el desallotjament “dels qui consideri ocupants de mer fet (és a dir, okupes) o sense títol suficient. La qüestió jurídica consistia a determinar si els inquilins tenien dret a seguir en els pisos. I la magistrada afirma que els ocupants actuals compten amb contracte d’arrendament en el qual constava com a arrendador algú que ja no té dret de propietat sobre els pisos, a causa de l’alienació forçosa per l’execució hipotecària, en aquest cas resolta el passat 1 d’abril.
La llei
L’article 13 de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) regula aquests assumptes. I resulta, diu la magistrada, que la solució al problema depenia de la data en què es van signar els contractes.
En el cas d’Álvaro i Cristina, per exemple, el contracte el van subscriure l’1 de febrer del 2018, per la qual cosa, segons la LAU, només haguessin quedat protegits per contracte de lloguer per la durada pactada si l’acord s’hagués inscrit en el Registre de la Propietat.
La llei diu que l’arrendatari tindrà dret a seguir a casa seva fins que es compleixin cinc anys si durant els cinc primers anys de durada del contracte el pis canvia de propietari. Això, si el contracte es va signar abans del 6 de juny del 2013.
Si es va signar després, s’aplica un decret llei que diu que el dret de l’inquilí a seguir en el seu habitatge s’extingeix si durant la vigència del contracte hi ha, per exemple, una execució hipotecària que faci perdre la propietat al seu anterior amo, el que va signar. Però hi ha una excepció: els inquilins podrien seguir si el contracte s’hagués registrat oficialment. I no és el cas. “Posteriorment s’ha produït una nova modificació legal de l’article 13 de la LAU en vigor per als contractes celebrats a partir del 6 de març del 2019. No obstant això, aquesta modificació legal no és aplicable en aquest cas”, assenyala la interlocutòria del jutjat. I no és aplicable perquè els immobles es van adjudicar al nou titular l’1 d’abril del 2019: els contractes d’arrendament celebrats després no són vàlids “en haver estat concertats per persona que ja no disposava del dret de propietat sobre la finca arrendada, i per això són nuls de ple dret”, manifesta l’escrit.
Via penal
Álvaro i Cristina van signar l’1 de febrer del 2018. Estan desemparats per la llei, ve a dir l’acte judicial. Tot això, sense perjudici que denunciïn per la via penal a qui els va llogar l’habitatge percebent diners “coneixent l’existència d’un procediment hipotecari o fins i tot havent perdut el dret de propietat de la finca”. En principi, l’aute del jutjat no implica necessàriament el desallotjament immediat dels pisos, encara que sí que prepara el terreny perquè l’empresa propietària promogui el desnonament.
Els perjudicats tenen, i han aportat, rebuts de subministraments i dades del padró municipal, i els contractes d’arrendament. Cristina va signar un, per exemple, el 6 d’abril del 2016 amb l’anterior titular de la finca. Reunits, etc, aquesta part i l’altra, intervenen “amb la capacitat que recíprocament es reconeixen per a l’atorgament del contracte actual d’arrendament d’habitatge”. I manifesten que havent convingut el lloguer “formalitzen aquest conveni per mitjà del present document, i tot això el fan conformement a les següents estipulacions”: el consentiment, l’objecte del contracte, la durada de tres anys, la renda a pagar, l’us dels béns arrendats, etc. Tot ha quedat en foc d’encenalls.
“No entenc com la llei no impedeix que un fons acumuli compres en subhastes en paquets d’habitatges”, es lamenta Álvaro mentrestant, com la resta d’inquilins, espera el llançament. Però no ho espera de braços plegats. Tampoc Cristina, ni Ángel, ni Ana, ni Paula ni els altres. Han contactat amb plataformes d’afectats per desnonaments. No es rendeixen.
Teide Acquisitions Sl, l’empresa adjudicatària, té una antiguitat de quatre anys. Va ser constituïda a l’agost del 2015 amb l’objecte social d’adquisició, administració i gestió de patrimoni mobiliari, cartera de valors i inversions i la recerca de mercats, entre altres propòsits.
“Resulta que el nostre contracte queda en res”, diu Álvaro. Ángel Nohales recorda el paper del jutjat que li van deixar sota la porta, aquell escrit que li instava, com a arrendatari, a presentar-se en l’òrgan judicial. Álvaro rememora les paraules de l’antic amo en una trucada telefònica, aquell “lamento aquesta situació molesta”.
“Tots hem pagat els nostres lloguers”, reiteren els inquilins. “A principis d’octubre ens citen en els jutjats, el 5 de novembre tenim la vista i el 7 de novembre ens comuniquen que hem de marxar”, critica Ángel. “Només volem que es respectin els contractes, continuar pagant i continuar vivint aquí”, afegeix. Ara ja no paguen, perquè no saben res del seu futur, ni del seu present, i tenen constància que el fons propietari vol els pisos per a la seva venda. “A mi em van comunicar que de lloguer, res, que comprés”, manifesta Ángel. Volen pagar, “però no sabem a qui, ni on”, diuen. “Només els interessa la venda, no el lloguer”, agrega Ana. “Alguns afectats han dipositat les rendes del lloguer en el jutjat”, afirma Cristina.
El 2 d’octubre van rebre els escrits, aquell fred “avís urgent” en referència a un procés “d’execució hipotecària” els destinataris de la qual eren els “ignorats ocupants de l’habitatge”. Ignorats ocupants perquè, malgrat tenir contractes, aquests no estaven registrats.
Abans, al juliol, Álvaro i Cristina es van personar en el Palau de Justícia de Terrassa després de rebre una cèdula de notificació i requeriment que els comunicava l’existència d’un procediment d’execució hipotecària en relació amb l’immoble que ocupaven, un procediment que podia implicar “el llançament dels ocupants que hi hagi en aquest”. Havien de presentar en el tribunal la documentació pertinent.Van aportar el contracte de lloguer i rebuts de gas i aigua. I van manifestar, per descomptat, ser els inquilins de la vivenda.
“Fem una crida perquè algú ens tiri un cable i ens ajudi”, demana Álvaro Camps. Els perjudicats saben que són “un gra de sorra” en el desert del desori immobiliari, però, com adverteix Ángel, volen convertir-se en un gra en una altra part, anatòmica per cert.
