Terrassa

I sobre Franco… un terrassenc 

San Lorenzo del Escorial, província de Madrid. Vessant meridional de la serra de Guadarrama. Valle de Cuelgamuros, rebatejat com a Valle de los Caídos. Des de fa temps, i molt més des que governa Pedro Sánchez a Espanya, tot el que concerneix el Valle de los Caídos és un dels temes recurrents del centre del debat polític i una font constant de controvèrsia, cada vegada més acrescuda. I per dir-ho d’alguna manera, un tros petit del Valle de los Caídos té arrels terrassenques. Bé, de fet no és un tros; són cinc milions de trossos, o dit d’una altra manera, cinc milions de tessel·les -fragments del dibuix d’un mosaic- que conformen la immensa cúpula central, en el creuer de la basílica, sobre l’altar major que acull el Crist crucificat, obra de l’escultor Julio Beovide i policromat per Ignacio Zuloaga, a escassos metres de la llosa d’una tona sota la qual estan les restes de Francisco Franco Bahamonde.

Cal reconèixer l’espectacularitat i magnificència d’aquesta cúpula, possiblement la joia d’aquest polèmic mausoleu inaugurat en 1959, la decoració del qual suposava tot un repte. En primer lloc per les seves dimensions, un diàmetre de 33,40 metres -tingui’s en compte que la cúpula de Sant Pere del Vaticà és de poc més de quaranta metres-, i també per la seva forma voltada. Les figures representades, el seu significat o el fet que aparegui per exemple la bandera de la Falange i una altra simbologia marcadament franquista, ja és una altra qüestió.

Rostres al metro
Principis dels anys cinquanta del segle passat. Anem al metro de la ciutat de Madrid. Sí, al metro encara que sembli estrany. Allà molts dies probablement hauríem trobat l’artista, Santiago Padrós, tan sols mirant als viatgers i a les expressions dels seus rostres. Buscava inspiració. Calia omplir la cúpula i Padrós volia posar allà molts personatges. Va ser al metro on es va gestar part de l’obra, i en una llibreta que Padrós sostenia en els seus genolls. Anava fent esbossos dels rostres masculins o femenins que més podien acostar-se a les característiques ideals que volia reproduir. En definitiva, retrats del natural. Això un dia sí i un altre també.

Calia representar el Judici Final. També se li ha anomenat “El ascenso de los caídos”. I és que la idea era l’exalçament de la pàtria i dels seus triomfadors pujant als cels. En el centre, el Crist Pantocràtor amb reminiscències bizantines i romàniques, portant els evangelis i la llegenda “Ego Sum Lux Mundi” -“Jo sóc la llum del món”-. Està envoltat d’àngels que li custodien. A la seva dreta, el nodrit grup dels màrtirs amb sant Pau al capdavant, sant Vicenç, sant Fermí, santa Natàlia i fins i tot “san Cucufate”, és a dir sant Cugat. Són 45 personatges en total. A la seva esquerra, el grup dels confessors, és a dir els que no van ser màrtirs. Són 42 figures, des de santa Rosa de Lima fins a sant Antoni Maria Claret. En la part oposada, enfront del cor de la basílica, s’erigeix la Santíssima Verge amb altres dos grups de personatges. D’una banda, els soldats caiguts en la Guerra Civil, per un altre, els civils i religiosos que van morir en aquesta contesa.

Es tracta d’una cúpula que té tants elements que convida a qui la contempla a descobrir cadascun dels seus racons, encara que això és fart difícil tenint en compte que es troba a 37,80 metres del terra. Per exemple, en la base del mosaic apareixen des de banderes falangistes i amenaçadors canons fins a la mateixa muntanya de Montserrat amb la serra amb la qual s’ha representat en moltes ocasions. Tal vegada una picada d’ullet a l’origen català de l’autor o al fet que la seva esposa es digués Montserrat.

Per descomptat, elaborar el dibuix del mosaic i després el mosaic ja pròpiament dit degué ser una àrdua i complicada tasca. De fet, la seva elaboració va durar des de 1951 fins a 1955. Les impressionants dimensions van contribuir a aquesta dificultat. Es calcula que es van emprar uns cinc milions de tessel·les. Es va utilitzar l’ampli espai del sòl del Teatre Real de Madrid per a anar construint a poc a poc aquest gran mosaic. Després, disposat en trossos, es va traslladar al Valle de los Caídos, on les peces es van anar col·locant en la cúpula.

Brutícia acumulada
El resultat és un rutilant mosaic d’or i color que ofereix una sensació de sumptuositat. Clar que amb el pas del temps es va anar ennegrint per la brutícia acumulada, i també per l’acció del Grapo. El 9 d’abril de 1999, el Grapo va fer esclatar una bomba que va ocasionar considerables desperfectes en la basílica. Va ser netejat a consciència després d’aquesta acció.

Però l’egarenc Santiago Padrós va realitzar un altre mosaic al Valle de los Caídos, encara que és una obra molt més petita.

Hi ha dues grans capelles laterals del creuer, la del Santíssim i la del Sepulcre. Aquesta última és la que acull en el seu sostre aquest mosaic de Padrós que representa el Sant Enterrament. A l’interior de la cripta estan registrats 18.301 cossos, encara que hi ha qui diu que poden amuntegar-se restes òssies, escampades i barrejades, de moltes altres persones que van ser traslladades des de diferents punts d’Espanya.

El Pardo
Ara hem de recórrer uns 50 quilòmetres per a anar a El Pardo. Aquest matí s’exhumen les restes de Francisco Franco, que seran traslladades en helicòpter per rebre sepultura en el gran panteó de la família, situat en el cementiri de Mingorrubio, sí, en El Pardo.

És un cementiri que acull les sepultures d’uns altres jerarques del franquisme, des de Luis Carrero Blanco fins a Carlos Arias Navarro, i també el que fora ministre d’Industria y Comercio, Demetrio Carceller, estretament vinculat a la nostra ciutat. Aquí per exemple va estudiar la carrera d’enginyeria tèxtil. Doncs bé, curiosament apareix també el nom de Santiago Padrós. La raó és que compta amb un gran mosaic en la volta que descendeix a la cripta de la capella del panteó de la família Franco, i en les seves parets compta amb mosaics amb representacions de Santa Teresa i de l’Asunción de la Virgen.

Deslligar la figura de Francisco Franco de la de Santiago Padrós no sembla massa possible.

To Top