Ella va al·legar que no, que no havia acudit a casa de la seva mare, a la qual no havia d’acostar-se perquè una ordre judicial li ho prohibia. Ella, l’acusada, va al·legar que, desesperada, va acudir a casa d’un conegut perquè estava al carrer, i que aquest conegut viu just al costat de la seva mare. La Justícia desestima les seves al·legacions i condemna la dona per un delicte de trencament de condemna: per aproximar-se al domicili de la seva pròpia mare.
La pena és de sis mesos de presó. Una sentència d’un jutjat de Terrassa de novembre de 2018, dictada en unes diligències urgents per violència familiar, prohibia a l’acusada acostar-se a la seva progenitora. Ni a ella, ni el seu domicili ni a qualsevol altre lloc freqüentat per la víctima protegida. No podia estar a menys de cinc-cents metres de la mare durant un període de setze mesos. Però el 3 de gener de 2019 va incomplir l’ordre d’allunyament.
Aquell dia, a mitjanit, la filla es va presentar a les portes del domicili de la seva mare, un pis situat a Terrassa. Va cridar a l’intèrfon.
El seu intent no va passar desapercebut perquè a les trucades a l’intercomunicador es van sumar els crits. I els veïns van telefonar la Policia Municipal. Van arribar dos agents, que van trobar la imputada al carrer, a uns cinc metres escassos de l’habitatge de la seva mare. Van identificar la sospitosa i van saber que tenia vigent una ordre d’allunyament.
La dona va ser acusada d’un delicte de trencament de condemna i una sentència del jutjat penal número 2 de Terrassa li va imposar un any de presó. La defensa de la inculpada va presentar un recurs davant l’Audiència Provincial, argumentant infracció en la norma de la càrrega de la prova i una apreciació errònia dels càrrecs. I sol·licitava, si no es procedia a l’absolució, una rebaixa de la pena, en considerar-la desproporcionada.
Apel·lació
Això de la rebaixa ho admet el tribunal d’apel·lació, que no veu raons per a imposar la pena màxima en aquest tipus de casos i la redueix d’un any a sis mesos de presó. La resta d’arguments els tomba.
La defensa va al·legar que l’acusada havia estat desnonada d’un habitatge i es veia dormint al carrer. Desesperada, malalta d’ansietat i depressió, va anar al domicili d’un conegut seu a demanar-li ajuda, i resulta que aquest domicili estava al costat del de la seva mare. La filla no tenia voluntat d’infringir la norma, indica aquesta versió. Es trobava en un estat emocional greu que li impedia "conèixer la gravetat dels fets". Segons la defensa, procedia l’absolució pel principi del dubte raonable sobre la culpabilitat.
El tribunal desestima el nucli del recurs pel que fa a l’absolució i assegura que no s’aprecia error de valoració del jutge. No nega que la dona estigués agitada, alterada o nerviosa aquella nit, però res d’això s’estableix en els fets provats en la sentència i, a més, no es va practicar cap prova pericial forense per a avalar una alteració psíquica que anul·lés la voluntat de la dona.
Prohibició
Tampoc s’ha aportat cap prova d’un eventual estat de necessitat perquè la inculpada estava sense sostre després d’haver estat desallotjada de manera brusca o intempestiva. Tampoc se sap si va acudir a serveis socials, ni si no tenia una altra alternativa que anar a casa d’un "conegut" que ni tan sols va ser citat a declarar. Si així va ser, l’acusada sabia que aquest habitatge estava al costat de la de la seva mare, i no podia acostar-se a l’edifici.
O sigui: la imputada tenia imposada una pena de prohibició d’acostament a la seva mare, pena vigent en aquell moment, i la va incomplir sent coneixedora de l’ordre. És autora d’un delicte de trencament de condemna, segons ha confirmat l’Audiència Provincial.
