Es calcula que, a tot el món, hi ha uns 466 milions de persones amb alguna problemàtica relacionada amb la seva audició. A més, els experts apunten que, amb un diagnòstic a temps, el 60 per cent dels casos de sordesa que hi ha actualment es podrien haver evitat. Aquests dies s’ha celebrat la Setmana de les Persones sordes i, demà diumenge (tot i que hi ha llocs, com a Madrid, on es commemora avui), és el torn el seu Dia Internacional, una data triada per la Federació Mundial de Personas Sordas (WFD), l’any 1958.
Les estadístiques de l’any passat eren evidents i deixaven sobre la taula que a Espanya, 1.064.000 de persones patien alguna mena de discapacitat auditiva. Les xifres de 2018, a més, van deixar constància que 5 de cada 1.000 nadons estan afectats per algun tipus de sordera de diferent grau. La WFD, que promou sensibilitzar sobre les necessitats d’aquest col·lectiu i la importància de comptar amb programes que treballin per la seva inclusió a la societat, també té el repte de detectar de manera primerenca els trastorns auditius.
No val a dir que tot es deriva de raons genètiques, problemes a l’hora del part o complicacions quan es va desenvolupant el fetus, com s’acostuma a argumentar. No. Aquests trastorns auditius també poden tenir altres orígens, i poden afectar a nadons que neixen totalment sans. Seguint amb els números, es preveu que el 50 per cent dels joves d’entre els 12 i 35 anys, corrent el risc d’adquirir una pèrdua d’audició, la causa de la qual pot ser, amb molta probabilitat, en el fet d’una sobre exposició constant i continua al soroll en la seva rutina diària. La majoria de nens amb sordera són fills de pares que no la pateixen. Cal, doncs, una bona tasca de prevenció.
La hipoacúsia infantil, per exemple, s’intenta combatre aferrissadament. Es tracta d’un defecte o una malformació dels conductes auditius que afecta els infants que, si es detecta amb un marge de maniobra, en els primers tres mesos de vida, es pot cauteritzar amb una operació. El pas pel quiròfan, en aquests casos, garantirà al pacient una vida sense aquesta mena de dificultats auditives.
Per les persones sordes, tradicionalment, no ha sigut fàcil integrar-se amb tota normalitat a la societat. La llengua de signes, durant molts anys, no era ben rebuda a les aules, el que restava molt la seva participació en tots els àmbits en les relacions amb la resta de persones. Afortunadament, aquestes barreres s’han anat aixecant, tot i que encara queda camí per recórrer. El Consell Europeu, l’1 d’abril de 2003, va demanar als seus membres el reconeixement oficial de les llengües de signes perquè fos una eina d’integració social per les persones sordes.
A Espanya, la Llei 27/2007 del 23 d’octubre va regular el suport a aquest col·lectiu i, a més, reconeixia les llengües de signes com a comunicació entre les persones sordes o amb dificultats d’audició. Tres anys més tard, es crearà el (CNLSE), el Centro de Normalización Lingüística de la Lengua de Signos Española, un ens de caràcter públic i que s’integra en el Real Patronato sobre Discapacidad. Són avenços que, malgrat tot, no acaben de satisfer al col·lectiu que, des de les diferents associacions que conformen la Confederación Estatal de Personas Sordas (CNSE), lamenten encara falta d’oportunitats per les persones sordes i la peremptòria necessitat d’aplicar mesures per incentivar la inserció laboral, la millora de serveis i unes ajudes econòmiques dignes, per exemple, a l’hora de comprar aparells com poden ser els audiòfons.
Educació de qualitat
És especialment rellevant, segons demana la CNSE, que les persones sordes puguin accedir tota la seva existència a un ensenyament i una educació de qualitat, inclusiva i equitativa. Per assolir aquest objectiu, calen recursos suficients i, també, introduir als centres d’ensenyament, des de col·legis a universitats, el llenguatge dels signes. Les trobades previstes per avui, unides pel lema “La causa que ens uneix”, clamaran per un present i un futur dignes pels afectats.
El llenguatge de signes o senyals és bàsic per les relacions entre les persones sordes però, també, és una eina que ha passat per dificultats durant els temps, amb rebutjos o incomprensions per part dels que, en teoria, havien de fomentar i acceptar una pràctica que no serveix més que per beneficiar i ajudar a millorar les condicions de vida.
El futur, segons els auguris, no fa aflorar l’optimisme i es tem que, a l’any 2050, 1 de cada 10 persones sofrirà alguna mena de discapacitat auditiva. És necessari, doncs, seguir treballant sense pausa per, primer de tot, prevenir i, principalment, millorar exhaustivament les condicions de les persones sordes o amb problemes d’audició.
