Dues dones van ser denunciades per l’ocupació il·legal d’un edifici de quatre habitatges a Terrassa. Van entrar allà amb les seves famílies perquè, segons van dir, un home les hi va llogar. Però els pisos no eren seus. Les dues dones van ser condemnades per un delicte lleu d’usurpació, però han acabat absoltes per una qüestió tècnica: la propietària de l’immoble no va presentar la denúncia. Ho va fer el seu fill. Com provar llavors que la propietària de debò s’oposava a l’ocupació?, ve a dir el tribunal.
Les dues dones i les seves famílies van entrar a les cases al gener de 2018. Deia la primera sentència, i això no ha estat revocat, que les ocupants tenien "ànim de romandre" en els habitatges i sabien que mancaven d’autorització o títol per a això, i van forçar els panys. Allà seguien fins que es va enjudiciar l’assumpte. El jutjat d’instrucció número 2 de Terrassa va condemnar les dues imputades a sengles multes de 270 euros, a restituir l’immoble i a indemnitzar a la titular pels danys a les portes.
La sentència va recordar que el denunciant (el fill de la propietària) va ser avisat per uns veïns que van veure el tràfec de gent. Va trucar als Mossos d’Esquadra. Ell no podia entrar en els pisos. Van arribar uns mossos. Era 13 de gener. Els agents van identificar les dues denunciades, que van mostrar als policies l’interior dels pisos. Els agents van poder comprovar que els panys eren molt més nous que les portes. Algú els havia canviat recentment.
Les acusades van admetre haver entrat en l’immoble "uns quatre dies abans" de la intervenció dels mossos, però van afirmar haver estat enganyades per algú, per un home argentí que va dir ser l’amo dels habitatges "però que havia de marxar-se a la seva terra". I li ho va llogar a elles a canvi de 1.500 euros de cop "i acordant que no pagarien cap renda fins a l’estiu de 2018" perquè l’edifici estava en males condicions. Tenia escombraries i desperfectes, i mancava de llum i aigua. Elles van entrar amb les claus que el fals arrendador va proporcionar, sense violentar les portes, van assegurar. Una va declarar que no volia marxar perquè tenia allà als seus fills, i al seu marit malalt. Se sentia enganyada. Havien donat llum a les cases, havien enguixat parets.
El denunciant va dir que la propietat era de la seva mare, que no havia autoritzat l’ocupació. La primera sentència va estimar suficient el testimoniatge del denunciant per a sustentar una condemna, va considerar no creïble el suposat arrendament i no provat el mal estat dels habitatges, va creure que l’actuació dels mossos ja acreditava el requeriment perquè les ocupants abandonessin els pisos i va afirmar que no hi havia proves d’un "estat de necessitat" que impulsés a les denunciades a entrar en aquell edifici.
Estat de necessitat
Els lletrats de les defenses van apel·lar davant l’Audiència Provincial. Van al·legar uns quants arguments. Un: la conducta de les acusades no era ofensiva perquè els habitatges no reunien condicions per a viure. El segon argument: el principi d’intervenció mínima del dret penal. El tercer: l’estat de necessitat de les ocupants. El quart: com els habitatges no eren habitables, no hi ha protecció penal possible, sense perjudici d’accions civils. I un altre, el que fet i fet ha triomfat: falta de legitimació activa del denunciant, que no era el propietari de la finca; el delicte havia de denunciar-lo l’amo i no hi havia prou amb que en el judici l’home digués actuar en nom de la progenitora.
El tribunal desmunta gairebé totes les al·legacions. Gairebé totes. No consta, segons la sentència, que els habitatges presentessin una ruïna que permeti sostreure-les de la protecció penal. No consta l’estat de necessitat de les ocupants. La seva situació podria ser precària, però no se sap si van esgotar si més no els recursos a serveis socials. I es dedueix, "sense indici de dubte", la intensitat de l’ocupació, que no era puntual, ocasional o esporàdica, sinó "una permanència amb vocació d’habitatge propi", sabent que era d’una altra persona i havent rebut una visita policial.
Arriba el magistrat de l’Audiència Provincial al nus jurídic de la propietat, de si el denunciant estava legitimat per a denunciar, de si es pot provar que la propietària no va autoritzar l’ocupació. El jutjat instructor va requerir en el seu moment (al gener mateix, quan es van produir els fets) al denunciant que acredités la propietat de l’immoble o uns poders de la seva mare per a exercir les accions penals, però la documentació no es va presentar ni es va exhibir cap poder ni designa. És un requisit en aquests casos que hi hagi constància de l’oposició de l’amo a l’ocupació. No fa falta que sigui abans. Va poder ser avançat el procés.
Ni el fiscal ni l’acusació particular van fer esment exprés a aquest al·legat per a combatre’l, diu el magistrat abans de desgranar l’argumentari per a revocar la primera sentència. No consta que la propietària denunciés els fets davant la policia, ni consta que una causa de força major li impedís fer-ho. No consta cap poder de la mare al fill. La propietària no va comparèixer durant el procés, ni va manifestar haver atorgat cap mandat al seu fill.
No és suficient
No, diu el tribunal, no és suficient que, com va dir la primera sentència, el fill afirmés l’apoderament "sota jurament i amb les prevencions legals". Mai es va presentar cap document de poder o mandat, mai es va esmentar en la denúncia o en el judici alguna causa justificada per a la incompareixença de la propietària. Hi ha dubte raonable sobre l’existència i l’abast del mandat.
La sentència de Terrassa queda revocada i les okupes estan absoltes. Potser van cometre un delicte d’usurpació, però no va exercir les accions penals qui degué fer-ho.
