El lema era: "Homenatge als pioners de la represa lingüística". Allà hi eren uns quants d’aquells "pioners de la represa lingüística"; o sigui, els monitors que a finals del franquisme o els inicis de la transició democràtica van impartir classes de llengua catalana a escoles, coordinats per Òmnium Cultural. Aquesta entitat va organitzar l’homenatge que es va celebrar dimecres al Centre Cultural. Allà hi eren molts d’ells. Com Salvador Cardús, com Josep Puy, com Jaume Aulet.
Òmnium Terrassa celebra enguany el seu 50è aniversari. Dimecres va donar les gràcies en un acte públic als monitors que fa més de quaranta anys van "assumir la responsabilitat" de recuperar l’ensenyament en català, en paraules d’Anna Carol, presidenta de la entitat a la ciutat, que va obrir l’acte.
Enric Larreula, escriptor, va recordar les pases que poc a poc van desbrossar el camí per crear el clima de recuperació dels anys 1970, afavorit per una llei d’educació del ministre Villar Palasí que deixava la porta oberta a l’ensenyament de la "llengua materna". Abans, però, segons Larreula, va haver-hi "una època fosca" quan alguns "feien clases privades a cases o a parròquies". "El Gobierno Civil "ho prohibia si s’enterava", va dir l’escriptor, que va considerar els 1960 "una dècada prodigiosa" i recordà la creació de les publicacions Serra d’Or i Cavall Fort els anys 1959 i 1961, respectivament, i els primers estudis de filologia a la universitat, i la celebració de l’Any Fabra a 1968.
Aquesta embranzida va afavorir la llei Villar Palasí. Ell, Larreula, havia començat a fer classes de català "a l’escola d’un barri que ni sabia que existia, on ningún parlava català". A 1972 el català ja estava inclòs a l’horari escolar a determinades escoles. I a 1978, el català ja era obligatori. Quatre anys abans, l’escriptor ja impartia classes per a monitors a Terrassa.
El sociòleg Salvador Cardús va rememorar el seu pas per l’experiència d’Òmnium, les dues escoles, Grupos San Lorenzo y Hermanos Amat, que li van assignar. A la segona escola, el mestre es quedava a l’aula mentre Cardús impartia les lliçons: "No sé si vigilava els nens o em vigilava a mi". Per Cardús, anar a alguns barris era "com anar a un Far West lingüístic". Tot allò ho van fer "sense cap sentit d’heroicitat i amb poca consciència de la trascendentalitat, pero sí amb certa experiència d’una situació excepcional, amb el convenciment de que feiem el que s’havia de fer".
Mestre
L’escoltisme i la biblioteca en català del seu pare van ser cabdals per Montserrat Galí, una veterana en l’ensenyament del català, que va impartir a l’escola Isaac Peral i al centre Antoni Ubach. "Sempre he treballat en català i pel català", va destacar abans que l’historiador Josep Puy es declarés "molt emocionat" en tornar-se a trobar persones que no veia des de feia dècades. Després, va deixar anar un grapat de records, de les classes a la delegació d’Òmnium a Terrassa, dels pronoms febles, dels diacrítics, de la fugida d’alumnes al pati quan el mestre (no ell) els deia que podien triar entre l’esbarjo o la "classe optativa". O sigui, la classe de llengua catalana que havia d’impartir Puy.
Jaume Aulet, filòleg, no s’ha sentit mai monitor: "La paraula mestre és una de les millors paraules del diccionari. La satisfacció més gran no és tenir un currículum acadèmic, sinó trobar-me un exalumne i que em digui mestre".
