Anna Santamaria per aquí, Anna Santamaria per allà. El nom d’aquesta mestra va travessar tot l’acte d’homenatge. Va ser Santamaria qui va organitzar aquella activitat d’ensenyament al tardofranquisme. Va ser ella la més recordada. La seva filla, Montserrat Prunés, no va poder evitar l’emoció en la remembrança. "Ens deia que s’ha d’anar poc a poc, paraula per paraula, tot molt senzill". Montserrat va ser monitora: "La remuneració era bona, 100 pessetes l’hora". La seva mare no deixava de treballar, "omplint papers, corregint. De mare, no en teníem gaire". Reunions, classes, visites de gent ben vestida (la gent d’Òmnium), l’acumulació de tasses al quarto de reixa, "aquell entrar i sortir de persones a casa". La mare "ens transmetia aquest sentiment", va dir l’exmonitora i filla d’una mestra que dimecres va ser la figura més nomenada a l’acte d’homenatge als monitors de català dels anys 1970. "El pare era escolta i es relacionava molt amb xicots. I la mare els va engrescar", va dir Montserrat.
