Josep Maria Pi tenia 6 anys quan l’aigua va arrossegar les llars, les vides i les il·lusions dels veïns del barri d’Ègara la nit del 25 de setembre de 1962. "Després de l’aiguat que va caure a mitjanit -explica-, alguns veïns van sentir ja de matinada el soroll de la rierada que baixava de la muntanya i van tenir temps de fugir de casa. Però molts no van poder intuir la tragèdia i van morir ofegats o arrossegats per les aigües".
El barri d’Ègara va ser el més castigat per les Riuades. A l’estiu de 1962, la zona estava dividida en dos sectors: els "habitatges Ègara", les cases situades a la dreta de la carretera de Castellar; i les "calles adyacentes", és a dir, els terrenys fins a la riera de Les Arenes.
Al primer tram les cases, construïdes pels treballadors, van ser adjudicades als membres del sindicat vertical, guàrdia civils, policies i algun veí. Al segon, els immigrants compraven a pams els terrens i es feien la casa a poc a poc, moltes al mateix llit de la riera de Les Arenes. Poc sospitaven que l’espai esdevindria el "triangle de la mort".
L’estampida
El setembre de 1962, Ègara era un barri en construcció, urbanísticament i socialment. "Hi vivien 15 famílies catalanes -explica Pi-. La reste, eren persones del sud, sobretot d’Andalusia i Extremadura, que havien arribat a la ciutat a treballar i vivien en habitatges compartits i molt precaris".
La matinada del dia 25, quan l’aigua va baixar violentament de la muntanya, la riuada va irrompre a Ègara com una estampida.
Una de les raons. La construcció del barri de Sant Llorenç a sobre el llit natural de la riera de Les Arenes va desviar el traçat, que en aquell punt va dibuixar una perillosa corba. En el moment de l’allau d’aigua, la riera es va desbordar en aquest punt, inundant el barri d’Ègara. En el moment de la riuada, la riera de les Arenes va assolir un caval de 700 metres cúbics per segon.
Part de l’aigua va continuar riera a vall, cap al barri de Les Arenes. Però la llengua més important d’aigua, troncs, pedres i matolls que baixaven de la serralada de Sant Llorenç va entrar en tromba als carrers d’Ègara per l’actual carrer Ferran Canyameres, anegant tot el barri.
Era la matinada, tothom dormia i momentàniament, l’aigua es va aturar. Uns metres avall, el pont de Renfe va fer un tap i al "triangle de la mort" d’Ègara l’aigua va arribar als 2 metres d’alçada.
La inundació cobria totes les plantes baixes, on alguns veïns van ser a temps de pujar al primer pis, però molts dormien després d’una dura jornada de feina i van morir ofegats.
En pocs minuts el pànic es va escampar casa per casa, on els veïns lluitaven per fugir, ignorants que el pitjor encara no havia arribat.
En pocs minuts, el pont de Renfe no va suportar la pressió i va cedir, alliberant una avinguda d’aigua, fang i arbres que va arrasar amb tot el que va trobar riera avall, especialment a Les Fonts i a Rubí.
A Ègara, la caiguda del pont va provocar la fugida embogida de l’aigua acumulada i un efecte succió que va acabar d’enderrocar els pocs habitatges que restaven dempeus. Els habitatges d’un i dos pisos van ser arrasats amb els seus habitants.
Una exposició de fotos
75 anys després, la Comissió Rieres de Terrassa convida avui a la ciutadania a compartir els records d’aquella tragèdia. Volen omplir un arbre amb la memòria dels qui van viure l’aiguat, els que van escoltar el relat dels seus familiars i amb "els desitjos pel futur de les rieres de Terrassa".
Aquest any la commemoració es fa al barri més castigat per les riuades del 62. A la ciutat de Terrassa van morir 300 persones i només al barri d’ Ègara prop de 150.
En paral·lel a les activitats programades avui a la plaça de la Immaculada, una exposició mostrarà a la seu de l’ AVV d’Ègara les imatges de la riuada del 62 en format fotogràfic i mitjançant la projecció d’audiovisuals.
