sense accessibilitat no hi ha inclusió”. La frase és de Joan Vila, president de Prou Barreres, i il·lustra la necessitat expressada per les entitats que treballen amb persones amb discapacitat. Reclamen que Terrassa entri en un nou paradigma on l’accessibilitat sigui realment un dret efectiu i no depengui de la bona voluntat de ningú.
Prou Barreres, l’ONCE, la Coordinadora Capaç, l’Associació de Persones Sordes de Terrassa (Apesote) i la Federació d’Associació de Veïns de Terrassa (FAVT) van poder transmetre recentment a l’Ajuntament la necessitat de fer un pas més per construir una ciutat on la discriminació i la falta d’oportunitats siguin l’excepció, i la igualtat de tracte esdevingui la norma. Tots coincideixen en destacar els avenços que ha fet Terrassa i remarquen la bona entesa amb el Consistori, però demanen fer un pas endavant. Busquen que l’Administració es posi al capdavant d’aquesta nova revolució per fer de Terrassa un municipi accesible per a tothom. Exposem les principals reivindicacions que aquests col·lectius van posar sobre la taula a la primera reunió d’aquest mandat de la comissió d’accessibilitat.
Les entitats demanen que en totes les activitats impulsades per l’Ajuntament, sigui qui sigui el servei implicat, es garanteixi l’accessibilitat universal. Joan Vila, de Prou Barreres, considera que “ja ha passat el temps de les promeses i les bones voluntats”. Per fer efectiva l’accessibilitat es necessiten recursos, com els que suposa, per exemple, posar un intèrpret de llengua de signes, i fixar molt clarament què han d’incloure els actes perquè siguin accessibles per a tothom, defensa Vila: “Estem cansats de bones paraules. Cal reforçar el pacte d’accessibilitat de Terrassa amb mesures reals si de veritat volem canviar la forma de fer les coses”.
En la mateixa línia de l’accessibilitat universal, les entitats defensen el dret a la informació per a tothom. Demanen que l’Ajuntament adapti totes les informacions que genera per tal que puguin ser enteses pel conjunt de la ciutadania. Això implica utilitzar el braille, fer servir subtítols, audiodescripció i intèrprets de llengua de signes. I cal fer-ho, reclamen, en un llenguatge fàcil i entenedor.
El nou edifici de consultes externes de Mútua, situat sobre l’estació de Ferrocarrils de Vallparadís, concentra queixes per part de gairebé tots els col·lectius de discapacitats. Des de l’ONCE es queixen que no han incorporat cap de les recomanacions fetes per l’entitat i que la mateixa Mútua els havia demanat. Yolanda Fernández de Larda assegura que ja des de l’entrada hi ha traves per a les persones cegues. No hi ha cap encaminament fins al taulell de recepció com estipula la llei, la màquina per agafar el torn no parla i, un cop la persona arriba com pot a la sala d’espera només hi ha pantalles que avisen del seu torn, però no sistema de so. “En tot moment, la persona cega ha de dependre de la bona voluntat dels altres pacients o dels treballadors de Mútua tant per agafar torn, com per arribar fins a la sala d’espera i saber quan ha d’entrar a visitar-se. Això no pot ser. Les coses no han de dependre de la bona voluntat de ningú. Han de ser accessibles per a tothom”, es queixa. Des d’Apesote, també demanen “més sensibilitat” de Mútua perquè no tot va per pantalla. “Quan passen llista de pacients o bé quan surten a cridar per nom, les persones sordes es queden desateses esperant moltes hores, ja que no se n’assabenten”. Tampoc no sempre, a l’hora de fer-se radiografies el personal pensa a avisar les persones sordes perquè es girin o es posin d’una determinada manera. Des de Prou Barreres també han fet saber a l’Ajuntament que hi hauria de solucionar els problemes d’accés, ja que les escales que permeten baixar a l’edifici són molt estretes.
La senyalització de les estacions de Ferrocarrils fa anys que és motiu de debat amb els responsables de l’operador. Les entitats expliquen que han treballat amb FGC per tal de canviar tota la senyalística de manera que sigui realment accessible. A l’octubre, expliquen des de l’ONCE, a l’estació de Vallparadís es renovarà tota la retolació, a tall de prova pilot. Totes les entitats coincideixen en el fet que hi ha pocs indicadors (de pantalles, per exemple, només hi ha una per andana), a una alçada massa elevada i poc clarificadors. Carles Godall, de la Coordinadora Capaç, explica que cal més senyalitzacions i més clares per evitar les confusions actuals, i recorda que “si una cosa és accessible per a una persona amb discapacitat, al final això vol dir que és accessible per a qualsevol”. La idea de les entitats és fer un treball similar a les estacions de Renfe perquè hi ha “moltes deficiències”. L’ONCE denuncia que no hi cap paviment d’advertència que indiqui que s’està arribant al final de l’andana i que comença la via.
El sistema de so que anuncia les parades als autobusos urbans de Tmesa no funciona gairebé mai. Les entitats asseguren que els problemes que d’això se’n deriven són constants i no menors. Les persones cegues o amb discapacitat visual no saben quan han de baixar. De vegades, el so va amb retard i avisa quan ja ha passat la parada. L’ONCE explica que torna a passar que els viatgers cecs depenen de la bona voluntat del conductor. Fa pocs dies, un conductor es va despistar i no va avisar la persona quan tocava. El viatger va haver de baixar en una altra parada, amb l’angoixa que això li va generar, ja que no sabia on era, i va haver d’agafar un taxi per arribar al lloc de destí. El gerent de Tmesa, Rafael Cortés, que va assistir a la reunió on es va denunciar aquest fet, explica que és una avaria del sistema d’ajuda a l’explotació que permet saber en cada moment on són els autobusos i així anunciar les parades. Admet que últimament s’ha espatllat sovint i explica que estan a l’espera de rebre nous equips de reserva per poder substituir-los quan els que estan en servei fallin
La igualtat s’ha de viure i ensenyar des de ben petits. Així ho veu la Coordinadora Capaç, que aplega a infants amb discapacitat intel·lectual. Terrassa està plena d’àrees de jocs infantils, però poques estan adaptades per a nens amb discapacitats físiques o sensorials. Carles Godall està convençut que “la inclusió comença des de petits”. Reclama que l’Ajuntament faci un esforç per millorar l’accessibilitat d’aquests espais, el que significaria, per exemple, incloure gronxadors adaptats (tipus cistella) o tobogans als quals es pugui arribar fàcilment amb cadires de rodes. Considera que s’haurien d’invertir més recursos i de forma més ràpida en renovar els parcs infantils. “És un esforç, però cal fer-ho, perquè tant pels nens amb discapacitat com per a la resta això ajuda molt a normalitzar aquestes situacions”, apunta Godall.
Els col·lectius que apleguen persones amb diversitat funcional lamenten que les normes d’igualtat d’oportunitats no es compleixin i la inclusió hagi de dependre de la bona voluntat<
Protocol per l’accessibilitat universal
Llenguatge inclusiu.
Atenció i accés a Mútua per a tothom.
Senayalització a FGC
Sistema d’àudio als autobusos.
parcs infantils.
