Ignasi Cusidó acaba de tancar la seva etapa com a primer president de la Fundació Antiga Caixa Terrassa (FACT), la institució que dóna continuïtat a l’obra social de la desapareguda caixa egarenca. Després de sis anys, Cusidó se’n va amb la sensació d’haver contribuït a donar solidesa i garantia de futur a l’activitat de la Fundació.
Quin balanç fa d’aquests sis anys?
Em sento relativament satisfet. Quan nosaltres vam agafar el repte de donar continuïtat a l’obra social i cultural de Caixa Terrassa ho vam fer en uns moments molt baixos, tant a nivell econòmic com de desmotivació del personal, pel futur tan incert. El meu mèrit ha estat envoltar-me d’un equip de professionals molt compromesos amb la Fundació. Ara puc dir que hi ha un projecte, unes instal·lacions i uns equipaments enfocats per tenir un futur esperançador. Em sento orgullós d’haver pogut tenir aquesta oportunitat en el meu procés de jubilació. Per mi ha sigut un gran honor.
Hi ha alguna iniciativa que s’ha quedat amb les ganes d’engegar?
Quan vaig començar l’objectiu bàsic era que aquestes institucions fossin, com a mínim, autosuficients. Ho hem aconseguit, pràcticament. Totes aquestes institucions, el Centre Cultural, la Llar i Fupar, venien amb uns dèficits molt grans pel fet que la Caixa tenia l’obligació d’aportar diners a l’obra social, però això esdevé un problema quan la caixa desapareix.
L’autosuficiència està garantida?
En aquest moment, pràcticament estem aconseguint "cash flow" (fluxe de tresoreria) zero. Deixant a banda les amortitzacions, el resultat de la gestió de cada any ja no és negatiu. Aquest és el primer pas per poder ser capaços, fins i tot, de generar recursos en un futur pròxim per continuar invertint. Des d’alguns sectors més conservadors del patronat de la Fundació se’m qüestiona que he gastat molts diners. D’altra banda, aquests diners ja hi eren a la Fundació. Caixa Terrassa ja els va deixar en previsió per restaurar i adequar els edificis. Quan vam arribar vam trobar que la meitat de l’edifici del Centre Cultural no tenia ús, que hi havia un restaurant allà dintre que generava pèrdues cada mes, unes instal·lacions que ni tan sols s’havien pintat en deu anys. El que vam fer va ser invertir diners pensant en el futur. Tots els espais sense ocupar els vam posar en lloguer, i gairebé tot està llogat. El bar el vam traslladar a la façana de la Rambla i ara no té res a veure amb el que era. Tota aquesta inversió ha donat uns rèdits que permeten amortitzar les inversions fetes. Aquests diners els hem guanyat en immobilitzat que, a més, donen un rèdit. Per tant, estem generant diners per poder mantenir la nostra activitat.
L’autosuficiència s’ha aconseguit en tots els casos?
En el cas del Centre Cultural, sí, tenint en compte els ajuts que rep. Un equipament cultural sempre serà deficitari. Més en el nostre cas, que pràcticament no tenim ajuts de l’Administració. Ara l’Ajuntament ens comença a donar suport. Sempre hi ha hagut molt bona entesa, però una altra cosa són aportacions. La força que té el Centre Cultural, a causa de la gran activitat que té, és que és un dels equipaments que aporta més cultura a la ciutat, sobretot en espectacles de cert nivell i qualitat.
Quina és la situació a Fupar?
En el cas de Fupar ens vam trobar que tenia unes instal·lacions de gran categoria, però molt saturades a causa de la gran activitat que alberga. Vam tenir l’oportunitat de comprar un edifici al carrer Provença a on vam traslladar tots els vehicles, més de 25, per fer les tasques de jardineria. Això ens ha permès alliberar espai per poder agafar noves activitats i gestionar molt millor el dia a dia de la feina de jardineria. Fupar, a més, es va implicar en salvar Teixidors.
Va tenir clar des del principi fer aquesta operació?
Vam apostar-hi. L’Ajuntament i la Cecot ens ho van demanar i ho vam analitzar. És una institució amb 30 anys d’història, amb una marca molt reconeguda mundialment en l’àmbit del disseny, que treballa el teixit tot manual, tal com es feia al segle XIX. Això li dóna un valor afegit molt gran en una ciutat amb un passat industrial tèxtil tan important. Però Teixidors tenia un deute de més d’un milió d’euros que nosaltres no podíem assumir, i vam haver de fer un concurs de creditors. Ara estem amb un augment de vendes del 30% i s’està acabant la nova fàbrica que s’instal·larà a l’antic Condicionament Terrassenc. A la tardor els telers ja estaran a les noves instal·lacions, que estic segur que es convertiran en una riquesa i símbol de ciutat. A tota Europa no hi ha cap equipament d’aquest estil, amb producte propi de qualitat i treballat per persones amb discapacitat.
Parlem ara de la Llar.
De les tres fundacions és la més rendible. S’ha renovat tota la part interior de la residència. Ha estat una reforma de gran importància, en què ha col·laborat tot l’equip directiu per adaptar el projecte a les necessitats reals. S’ha fet una reforma total tenint-la completament ocupada. No hi ha hagut queixes importants, i tots contents. Com a obra social, a La Llar tenim algunes places pràcticament subvencionades al 100%. El benefici que dóna la Llar el dediquem a aquestes subvencions i també ens ha permès ampliar el nombre de places.
En definitiva, les tres institucions de la FACT tenen els comptes sanejats i garantia de futur.
Sí. La Llar és autosuficient. A Fupar, si tenim la sort de tenir treball, podem arribar a ser autosuficients, perfectament. L’únic que serà difícil que ho aconsegueixi és el Centre Cultural. Ara hem de procurar que l’Administració doni suport a l’activitat i així mantenir aquesta programació de tan alt nivell.
Quina ha estat la clau per equilibrar els comptes?
Miracles no n’hi ha. Controlant les despeses i mirant de pujar la facturació. Al Centre Cultural quan vam entrar treballaven unes dinou persones. Ara, deu o dotze que fan el doble d’activitat que es feia abans. Hem procurat controlar molt la despesa. En totes les inversions fetes sempre hem tingut molt en compte el retorn que havia de generar. Et puc assegurar que no s’ha llençat ni un sol euro. Hem tingut molta cura en totes les obres. Érem molt conscients que l’oportunitat de fer obres com les que hem fet no la tornaríem a tenir en molt de temps perquè són entitats que no generen guanys com per poder fer inversions d’aquesta envergadura. El que et puc dir és que hem gastat diners, sí, és veritat, però els actius de la Fundació són més alts ara que abans. No ho tenim en diners perquè està en immobilitzat. I això té un valor real. En el mercat n’obtindríem una gran plusvàlua. Tot s’ha fet pensant en el futur.
Se’l veu clarament satisfet.
Sí, això em dóna molta satisfacció. Totes aquestes fundacions tenen equipaments pensant en el futur perquè els puguin gaudir les pròximes generacions. Si no haguéssim fet tot això segur que tindríem més diners al banc, però que en fem amb aquests diners? A més no hi ha cap cèntim que no hagi passat i hagi estat aprovat pel patronat. Teixidors va ser una operació molt qüestionada perquè tenia molt risc, però se’ns va demanar com a ciutat. Era conscient que ens la jugàvem molt, però vam apostar-hi.
Què és el que més l’ha complagut d’aquesta etapa?
Veure que les fundacions han passat de no saber si aviat haurien de tancar a tenir un futur molt esperançador.
Per què ha decidit quedar-se al patronat?
És un compromís que vaig agafar amb Xavier Queralt, el nou president. Em va demanar que durant una temporada hi fos allà per si podia ajudar-lo. És el que faré. No tinc cap afany de protagonisme. El senyor Queralt és una persona a qui la fundació li deu molt. Quan Unnim va passar a mans del BBVA, Queralt era el director territorial del banc a Catalunya i ell va ser el que va lluitar molt perquè el BBVA continués fent aportacions a la fundació. Sempre va confiar molt en nosaltres sense saber ben bé què acabaria passant amb tota l’obra social. I no va ser fàcil per a ell.
