Va néixer el 2 de febrer de 1926 i va arribar a Terrassa procedent de Ribes de Freser, per estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis, i per aprendre l’ofici de pintor. El passat mes de juny, li van fer entrega de la medalla de recordatori pels seus 75 anys com a soci del Centre Excursionista. Als seus 93 anys, repassa la seva relació amb aquesta entitat.
Quan va fer-se soci del Centre Excursionista i per quin motiu?
Tenia 17 o 18 anys. Anava a l’Escola d’Arts i Oficis i uns companys em van dir que, ja que m’avorria els diumenges i t’agrada tant la muntanya, que per què no em feia soci del Centre Excursionista. Aquella època, per ser soci, hi havia d’haver dues persones que et proposessin. I aquells dos bons amics em van avalar i vaig entrar-hi.
Què va suposar per a vostè?
Per mi va ser una gran troballa. Vaig conèixer una gent molt agradable, sense distinció de cap mena, amb gent que tenia molta cultura, altres molts cèntims i molts que anàvem amb una espardenya, però el diumenge podíem anar a Sant Llorenç i ens ensenyaven a conèixer les muntanyes de l’entorn i, sobretot, el respecte a la natura. Ens van donar una cultura de muntanya extraordinària.
Llavors no era fàcil poder anar a veure l’entorn i les muntanyes.
Era una època complicada perquè no hi havia cèntims, almenys per la meva part, i per anar als Pirineus necessitaves un salconduit de frontera. I tampoc teníem molt temps. L’entorn de Montserrat, Sant Llorenç i el Montseny eren les nostres muntanyes d’aquella època i allí podíem conèixer la naturalesa i esbargir-nos. Perquè la naturalesa només l’estimes si la coneixes. I al nostre país l’estimem perquè el coneixem, i si no el coneixem, no l’estimarem mai. Era una època amb poques activitats perquè no hi havia cèntims. Després, quan vam anar al carrer de Sant Pere, es van ampliar les activitats del centre. Hi havia moltes activitats de muntanya i, sobretot, culturals.
Vostè va participar molt de les activitats culturals.
Sí, mai vaig formar part de la junta, per circumstàncies polítiques, però sí que vaig participar en activitats culturals i de conservació de l’edifici fins que vam anar al Raval, i ja vaig deixar bastant les activitats del centre. Hi havia persones grans que no sortien a les excursions però anàvem a museus o a veure com feien La Vanguàrdia a Barcelona, tot d’excursions culturals. I també organitzàvem moltes exposicions, de fotografia, de pintura i altres.
Eren moments complicats
Van ser activitats molt importants a aquella època perquè llavors ho dominava tot el Frente de Juventudes i Educación y Descanso. I sense ser cap oposició d’ells, van ser una mena de punt de més llibertat perquè van venir conferenciants molt importants. Ens arribaven moltes pel·lícules de propaganda de Suïssa i dels seus Alps i les activitats que hi feien. A mi, i a molts, ens va omplir molt culturalment.
Quan li van entregar la medalla va dir que a aquells temps, entitats com la seva o els Amics de les Arts eren el refugi de la cultura.
Sí, ho era bastant. I també hi va haver moments difícils i recordo que, després d’una conferència, l’endemà, ens vam trobar una pintada a la façana que deia "La Falange acecha. Abajo el separatismo". Les conferències les havia de presidir el delegat de la Falange, però moltes vegades ja no venia, perquè ja sabia quina mena de gent érem i que no passaria res.
Era un lloc per gent de totes les tendències?
El Centre Excursionista no era un lloc partidista i hi convivíem tots. I no hi havia diferències entre els que anaven d’excursió amb un gran equip i els que anàvem amb espardenyetes, fins que va sortir la xiruca, que va ser la nostra salvació. Al principi anàvem d’excursió amb sabates ferrades. Sort que a Terrassa hi havia un clavetaire que ens feia uns claus especials molt bons. Feia meravelles perquè trobar unes sabates ja era difícil llavors.
La xiruca va ser un gran invent.
Eren molt còmodes i molt barates però, per descomptat, no servien per anar als Pirineus i ho havíem de fer amb uns altres tipus de materials, amb piolets, grampons i ben equipats. El centre ja tenia materials per l’alta muntanya de lloguer.
Mai li van proposar d’entrar a la junta directiva del Centre?
El Centre tenia uns estatuts però també s’havien de complir els estatuts de la Federación Española de Montañismo de la Delegación Nacional de Deportes de FET y las JONS i totes les juntes les havien d’aprovar per aquesta gent. I jo tenia la classificació de "desafecto al régimen" i no m’hi podien posar. Jo col·laborava a fer moltes coses i no hi havia cap inconvenient, però no podia constar a les actes.
I perquè el qualificaven de "desafecto al régimen"?
Això ja és una cosa més personal.
Ha canviat molt el Centre?
Suposo que sí. Veig que hi ha moltes activitats, que continuen sent interessants i dinàmiques i és una satisfacció que, després demolts anys, des de la més mínima misèria, ha arribat a tenir la categoria que té avui el Centre Excursionista. La situació econòmica també ha canviat. Llavors pagàvem una misèria per mantenir local, llum, una estufeta per reunir-nos al voltant…
Ha vist passar molta gent durant aquests anys.
Sí, molta gent que valia la pena però em deixaria molts noms perquè em falla la memòria. I no recordo que mai s’expulsés a ningú per mal comportament. La gent ja sabien on anaven i venien convençuts. Hi havia una pau i una tranquil·litat extraordinària. El que costava era trobar gent que volgués ser de la junta, ja que això sempre porta maldecaps i molta feina.
Rebre la medalla és satisfactori.
I tant. El Centre es mereix un agraïment i tota la gent que hi ha hagut, perquè el Centre és la seva gent.
Terrassa sempre ha estat una ciutat molt viva pel que fa a l’associacionisme.
Crec que sí. A aquella època hi havia moltes entitats, com els Amics de les Arts, que al Centre ens proporcionaven moltes conferències, ja que tenien més contactes que nosaltres a Barcelona. També es feien moltes coses al Casino del Comerç, amb una secció de fotografia que era molt important. I també hi havia el Coro Vell o el Social. Me’n deixo moltes i diran, eh, que nosaltres també hi érem.
