En la seva dimissió hi havia quelcom de premeditació per tornar sobre les cendres del PSC?
No hi ha secrets. Jo vaig marxar per un cúmul de qüestions. Amb el PSC vaig iniciar políticament i personalment una desconnexió progressiva des del moment que vam prendre la decisió de municipalitzar el subministrament d’aigua a Terrassa. Em vaig adonar que hi havia uns interessos al voltant del PSC, no tant a dintre del partit, sinó al seu entorn. També vam diferir en polítiques relacionades amb l’habitatge, però va ser definitiva l’actitud del partit, alineant-se amb Ciutadans i el Partit Popular.
Van ser dies molt intensos.
Sí, van passar moltes coses i cada persona ho viu d’una manera, però els fets són objectius i es van barrejar amb moltes emocions. Per exemple el divendres, el socialisme va recolzar el 155 i dimarts es va produir una manifestació a Barcelona i Miquel Iceta es va fotografiar i va compartir una capçalera de manifestació amb Vox i la Falange. Va haver-hi persones amb les quals jo vaig treballar amb molta confiança a l’equip de govern que van trair aquesta confiança anant a aquesta manifestació a l’esquena de l’alcalde. Però bé, tampoc cal aprofundir massa, al final, vaig decidir que havia de marxar i així ho vaig fer.
Es va parlar que es preparava una moció de censura.
No vaig tenir por a cap moció de censura. De fet, jo tenia un acord amb Terrassa en Comú que si trencava el carnet del PSC, ells garantien els vots per formar un govern amb majoria absoluta. Era fàcil per mi, perquè ja tenia la decisió pressa, però si hagués pres aquella decisió m’hagués convertit en un trànsfuga. He de dir que dirigents molt importants del PSC em van demanar que trenqués el carnet del partit i que continués d’alcalde. Havia de marxar per dignitat i per ser coherent. Vaig estar molt de temps que no volia saber res de política, que ni passava per la porta de l’Ajuntament.
Doncs per ser que va acabar saturat, ha tornat amb força.
La veritat és que tot es va produir de forma molt natural, molt autèntica, amb petites reunions a cafeteries o a domicilis particulars amb persones que volien un projectenou i així va sorgir tot. Li asseguro que no havia res premeditat. Hem sorgit de zero i amb total transparència organitzativa i econòmica.
Què esperen vostès dels quatre anys vinents?
Esperem que la ciutat faci un salt endavant, que protagonitzi la segona gran transformació en democràcia. Els Jocs Olímpics van significar un punt d’inflexió a Terrassa pel canvi físic que va fer la ciutat i també pel sentiment d’orgull i pertinença que es va despertar en la ciutadania. En els últims anys s’han hagut de desviar molts recursos a l’àmbit social a causa de la crisi econòmica i ara, quan sembla que es dóna una certa reactivació econòmica arriba el moment que Terrassa sigui una sola ciutat.
Terrassa no és una sola ciutat?
El que sembla obvi no ho és tant. Hi ha una ciutat oficial, bonica, a la que passen les coses maques i hi ha una ciutat invisible a la qual es donen realitats i situacions molt complicades en el dia a dia. I veiem també una ciutat amb barreres mentals i físiques, que són les rieres i pensem que aquest ha de ser el mandat de la transformació urbana de la ciutat. Les rieres són el gran repte.
És molt interessant el seu projecte d’una regidoria específica per les rieres, però digui’m si tindrà contingut. És una aposta real?
Li asseguro que sí. És una aposta real. En les setmanes vinents s’acabarà plasmant l’estructura del que serà la nova regidoria, que estarà dotada de personal i de recursos per tal de poder iniciar el procés de transformació de la ciutat.
De tota manera, l’Ajuntament no té competència sobre les rieres. Això obliga a un alt grau d’entesa amb la Generalitat.
La titularitat de les rieres és de l’Agència Catalana de l’Aigua, però si a partir del model de ciutat que defensem no proposem un projecte, ningú vindrà a nosaltres a oferir el cobriment o la naturalització de les rieres. Som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa.
Quina serà la tasca de la nova regidoria?
Doncs haurà d’endegar els plans. Parlem de dos projectes molt diferents. En el cas de la riera del Palau es tracta d’un cobriment. A la riera de Les Arenes és tècnicament impossible el cobriment i per tant es tracta d’un projecte de naturalització. De fet, a l’Ajuntament ja existeix un projecte molt interessant i molt ambiciós al voltant de la riera de Les Arenes. Es tracta de recuperar-ho. En aquest moment no només la riera és una barrera, sinó també l’avinguda del Vallès que conforma un espai pensat només pels cotxes.
Les rieres han marcat molt la història de la ciutat, com la van marcar les línies de ferrocarril.
Sí, les rieres provoquen que a Terrassa coexisteixin tres o quatre ciutats i ara que parla de Renfe, deixi’m dir-li que no hem de perdre de vista que una part important de la ciutat encara continua afectada per les vies del tren i hem d’intentar alliberar-la. El soterrament acaba pràcticament a la rambla; hem d’intentar que continuï i lligar barris com Ca N’Aurell, Can Boada o La Maurina.
S’ha de vincular la construcció de la nova estació a un nou soterrament?
Exacte. Estem davant d’una altra barrera física i mental. Ens hi hem de posar.
Per tot això es necessita finançament.
La regidoria serà l’encarregada també de buscar aquest finançament tot i que creiem que és possible afrontar algunes partides inicials amb el mateix pressupost municipal. Entenem que no és fàcil la qüestió del finançament. No serà fàcil amb la Generalitat, que ja no vol assumir la neteja, però ho hem d’intentar, com hem d’intentar aconseguir la participació del Govern central i buscar subvencions de la Unió Europea.
A l’hora de buscar finançament a Madrid, li preocupa que sigui el seu anterior partit qui governi?
En absolut. Negociarem mirant a la cara, sense deutes i sense prejudicis. Miri, quan es pertany a un gran partit, de vegades s’han de prioritzar i jerarquitzar les inversions i et diuen, ‘aquest any no et toca a tu, sinó a aquell altre’. En el nostre cas, nosaltres representem a Terrassa i només a Terrassa. Una altra cosa és que després et facin cas o no, però nosaltres anirem a parlar amb tothom.
Què li fa pensar que el que no va aconseguir com alcalde fa any i mig, ho aconsegueixi ara?
No ho podem plantejar així. El projecte de les rieres, fa tres anys era impensable que es pogués plantejar, però ara sí. Hem de ser optimistes i proactius i tenir confiança. De vegades és més fàcil entendre’t amb un alcalde o un conseller d’un altre partit que no del teu i no ens podem frenar per la inviabilitat d’altres èpoques.
Li dic el mateix en relació a temes com el peatge de Les Fonts o la Zona Tarifària 2, que no es va poder solucionar ni amb un conseller de Territori terrassenc.
Miri, ja hem demanat una reunió amb el president de la Generalitat per parlar de la Zona Tarifària. Hem parlat amb directors generals, amb consellers i ara toca parlar amb el president de la Generalitat. En l’àmbit institucional hem de parlar amb el president i presentar un llistat de reivindicacions de la ciutat i obrir una via de diàleg. I no renunciem a invocar al síndic de greuges.
De fet és una injustícia històrica la que patim.
Té raó. És per això que no renunciem a res, ni tampoc a la via judicial, que també hem d’explorar. I per descomptat, no renunciem a la mobilització pacífica al carrer. No és lògic, ni just i fins i tot em plantejo que si és legal que un ciutadà que visqui més a prop de Barcelona pagui més que un que viu més lluny. Esgotarem la via política, però no perdem de vista altres formes de reivindicar el que considerem just.
Es diu que la TMobilitat pot acabar amb el greuge.
No està tan clar. Fins i tot alguns tècnics ho posen en dubte. És possible que hàgim de pagar per recorregut fet, però que a la vegada et penalitzi el fet d’estar ubicat en una Zona Tarifària o altra. Ho hem d’aclarir també amb la Generalitat. Hem de defensar la nostra posició fins a les últimes conseqüències, hem de defensar la ciutat. La gent que agafa el tren no ho fa per anar de festa; utilitzem el tren per anar a treballar i per anar a estudiar.
I què espera del seu equip de Govern?
Tenim un govern amb una majoria absoluta. Podríem haver optat per un govern en minoria, però entenem que els grans projectes que tenim per la ciutat els hem d’afrontar amb un govern estable i eficaç. El pacte amb Esquerra garanteix un govern fort, estable, progressista i terrassenquista.
I com es gestionaran les diferències en clau de procés?
Insisteixo una vegada més, jo, personalment, no sóc independentista, sóc demòcrata i defenso un referèndum pactat amb l’Estat per acabar amb el problema polític que patim. El meu partit no és independentista ni constitucionalista: som demòcrates, plurals i diversos. Nosaltres no presentarem cap iniciativa en relació als blocs, però si la presenten altres partits, cada regidor votarà en consciència el que consideri. Terrassa ens ha votat sabent això i Esquerra ha pactat amb nosaltres sabent això, per tant, no tenim res a dir en aquest sentit ni res a amagar.
Això és posar en valor l’equidistància que tant es critica.
No és equidistància, és un lloc de trobada. No sóc independentista, però això no em converteix en equidistant. Insisteixo, sóc demòcrata, vull un referèndum, estic en contra de la repressió, de què hi hagi polítics a les presons… El que pensi i faci cada militant del nostre partit o cada votant del nostre partit no ha de ser un problema per seure en una taula i governar la ciutat. Nosaltres no hem guanyat les eleccions parlant d’independència, sinó parlant de Terrassa. No volem etiquetes de cap mena.
El text del pacte amb Esquerra és francament ambiciós. Tindran temps en quatre anys de fer tot el que allà es deia?
Ho intentarem. Això ho hem de plasmar en un pla de mandat. Ens hem compromès a tenir-ho en els primers cent dies i a partir, els projectes que es puguin concretar en els quatre anys vinents, es faran i els que no, els mantindrem vigents en el proper mandat. Pensem que aquest govern pot tenir un recorregut més enllà de quatre anys. No és un govern conjuntural. No sé si hi seré d’aquí a quatre anys, però Tot per Terrassa ha vingut per quedar-se.
Perdó?
(Somriu) No estic dient que hagi de marxar, ni de bon tros, no s’espanti. El que dic és que tot per Terrassa és un projecte que tot i ser jove està per sobre de les persones i si jo no hi sóc, hi ha molta gent capaç de liderar-lo.
El seu partit no és personalista?
No ho entenc així. Miri, és cert i lògic, que el projecte es recolzi en una persona que ha estat a la primera línia de la política terrassenca, que a més ha estat alcalde, però això és lògic per afrontar unes eleccions, però cregui que l’esperit del projecte no és personalista en absolut, al contrari.
Tornant al full de ruta que és el seu pacte amb Esquerra, què consideraria imprescindible o amb què es donaria per satisfet?
Primer, culminar la reorganització interna de l’Ajuntament. Estem acabant de tancar l’estructura directiva i l’estructura tècnica. Això potser no té interès pel gran públic, però és molt important tenir un Ajuntament fort, ben organitzat que aprofiti el talent dels seus treballadors. El mèrit no pot ser un carnet d’un partit. Per tant, és essencial tenir aquesta estructura per traslladar l’acord de govern a un pla de mandat i posar en marxa tota una nova maquinària municipal, sòlida i eficaç.
I dintre del que hi haurà al pla de mandat, què considera absolutament prioritari?
La seguretat. Hem d’implantar la policia de barri de forma immediata. Al setembre s’incorporen quinze nous agents i al llarg de l’any s’incorporaran quaranta-cinc més i prioritzarem la implantació de la policia de barri. És una de les peticions més reiterades que ens han fet arribar veïns i comerciants.
Quan parlem de seguretat entrem en un terreny de sensacions, de subjectivitat.
És probable, però la gent s’ha de sentir atesa, ha de sentir que sempre hi ha algú a qui poder recórrer quan el necessiti, que sàpiga que el podrà veure, trucar per telèfon, que sap que l’anirà a visitar a la botiga, que el conegui pel seu nom. Aquest és el policia de barri. Aquest és el que implantarem nosaltres. Si prevenim, si contribuïm a generar una sensació de seguretat així, haurem aconseguit el nostre objectiu.
Sobre seguretat, també hauríem de parlar de la presència dels mossos a Terrassa. Estem patint la mateixa situació de falta d’efectius que tant vam criticar a la Policia Nacional.
És un tema que hem de tractar. El policia de barri no ha de ser monopoli de la Policia Municipal i la denominada operació grèvol del Nadal (patrulles conjuntes de mossos i Policia Municipal) hauria d’implantar-se tot l’any. De fet, jo seria partidari que a Catalunya només hi hagués un cos policial; amb un comandament únic i unes funcions molt fixades, però un sòl cos.
Què vol dir quan parla de la reorganització territorial de la ciutat?
Doncs a estudiar com s’ha d’estructurar realment territorialment Terrassa. Volem que una comissió d’experts determinin que és un barri i com s’ha de traslladar aquest concepte a la ciutat de Terrassa.
Hi ha barris amb molta personalitat a la ciutat.
Ningú diu que barris com Ca N’Anglada o Sant Pere hagin de perdre la seva personalitat, però hi ha d’altres barris als quals, per exemple, podríem explorar fusions. Això lliga amb la descentralització real de serveis municipals que pretenem. Hem de tenir aquesta radiografia territorial de Terrassa, per descentralitzar i crear una doble xarxa d’equipaments. El ideal seria que cada districte tingués una seu municipal, utilitzant el model de Barcelona.
No hem parlat de neteja, un dels grans temes de campanya i que vostè coneix bé.
S’han fet injeccions econòmiques importants al servei durant els darrers anys, però malgrat això, la ciutat no està en les condicions que hauria d’estar. Ens hem de submergir en Ecoequip, veure com està l’empresa, comprovar protocols d’actuació, recursos humans i estudiar el contracte programa. De tota manera, l’essencial és conèixer que està passant a dintre.
Els sistemes de recollida estan en qüestió.
Tot està en qüestió. No renunciem a sistemes mixtos. És a dir, la ciutat no és uniforme i la recollida pot ser diferent en funció de les zones. Poden coexistir la càrrega tradicional en algunes àrees, amb la càrrega lateral o la recollida porta a porta a zones de baixa densitat de població i valorar la viabilitat de, a algunes zones molt determinades, instal·lar contenidors soterrats, especialment a eixos comercials. Aquesta és una altra prioritat, el comerç
Existeix una crisi al comerç de Terrassa?
És un moment molt delicat per al comerç. Busquem el màxim consens entre tots els partits polítics en relació al comerç. Considerem que la política de ciutat és el reforç del comerç de proximitat. Hem d’enfortir el teixit comercial de la ciutat. L’esperit de barri i, per extensió, de ciutat, passa per això i per facilitar la implantació del comerç que necessita cada zona de la ciutat. Necessitem un gran acord de ciutat per aquest tema.
L’aigua ja és municipal i ara sembla que li toca al servei d’autobusos.
De fet jo ja ho vaig posar a sobre de la taula en la meva anterior etapa com alcalde. El que diem és que ara ens hem d’aturar, però sense demorar la decisió en el temps. No diem que municipalitzarem el servei d’autobusos, diem que anem a estudiar aquest escenari, si és viable econòmicament i si és viable tècnicament. Ho estudiarem, perquè tant Tot per Terrassa com Esquerra Republicana defensem un servei públic, però no podem prendre una decisió precipitada.
El procés de licitació s’ha complicat molt i a l’intent que no va reeixir es va veure que la pugna entre les empreses és cruenta.
Una licitació abocarà al servei, sense dubte, a la incertesa d’un procés judicial llarg i complex. Nosaltres pensem que si el sistema de gestió directa és viable, insisteixo, si és viable, és el millor per la ciutat.
Vostè parlava en la seva anterior etapa de què Terrassa tenia una “crosta” referint-se a les elits tradicionals. Com s’han plantejat la gestió de les elits o la creació de noves, com diu Esquerra?
Nosaltres tenim una relació fluida amb els poders fàctics de la ciutat, però també és cert que durant aquest darrer procés electoral s’han posat de manifest que hi ha d’altres lideratges amb els quals s’han de comptar. Parlem d’àmbits socials, culturals, esportius, també empresarials. El repte no és generar una nova crosta, sinó que les elits de tota la vida acceptin que hi ha altres persones, altres lideratges que té formes de fer i de pensar diferents que també poden influir en la ciutat. Tothom pot sumar pel bé de la ciutat. Al final, el que compta és la democràcia, el ple sobirà i el teixit associatiu de la lciutat, que és plural i divers.
