Jordi Casanovas escriu un drama sobre la separació d’una parella. La situació inicial ens situa davant la dona avisant al marit que passarà per la casa, que fins aquell moment era de tots dos, per recollir la seva roba d’hivern, és l’únic que li queda per recollir. L’obra s’obre amb un missatge en un contestador telefònic i es tanca amb un altre missatge sorpresa al mateix contestador, entre un moment i un altre vam assistir al dur enfrontament entre la parella. L’obra és del dramaturg i director català Jordi Casanovas i porta un títol prou explícit: "La dansa de la venjança". La direcció de l’espectacle està en mans de Pere Riera i els dos intèrprets són Pablo Derqui i Laia Marull. El teatre on s’està representat aquest drama és a la Sala Villarroel.
Derqui és Roger, un triomfador de la vida amb una editorial i una llista d’escriptors que en depenen. Marull és la seva dona, Clàudia, dedica els seus dies al seu fill i a la pintura. Aquest matrimoni té un fill del qual es parla però que mai apareix en escena. Els dos personatges viuen en un entorn de gent benestant. L’escenografia és un espai perfecte per a una revista de decoració El Mueble. L’escenografia està signada per Sebastià Brosa. No hi falta de res, fins a un estany amb aigua. El drama és un combat de boxa, un intercanvi de cops a compte de la seva relació i els llaços afectius amb el seu fill Pau. Es tracta d’una tempesta que semblava oculta, soterrada, durant els anys de matrimoni i que de cop apareix com la que recorden que van viure els personatges a Cadaqués, quan eren joves i es van quedar tres dies tancats a l’apartament, refugiats els dos en aquella habitació com en una novel•la. Però el temps de joventut i d’amor ha passat i ara només hi ha rancor, odi i retrets. Des del primer moment Roger qüestiona el paper de les dones mostrant-se masclista parlant sobre Medea i el desig de venjança, la desnaturalització dels actes, l’animalitat, els sentiments tòxics portats al límit. Les hores que ha de passar cada un amb el seu fill són el tema de discussió, el pacte es trenca i tot esclata pels aires.
Jordi Casanovas no pren partit per cap dels dos. El públic veu les debilitats i les fortaleses de cada un d’ells. No hi ha un personatge bo i un altre dolent. Els dos són, segons el moment, botxins o víctimes. Critiquen els amics i revelen els seus secrets més vergonyosos. El duel a cara de gos va creixent fins al clímax final. El motor de l’avanç és l’odi i el desig de venjança, l’un de l’altre. Ja no queda res de la família feliç que una vegada va ser, amb una mare, un pare i un fill; aquesta fotografia de instagram feliç tisorada a tisorada es trenca en mil bocins, al final la imatge d’una possible família és irreconeixible, ja no hi ha afectes, ja no hi ha il•lusions, ja no hi ha desig per l’altre; al contrari, la cara ferotge del ressentiment apareix per obrir en canal ferides velles i noves, cada vegada un cop més, un dels dos cau a la lona i es torna a aixecar, però immediatament tornen a caure una sèrie seguida de cops en forma de paraules cruels i enverinades.
*L’autor és professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
