Roser Gerona Ribas, de nom artístic Rrose Present, és llicenciada en Belles Arts, té un màster en Filosofia de l’Art Contemporani i es dedica al videoart i al cinema experimental. La seva obra s’ha projectat en mostres i festivals d’Europa, Àsia i Amèrica. Nascuda a Barcelona, actualment viu a Terrassa, la ciutat de la seva família materna.
D’on ve el seu nom artístic de Rrose Present?
Volia estar en el present perquè la vida només la podem viure en el present. I Rrose, amb dues erres, és una picada d’ullet a Marcel Duchamp, que de vegades signava obres amb el pseudònim femení de Rrose Sélavy. A més, Roser és un nom que fora de Catalunya no sap pronunciar ningú. També he utilitzat altres pseudònims.
Com el de Roser Miracle?
Hi va haver una explosió a l’edifici on vivia i tothom em deia que era un miracle que hagués sobreviscut. L’art em va ajudar a tirar endavant.
Això devia passar abans de venir a Terrassa, oi?
Sí, quan es va cremar la casa, vaig tenir la sort que em van concedir una beca a Bilbao. Més tard em vaig instal·lar a Terrassa, la ciutat on va néixer la meva mare. Aquí he recuperat la meva part més intuïtiva. La primera pel·lícula que vaig rodar a Terrassa va ser “Tempesta a les Fonts d’una memòria”, que s’ha projectat al festival l’Alternativa de Barcelona, a Nova York, al Brasil, a Caracas, Medellín, Lió, Marsella… Ha tingut un recorregut llarg de festivals. Per ser original, va bé tornar a l’origen. I jo tinc un deute amb les dones artistes de la meva família.
Així que vostè ve d’una família d’artistes.
Sí, el meu germà Josep Maria era molt bon pintor però va morir jove, als 21 anys. La meva germana canta òpera. La meva mare escrivia poesia. La meva tieta Mercedes va ser una gran pintora. Per desgràcia, va ser víctima de la societat masclista i les seves inquietuds socials la van portar al psiquiàtric. Després d’això, no va tornar a pintar mai més.
Quina llàstima! Què va passar?
Va voler ajudar unes prostitutes a reinserir-se i, com que això no era el que s’esperava d’una noia de casa bona, van dir que estava boja i la van tancar. Mai no va tornar a ser la mateixa.
Vostè també va fer Belles Arts però s’ha decantat pel cinema.
Vaig estudiar escultura i art urbà però ara vivim a l’era de la imatge i les icones són als “mass media”. Transmeto el meu pensament en imatges. Fer cinema és escriure amb la llum, amb les imatges dic allò que no sabria dir amb paraules. Però també he fet quadres i instal·lacions artístiques. En vaig fer a Sarajevo però, per desgràcia, es va cremar tot en l’explosió de casa.
Com va començar a fer cinema?
Quan estudiava Filosofia em van entrar a robar. Es van endur els ordinadors, els pendrives, tota la meva tesi. No em va quedar ni una paraula escrita però havia fet uns audiovisuals de tres minuts com a resposta a diverses teories de filòsofs i vaig presentar una tesi audiovisual.
Va treure bona nota?
Vaig treure la màxima puntuació. Yves Michaud, un dels membres del jurat, que havia estat director d’una escola d’art a París, em va dir que havien valorat la meva “intel·ligència visual”.
Què l’atreu del cinema experimental?
M’agrada investigar. De petita ja m’agradava innovar. I m’atreu la llibertat de pensament que ofereix el llenguatge del cinema experimental. El que més m’agrada és investigar el llenguatge visual des de molts àmbits.
Com definiria la seva obra?
Abans feia un art més social i unes obres més racionalistes. Ara em deixo portar més per les intuïcions, les sensacions, les emocions, el món interior, la llibertat de pensament… Faig obres “interiors” on tradueixo sensacions profundes sense un perquè aparent i també treballo en vídeo sobre imatges de notícies que m’han impactat. I peces contemplatives però amb un rerefons crític. Em sento molt feliç quan creo les meves peces. Em fan sentir viva.
Ha anat a molts festivals?
Sí, sempre estic enviant coses arreu del món. No dóna diners però ajuda a donar-te a conèixer. He participat en festivals i mostres de videoart, cinema experimental i cinema de dones per tot Europa, Amèrica, l’Índia, Hong Kong…
Parlem del seu projecte actual: “Fusion of horizons”.
És un projecte conjunt amb el director americà Daniel Barnett. M’agrada molt la seva obra, crec que ell i jo tenim sincronicitat de pensament. Se’m va acudir que podíem establir un diàleg amb les nostres pel·lícules. Li ho vaig proposar i va acceptar.
Expliqui-ho més detalladament.
El meu curtmetratge “Horizon of meaning” és la resposta a la pel·lícula “Science without substance”, del Dan. El programa es va estrenar a Barcelona i de moment s’ha vist a Terrassa i a Londres, en una universitat.
Què ha dit el senyor Barnett del seu curt?
Que es va quedat astorat en veure com amb un curt de menys de cinc minuts dono una resposta a una obra seva d’una hora i mitja. També ha dit que les meves pel·lícules són com els haikus: precises, ambigües i profundament ressonants. És molt gratificant rebre elogis d’una persona com ell perquè és molt lúcid i intel·ligent però no té pèls a la llengua. Si no li agrada el que fas, t’ho diu sense embuts.
Quins projectes de futur té?
M’agradaria fer una pel·lícula sobre la meva mare.
