Xavier Sierra Valentí és doctor en Medicina i llicenciat en Humanitats. Fa tres mesos va rebre el premi a l’excel·lència professional del Col·legi de Metges i acaba de ser escollit per unanimitat acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina. Ha estat professor i conferenciant i és autor de nombrosos llibres i articles i d’un blog molt visitat.
El seu blog té un títol curiós: “Un dermatólogo en el museo”.
Sí. Combino comentaris d’obres d’art amb temes dermatològics, amb un llenguatge precís i entenedor. Fa quatre anys que hi publico una peça diària. He rebut 825.000 visites de tot el món, 188.000 dels Estats Units. Jo pensava que devien ser tots de Miami perquè el blog és en castellà però resulta que no. Les traduccions a internet han millorat molt.
Com lliguen l’art i la dermatologia?
No hi ha hagut mai ningú que no hagi tingut algun problema de pell. Em fixo en obres en què surt algú que té una piga, una taca, un gra… En realitat, la separació entre ciències i lletres és artificial. Abans hi havia més tradició de metges humanistes que ara.
Ara potser la gent tendeix a especialitzar-se més en una sola cosa.
Si els metges sabessin història i els historiadors, medicina, descobririen que, a més dels aspectes militars i econòmics, cal tenir en compte la salut perquè hi ha malalties que modifiquen la mentalitat de la gent.
Per exemple?
Amb les epidèmies de còlera la gent va aprendre que havia de beure aigua neta; amb les de pesta, que les rates no eren animals de companyia… Li diré una altra cosa. La decadència de Catalunya davant de Castella va començar per culpa de l’epidèmia de pesta negra de 1348.
I això?
L’epidèmia va arribar per mar i va afectar molt més els catalans. Hi havia pobles on va morir més de la meitat de la població. En canvi, a Castella gairebé no va afectar.
Vostè per què va escollir l’especialitat de dermatologia?
Gràcies a un professor molt bo, Josep Cabré, que també donava moltes dades humanístiques a les seves classes. A més, la pell és el nostre òrgan de relació.
A què es refereix?
El plaer, el dolor, el tacte, la vergonya –quan ens posem vermells–, la por –se’ns posen els pels de punta–, tot es manifesta a través de la pell. A més, és l’únic òrgan que veiem i el més gros, té set quilos de pes. I les malalties d’altres òrgans es poden manifestar a través de la pell, fins i tot les de transmissió sexual.
També?
La sífilis, per exemple, causava moltes lesions cutànies. Quan la dermatologia va néixer es deia sifilografia i dermatologia.
Però ja ha desaparegut.
Està tornant. I apareixen constantment noves malalties. Una malaltia és una cosa viva, encara que mati. És com un bosc. Però sí que hi ha malalties que han desaparegut, com la lepra. Jo vaig treballar en una leproseria de jove.
On?
A la de Fontillas, a Alacant, fundada l’any 1901. Estava envoltada per una muralla, que es va quedar a mig acabar quan la gent del poble va veure que no hi havia perill. Mai no hi va haver cap contagi entre el personal. La càrrega social negativa de la malaltia ve d’una mala traducció de la Bíblia.
De debò?
La lepra en el seu sentit original era un conjunt de malalties contagioses de la pell però, per una mala traducció, la paraula n’ha acabat identificant una que justament no és gaire contagiosa. Només s’encomana en condicions de molt mala higiene.
Quan hem de visitar el dermatòleg?
De vegades ve gent preocupada només per raons estètiques però és aconsellable la visita al dermatòleg quan hi ha qualsevol cosa. S’han de valorar totes les lesions. Una lesió petita que no fa mal i creix lentament pot desembocar en un càncer de pell.
Creu que la gent n’és prou conscient?
Ho hem d’explicar. El doctor Marañón deia que els metges de vegades curen, sovint alleugen però sempre han de saber explicar la malaltia. El malalt ha de comprendre què li passa.
Com veu la situació de la medicina a Catalunya?
A Catalunya tenim una medicina d’alta qualitat, el que falta són recursos econòmics. Als CAP els contractes són ofensius i els metges se senten poc recolzats. S’inverteix en investigació puntera però no prou en atenció primària. Conec un metge jove que alguns caps de setmana va a fer guàrdies a un hospital de Londres i guanya molt més que treballant aquí tota la setmana.
Si no hagués estat metge, què li hauria agradat ser?
Vaig ser el metge més jove de Catalunya, em vaig llicenciar amb 22 anys, però si no hagués estudiat medicina m’hauria agradat ser periodista. Corresponsal de guerra, concretament, per viure els fets històrics de primera mà. Però a la meva època encara no existia la carrera.
Però vostè no ha deixat d’escriure mai, oi?
Als anys 80 escrivia articles per al Diari de Terrassa. I tinc una pila de llibres publicats. D’estudiant ja vaig publicar, en col·laboració amb altres persones, un vocabulari mèdic, el primer en català.
Està treballant en algun llibre en aquests moments?
Actualment col·laboro en l’elaboració d’un diccionari de dermatologia en català.
