En Cristóbal Cuadra, de 66 anys i veí del Torrent d’en Pere Parres, “és un cúmul de malalties”, diu ell. De petit va tenir pòlio i lligat amb les seves dificultats de mobilitat, també presenta una escoliosi aguda i una artrosi generalitzada que li van acabar generant “un dolor constant i molt intens”, explica. En Cristóbal prenia fins a vuit pastilles al dia fins que una persona coneguda, en veure el seu estat, li va fer un suggeriment: “Per què no proves amb el cannabis?”.
La Montse Salvador, de 61 i també resident a Pere Parres, patia greus problemes d’insomni i es medicava “sense que les pastilles li fessin ja massa efecte”, assegura. Però va descobrir “que prenent unes gotes de CBD, un dels principis actius del cànnabis, dissoltes en oli d’oliva, descansava molt millor”. Tant com per apartar els fàrmacs convencionals de les seves nits en blanc.
El cas d’aquests dos terrassencs mostra una realitat sovint oculta a l’ombra d’allò que la llei no contempla: l’ús del cànnabis per millorar la qualitat de vida de pacients amb problemes crònics de salut. I és que l’exemple de la Montse i el Cristóbal no és pas l’únic. Segons l’Observatori Espanyol del Cànnabis Medicinal –i malgrat la dificultat d’obtenir dades exactes sobre la qüestió–, entre 50 mil i 100 mil persones a Espanya se serveixen dels components de la planta per alleugerir les seves malalties.
S’han “d’automedicar”. I buscar-se la vida pel seu compte a l’hora d’aconseguir els extractes de maria. O bé a través de l’autocultiu (s’entén, per al consum propi, ja que la compra-venda de marihuana està prohibida, així com el seu consum i tinença a la via pública); “o bé formant part de clubs cannabics”, segons explica l’Òscar Parés, sots-director de l’ICEERS, una fundació sense ànim de lucre dedicada a l’etnobotànica.
Al Parlament Europeu
La reflexió sobre si s’ha de regular l’anomenat cànnabis medicinal no està pas tancada. Ans al contrari. Sense anar més lluny, el mes passat, el Parlament Europeu feia un pas cap a la legalització del cànnabis terapèutic en aprovar una moció que demanava a la Comissió Europea i a les autoritats dels diferents països comunitaris “que treballin conjuntament per proporcionar una definició de cannabis medicinal, i que els estats membres abordin aspectes reglamentaris, financers i les barreres culturals que pesen sobre la investigació científica en l’ús del cànnabis per finalitats medicinals”.
En el cas concret d’Espanya, el ministeri de Sanitat recorda que a l’estat ja s’utilitzen diversos tractaments derivats del cànnabis, com el Sativex, prescrit per tractar la rigidesa muscular en pacients amb esclerosi múltiple que no han respost d’una forma adequada a altres medicaments.
A països europeus com Itàlia, Alemanya o Holanda hi ha programes oficials de cànnabis medicinal. I als Estats Units, per exem-ple, el cannabidiol (CBD) s’usa per tractar certes epilèpsies infantils resistents. En el cas del Canadà, les autoritats van autoritzar l’accés al cànnabis amb finalitats terapèutiques, definint-ne “l’ús mèdic” com “el consum personal per a determinats malalts greus”.
Qui també hi ha dit la seva ha estat l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El mes passat, l’organisme va recomanar a l’Organització de Nacions Unides (ONU) que tregui el cànnabis de la llista IV de la seva Convenció d’estupefaents del 1961 (la que engloba les substàncies més perilloses i sense valor medicinal) i la passi a la llista I. En aquest grup s’inclouen substàncies que requereixen un menor control i tenen certes propietats terapèutiques.
En una recent resposta parlamentària, el Govern d’Espanya al·ludia precisament a les conclusions de l’OMS sobre l’ús terapèutic del cànnabis com a factor necessari davant d’una eventual regulació del seu ús medicinal (no lúdic). De fet, en una entrevista publicada el desembre passat a El Periódico de Catalunya, la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, es mostrava cauta sobre una possible regularització i manifestava que el Govern no la tenia a l’agenda. “En el tema de l’ús terapèutic, cal conèixer quin tipus d’efectes causa el cànnabis i per a quines indicacions seria”, deia.
Farmacèutics
Des del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona recorden que la marihuana no cura cap malaltia, sinó que en alguns casos (i si els fàrmacs existents per abordar aquella afecció no han funcionat), en pot alleugerir els símptomes. L’associació professional engloba, dins dels possibles problemes de salut que el cànnabis pot atenuar, els de medul·la espinal; els efectes secundaris provocats per la quimioteràpia i la radioteràpia en malalts de càncer; o bé els causats pels tractaments antiretrovirals en persones infectades amb el VIH o en malalts de sida; així com el dolor crònic d’origen nerviós i els tics en el síndrome de Tourette.
El gremi indica que el risc de dependència del cànnabis és relativament baix quan s’administra durant un període curt de temps, si bé pot incrementar-se si el tractament és més llarg. “En aquests casos serà molt important avaluar l’efecte risc/benefici i prendre una decisió al respecte”, apunten.
El Col·legi de Farmacèutics també alerta d’altres efectes secundaris tradicionalment associats al consum diari de maria (pèrdua de memòria i capacitat de concentració, intranquil·litat, insomni, por, pànic, confusió, relaxament, atacs de riure…).
La Montse Salvador, terrasenca consumidora de cànnabis terapèutic pels seus problemes de son, assegura no haver patit cap d’aquests efectes secundaris en els quatre o cinc anys que fa que empra el remei natural. “Al principi vas amb peus de plom perquè penses que t’agafarà un ‘colocón’ o et crearà dependència; però no ha estat així”.
L’egarenca diu que el fet que no hi hagi una regulació del cànnabis medicinal implica “no tenir tanta seguretat del que t’estàs prenent”, i que “això canviaria si la indústria farmacèutica desenvolupés més medicaments a partir de la planta, que jo cultivo a la meva manera”.
Si bé la principal trava amb què es troba qui decideix, sovint com a últim recurs, tractar d’alleugerir els seus dolors, cànnabis en mà, són els estigmes. Els que suposen guarir-se amb una substància el tràfic il·legal de la qual apareix dia rere dia a les pàgines dels diaris.
