Santi Baró va néixer a Terrassa però fa anys que viu a Olesa de Montserrat. És escriptor i “coach” literari. Amb les seves novel·les juvenils ha guanyat premis com el Joaquim Ruyra, el Gran Angular i el Barcanova. Ara debuta en la novel·la per a adults amb “La filla de la tempesta” (Edicions 62), que tracta de les riuades del 62 a Terrassa.
Com va sorgir la idea d’escriure una novel·la sobre els aiguats del 62?
La idea va sorgir fa molt de temps. Sóc fill de Terrassa i els meus pares ho van viure de primera mà.
Vostè encara no havia nascut, oi?
No, però durant anys he anat sentint a parlar de les riuades del 62. Des del terrat de casa, al carrer de Gutenberg, els meus pares veien la gent arrossegada per l’aigua. El meu pare va formar part d’una brigada d’ajut als damnificats.
Va ser una gran catàstrofe que els terrassencs no oblidarem.
Li explicaré una anècdota. D’adolescent volia anar amb uns amics d’acampada a l’Ametlla. Quan el meu pare va veure que el càmping era en una riera no m’hi va deixar anar. Sort que al final ens van permetre plantar les tendes en un hort. Si no, ens quedàvem sense vacances.
Tornem a la novel·la. La protagonista és una immigrant.
Sí. Tenia el tema però em faltava un argument. Quan vaig començar a documentar-me, va aparèixer el tema de la immigració. Els immigrants van ser els que es van emportar la pitjor part. Vaig buscar gent que hagués viscut a les Arenes i vaig conèixer una noia que els seus pares venien de Còrdova, de Cañete de las Torres. El nom del poble surt a la novel·la, com a homenatge.
Què li va explicar?
No m’ho creia quan m’explicaven les condicions de vida del cortijo on treballaven abans d’emigrar: els treballadors estaven tancats en naus de bestiar, dormint ajaguts sobre palla, les dones embarassades treballaven de sol a sol, per esmorzar els donaven pa sec amb un raig d’oli… Ho vaig certificar. Vaig entendre que aquí hi havia l’argument. En la decisió dràstica de deixar la teva terra, vendre-t’ho tot, fins i tot la casa.
I així arriben a Terrassa.
Els primers temps van ser difícils. A Terrassa aleshores hi havia feina per a tothom però no lloc per viure. S’estaven en coves, barraques improvisades cedides per l’Ajuntament, habitacions llogades compartides, dormint tots al mateix llit… Quan per fi poden comprar una parcel·la a la riera de les Arenes i fer-se una casa, totxo a totxo, aleshores baixa l’aiguat.
Es poden establir paral·lelismes amb la immigració d’aleshores i la d’ara?
Ara les circumstàncies de la immigració són diferents. Als anys 60 es produïa la immigració dins d’un mateix Estat. Els immigrants d’ara són refugiats que han d’abandonar la seva terra i les seves arrels per culpa de la guerra amb una mà al davant i una altra al darrere.
Almenys aleshores tenien papers i no els tornaven a enviar a casa.
Als anys 60 no, però, als 40, quan hi hagué la primera onada migratòria, Franco no volia que es despoblessin les zones rurals. Els feien tornar quan arribaven a Barcelona. Per això, abans d’entrar a l’estació, els maquinistes alentien el tren perquè els immigrants poguessin baixar.
“La filla de la tempesta” és la seva primera novel·la per a adults?
És una novel·la tant per a adults com per a joves. La diferència amb una novel·la juvenil és que la protagonista és una noia jove però al llibre hi ha un contingut eròtic alt. Crec que és una novel·la molt potent, la meva millor novel·la.
Es pot viure de la literatura?
En català és difícil però jo sempre he tingut clar que volia viure de la literatura. No he entès mai això que la literatura hagi de ser un hobby. Quan s’ha vist que el que produeix la matèria primera no pugui viure de la seva feina? Fins ara feia literatura infantil i juvenil. He tingut sort amb els premis importants. En literatura juvenil els premis són honestos.
Els altres no ho són?
Són més mediàtics. S’ha de distingir entre els premis reals i els que no ho són. En els premis més mediàtics hi ha molts interessos. Si el procés d’edició d’un llibre són tres o quatre mesos i les novel·les que guanyen premis surten al carrer al cap d’un mes i mig vol dir que ja eren a la impremta quan els van donar el premi.
Té pensat ja el tema del proper llibre?
Ara estic en un impasse, dedicat als alumnes. Faig de “coach” literari per a persones que volen escriure la seva primera novel·la. Per ajudar-los a estructurar. Treballem com si fóssim un equip de guionistes.
Ha fet mai de guionista?
La televisió és un món difícil. Van estar a punt de fer una TV movie sobre una novel·la juvenil meva ambientada a la Masia del Barça. Havia d’escriure jo el guió. No es va fer mai perquè el Barça posava unes condicions econòmiques inassumibles per rodar allà.
Tinc entès que també el tempta el teatre.
Tinc un parell d’obres escrites però és un món tancat. Si és difícil accedir a les editorials, imagini’s al teatre. Però jo tinc les canyes tirades sempre. Sóc afeccionat a la pesca, per això faig servir aquest símil.
La pesca és el seu hobby?
Com Hemingway, m’inspiro quan vaig a pescar perquè l’ambient és reposat. És un entorn màgic perquè estàs sol amb la natura. Pesco als rius i al delta de l’Ebre. Practico la pesca amb mosca, que és una tècnica difícil i molt física però també és com una religió perquè retornes el peix a l’aigua.
