Dissabte dia 29 de desembre en Raimon va acabar els seus llargs anys de servei. Esperit de servei és el qualificatiu que crec més li escau. Penso sincerament que no va cercar mai protagonismes, quan va ser protagonista és perquè s’hi va trobar, sovint ocupant càrrecs que altres defugien. Ell sincer, com era, entomava les propostes. D’altres compromisos sovint eren de lliure decisió i sempre en suport de la causa corresponent. Col·leccionista, que jo sàpiga, de vinils de musicals, de novel·les policíaques -de les que n’era lector incansable en tota situació, qui no el recorda caminant pel carrer amb un llibre obert a la mà i llegint-lo?- col·leccionista també de segells d’una manera molt de col·leccionista -el recordo rebent llibretes de segells i revisant-los d’un a un, una pràctica que fa anys que ja no s’estila.
El vull recordar també com a creient practicant assistint a les 10h a Missa major a l’aleshores Parròquia del Sant Esperit, allà feia de lector i també ajudava a repartir el pa de l’Eucaristia. El recordo en el seu compromís polític i social: co-fundador i tercer president d’Òmnium Terrassa, co-fundador de la llibreria Àmfora, Regidor a l’Ajuntament i sempre donant suport a iniciatives lingüístiques i culturals a Terrassa i a fora.
Militant d’Unió Democràtica de Catalunya molts anys la tardor de 1977 va passar a C.D.C. i el 1980 va entrar al Parlament on va arribar a portaveu del Grup majoritari de CiU -poca broma- i sempre sense perdre ni els nervis, ni l’endreç. Tenint dret a cotxe oficial sempre que va poder va viatjar en tren i mentre ni va haver en 3a. Més endavant, disgustos propis en política, el 2002 el van portar a afiliar a ERC, sempre donant suport i empentant la recuperació de la identitat nacional.
Ens ha deixat en silenci, feia alguns anys que patia un dur Alzehimer que li permetia mantenir l’amable somriure, sovint sorneguer, de sempre, quan el visitava encara em recordava i reconeixia pel nom. Parlava poc, amb dificultat, preferia el silenci i repeteixo el somriure agraït. L’any 2011 la junta rectora de l’Associació de Col·leccionistes, de la que en va ser fidel soci i assessor ocupant molts anys el càrrec de secretari, va haver de regularitzar la seva situació jurídica i legal que havia estat menystinguda els anys anteriors. En Raimon es va espavilar per aconseguir que el Departament de Justícia respectés i reconegués l’antiguitat de l’Associació i vam aconseguir mantenir el número 94 a la Secció 1a del Registre de Barcelona que provenia de l’any 1966 una de les associacions de col·leccionistes més antigues del país. Avui n’hi ha més de 30.000.
Amb aquestes ratlles fem homenatge al Raimon, el nostre condol a la família, a la seva esposa Mariona amb qui es trobaven a festejar a les taules del bar La Polar tot practicant l’intercanvi col·leccionista i la conversa amb d’altres col·leccionistes que es trobaven allà a finals dels anys 40 del segle passat. Descansi en pau aquest polític exemplar, el trobarem a faltar.
