Nascuda a l’Havana, l’Antoinette Torres Soler, professora universitària al seu país, ja fa uns anys que viu a Saragossa. I en fa cinc que va crear Afroféminas, una comunitat en línia pensada com un espai de diàleg, entreteniment i conscienciació sobre la vida actual de la dona afrodescendent. Fa uns dies, Torres va presentar a la llibreria Synusia de Terrassa el seu llibre “Viviendo en modo afroféminas” (La Tija Edicions).
Com explicaria què és l’afrofeminisme?
És una part del discurs sobre la dona. Nosaltres entenem que el discurs del feminisme blanc, que va néixer a Europa al segle XVIII, no abasta les reivindicacions de totes les dones, encara que el feminisme blanc pensi que els problemes que tracta de resoldre són els problemes de totes. En aquest sentit, el feminisme blanc té una mirada colonialista, perquè la vida de la dona negra sovint no té res a veure amb la de la dona blanca. Al feminisme blanc de vegades li costa reconèixer que el seu discurs no és l’únic que existeix.
Quines són les reivindicacions diferencials del feminisme negre?
Cal tenir en compte que l’afrofeminisme intenta resoldre situacions heretades de l’època de la colonització, en què va construir-se una imatge deshumanitzada de la dona negra. Resoldre aquesta mirada deshumanitzada és la primera reivindicació del feminisme negre, perquè avui a Espanya es té una visió esbiaixada de la dona afrodescendent, com a algú vulnerable, amb pocs estudis, amb falta d’iniciativa, com una treballadora sexual, de vegades…
I en quins camps té conseqüències aquesta mirada?
Doncs en molts! La dona negra té més problemes d’oportunitats laborals, d’atenció mèdica, educatius, a l’hora de llogar un pis, fins i tot… Però tot acaba confluint en la mirada deshumanitzada que cau sobre ella.
Hi va haver un moment en què va començar a ser conscient que existia aquesta percepció?
Des del moment, per exemple, en què, a mi, se’m podia confondre sovint, fins i tot a les portes de casa meva, amb la persona que netejava, pel simple fet de ser negra… Jo no aconseguia entendre quina era aquesta mirada racialitzada per la qual, si algú és afrodescendent, ja es dóna per fet que ha de tenir el treball més vulnerable del món o que no ha de tenir estudis…
Fins a quin punt aquesta consciència seva la tenen també cada vegada més noies i dones negres a Espanya?
Quan jo vaig crear la comunitat Afroféminas.com, ara fa cinc anys, no sentia que hi hagués tanta consciència com la que avui existeix. I això ho veig en moltes de les conferències i els tallers que organitzem. A més, a l’actualitat hi ha per tot el país moltes plataformes que estan intentant empoderar la dona afrodescendent. Establir aquests espais de reflexió és bàsic.
Un dels problemes a casa nostra és la manca de visibilitat de la dona racialitzada a la vida pública? Per exemple, a la política o als mitjans de comunicació?
El tema és que aquesta presència no s’ha normalitzat. I en posaré un exemple senzill. Quan el programa infantil “Los Lunnis” (TVE) va complir 10 anys, va publicar un DVD, i a l’única cançó en què apareixien nens de races diferents a la blanca era en la que feia referència a la igualtat. Per què no apareixien nens i nenes negres en les cançons que parlaven de l’estiu… o del Nadal? Convé normalitzar que també ells formen part del grup, de la mateixa població, i no només que hi siguin quan es fa referència a la igualtat perquè, si és així, al final, quan et refereixes a ells, en el fons no estàs parlant d’igualtat, sinó de la seva vulnerabilitat. En general, als mitjans de comunicació s’ha de normalitzar que les persones negres podem parlar de molt més que de música i d’esport, com passa ara.
La discriminació de la dona negra, quant té de masclisme i quant de racisme?
Evidentment, el masclisme hi influeix, però en el context espanyol les “afrofèmines” reben l’opressió tant dels homes com de les dones. Jo per tant diria que és una qüestió, en especial, de racisme. Al meu entendre, a Espanya existeix un gravíssim problema d’acceptació de la diversitat.
Vostè va néixer a Cuba, on era professora universitària, i fa uns anys va arribar a Espanya. S’hi sent, d’integrada, en aquesta societat?
La idea d’integració com a tal és colonialista, perquè al final Espanya planteja la integració com un “deixa de ser tu per assemblar-te a mi”. Jo de fet ja en sóc, d’espanyola, però no necessito sentir-me’n… Sé que la meva manera de pensar pot ser complicada d’entendre per a segons qui, però també hi ha molta gent que la rep bé, com a coneixement nou.
De vegades, els automatismes en l’ús del llenguatge ens poden conduir a utilitzar l’idioma d’una forma discriminatòria. En aquest sentit, quins són els errors més comuns en què solem caure?
Per exemple, quan es parla de “mulat” o “mulata” (“Fill de pare blanc i mare negra o al contrari”, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans). Aquest és un terme amb un origen despectiu, perquè té a veure amb l’animal, amb el mul i la mula. O, per exemple, quan es fa referència a “esclaus” o “esclaves”. Jo suggeriria dir millor “persones esclavitzades”, perquè l’acte d’opressió en si estigui implícit en el llenguatge.
Per cert, què pensa de la irrupció electoral de Vox a Andalusia?
Doncs que Vox no té por de dir el que diu sobre la immigració perquè, al meu parer, no hi ha cap partit, ni tan sols els d’esquerres, que tingui una proposa clara, concreta, sobre la diversitat a Espanya. A més penso que els resultats de Vox tenen a veure amb el fet que és un partit que el que fa és enfrontar pobres contra pobres. És a dir, el migrant contra l’obrer.
