“Los Pesebristas Tarrasenses tienen la satisfacción de invitarle a visitar su Primer Pesebre Oficial y la exposición de figuras, objetos, gráficos y fotografías navideños, instalados en la calle Mayor, número 6. La bendición e inauguración se celebrará el día de Navidad, a la una del mediodía. Será visitable todos los días festivos desde Navidad a Candelaria, de 11 a 1 y de 5 a 9”.
Amb aquest missatge, datat el Nadal del 1943, la “Agrupación de Pesebristas de Acción Católica Tarrasa” anunciava als egarencs la instal·lació dels seus primers diorames a la ciutat.
En Jacint Cadevall, de 91 anys, en tenia aleshores uns 15, però la memòria no li falla i recorda bé on van ubicar aquell primer pessebre: “El vam muntar en un clos del carrer Major, al darrere de l’estanc de la Plaça Vella, en uns coberts que ens va cedir el marbrista Ros”.
Cadevall, història viva del pessebrisme terrassenc és, juntament amb en Francesc Cardús i en Josep Colom, un dels supervivents del grup de joves que aquell 1943 van fundar l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa. Enguany l’entitat celebra el seu 75è aniversari. I ho fa amb una exposició especial a la Sala Muncunill (carrer de la Font Vella, número 28).
En l’àmplia mostra podem veure’s fins a setanta-un diorames, la major part dels quals, creats pels membres de l’agrupació les últimes dues dècades, tot i que la figuració més antiga data de l’any 1979, i també n’hi ha una del 1983.
De casa en casa
Totes les escenes exhibides a la Sala Muncunill han estat exposades amb els anys al soterrani de l’atri del Sant Esperit, on l’agrupació munta cada Nadal el seu pessebre oficial, que ha elaborat de manera ininterrompuda des d’aquell llunyà 1943 (al temple, el col·loca des del 1948).
Cadevall indica que aquell solar en què els joves d’Acció Catòlica del Sant Esperit van situar el primer pessebre “era propietat dels Ferrocarrils de Sarrià” i que “es va acabar venent”. Així que el grup de joves van haver de buscar un nou indret per ubicar-hi el naixement. “Primer es va estudiar de muntar-lo on ara hi ha el Palau Episcopal, al carrer de Vinyals, però es va descartar per motius econòmics –diu–. Llavors va ser quan el doctor Castelltort, que era el prior d’aleshores, ens va deixar el soterrani del Sant Esperit”. Així que el sisè pessebre nadalenc de l’agrupació ja es va realitzar, el 1948, a l’edifici religiós.
En Ferran Fonte, actual president de l’entitat, esmenta que “ens hem de situar en la mentalitat de l’època, “en què no hi havia televisió, en què poques llars tenien ràdio, i en què una de les distraccions quan arribava el Nadal era muntar el pessebre i anar casa per casa a veure el dels veïns”. Fonte assenyala que “d’aquí va sorgir que alguns dels terrassencs que feien el pessebre agafessin fama, i que hi hagués una certa rivalitat entre ells per muntar-ne el millor”.
Aquesta certa competitivitat va afavorir la consolidació del concurs de pessebres de Terrassa, que ja se celebrava a la ciutat fins i tot abans que naixés l’agrupació. Es té constància que l’any 1930, el Grup Excursionista Montserrat, amb seu al carrer de Sant Pere, va organitzar ja un concurs pessebrístic amb continuïtat en el temps (i fins i tot se sap que l’any 1924, el grup coral Schola Cantorum n’havia organitzat un altre). Enguany el concurs de diorames, que corre a càrrec de la mateixa Agrupació de Pessebristes de Terrassa, ha arribat a la 87a edició.
Aquest mateix ambient pessebrístic egarenc també va resultar propici per al naixement de l’entitat que enguany compleix 75 anys. De fet, l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa és una de les més antigues de Catalunya (la primera va ser la de Barcelona, creada el 1863) i ha forjat una escola estilística pròpia, diferenciada, dins del pessebrisme català.
Uns dos anys de feina
Entre les característiques inherents als diorames egarencs hi ha tenir una especial cura de crear perspectives realistes, amb la qual cosa les composicions només poden observar-se del tot naturals en mides i formes si es contemplem des d’un punt determinat. En general, situat l’alçada de la figura que hi ha col·locada en primer pla i en un lloc central de l’escena.
Altres trets definitoris de l’escola terrassenca són el detallisme i l’ús de la pintura a l’oli. Tals singularitats poden veure’s a la mostra de la Sala Muncunill, en què l’Agrupació ha treballat gairebé dos anys. “D’exposicions com aquesta se’n poden veure poques, avui en dia, a Catalunya; sobretot pel que fa al nombre de diorames exposats”, indica Fonte. Un passeig per la sala, que suposa de fet un passeig per la història del pessebrisme de Terrassa, ens porta a aturar-nos constantment davant de cada composició, mentre tractem de copsar, amb ulls inquiets, els infinits detalls que amaga el món en miniatura que s’obre davant nostre: un nen fent cagar el tió al costat de la seva mare i el seu germà; algú que fa el pessebre… dins del pessebre mateix; un àngel que apareix i s’esvaeix en un sorprenent efecte òptic; dos infants que, d’espatlles, miren per la finestra com van acostant-se uns diminuts Reis d’Orient…
Tres mestres
La majoria de les obres de la mostra són pessebres, en el sentit que recreen escenes bíbliques que van des de l’anunciació a la Verge fins al bateig de Sant Joan Baptista a Jesús. Però a la Sala Muncunill també s’hi exposen cinc calvaris. Igual que els pessebres es col·locaven per Nadal, antigament, per Setmana Santa, hi havia la tradició d’escenificar en figures la passió i la mort de Crist. I aquests quadres s’anomenaven calvaris.
A la sala, un dels pessebres més grans és l’oficial de l’any passat del Sant Esperit, d’en Ferran Fonte. L’exposició també reserva un espai diferenciat per a les obres dels mestres artesans (nomenats com a tals per la Generalitat) de l’escola pessebrística terrassenca: en Jordi Pi, l’Antoni Sazatornil “Saza” i en Jacint Cadevall.
Però a la Sala Muncunill no només hi ha tradició, sinó també originalitat, com la que s’observa a uns pessebres que apareixen fraccionats (alguns sobresurten fins i tot del marc d’un quadre); o en el diorama que l’agrupació ha elaborat amb el Col·legi d’Òptics Optometristes de Catalunya i en què, a través de proves visuals inserides a l’escena, podem comprovar quina és la salut dels nostres ulls…
