Es tracta del gènere literari que explora els temes sobre els quals l’ésser humà busca respostes a preguntes que sempre l’han inquietat, com si seria possible evitar la mort, vèncer-la, si hi ha altres formes de vida intel·ligent a l’univers… I acaba coincidint en molts moments amb la ciència, perquè de fet la ciència-ficció juga a imaginar allò que un dia podria arribar a succeir, que sembla impossible que passi, però que de vegades acaba ocorrent gràcies als avenços científics.”
Així és com l’escriptor terrassenc Jorge Munnshe defineix el gènere de les naus espacials i les civilitzacions alienígenes; dels androides que, desfermats, s’apoderen de fins a l’últim racó del Planeta o de la projecció de societats futures i sovint indesitjables… “Els temes de què pot tractar la ciència-ficció, a diferència de camps literaris com la novel·la policíaca o el ‘western’, són gairebé infinits”, assenyala Munnshe, un dels autors egarencs més coneguts en aquest àmbit creatiu.
El concepte de ciència-ficció, per definir el gènere literari basat generalment en l’exploració de les possibilitats imaginades de la ciència, la tecnologia, la societat i la vida del futur, ve de dècades enrere. El primer que va encunyar l’expressió va ser l’editor Hugo Gernsbacher, que els anys 1920 va emprar-la a la portada de la revista de narrativa “Amazing Stories”. Fins aleshores, els llibres que avui qualificaríem de ciència-ficció no deixaven de ser “novel·les científiques”, “utopies”, textos de “viatges fantàstics o de mons perduts”.
Malgrat que la ciència-ficció vingui de lluny, encara avui en dia hi ha molts aficionats a la seva lectura, i també al seu cinema, que en segueixen sent grans adeptes i el consideren el seu estil preferit.
Trobada a Vilanova
Pensant en tots ells, la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia organitza aquest cap de setmana a Vilanova i la Geltrú la seva segona convenció anual, la Catcon 2018, que tindrà lloc a l’auditori Eduard Toldrà. La cita serà un punt de trobada d’autors, traductors, bloguers, aficionats i editorials dedicades a la ciència-ficció i la fantasia.
De fet, l’existència d’una comunitat de fidels al gènere (en un sentit ampli: literari, però també cinematogràfic –amb els fans de la saga “Star Wars” com a estendard–, televisiu i en format de còmic) comporta la celebració de reunions periòdiques entorn d’aquest món. Una altra, per exemple, es va produir el cap de setmana passat a Olesa de Montserrat sota el nom de “Festa de Subolesa”, i va incloure presentacions de llibres i conferències sobre ciència-ficció.
Però quin és el valor d’aquest concepte perquè no passi de moda i aconsegueixi evolucionar i connectar amb noves generacions de lectors?
L’Adrià Carreras, organitzador de la festa d’Olesa, té com a escriptors referents del gènere l’Isaac Asimov i l’Orson Scott Card. “No crec que es pugui dir que la ciència-ficció està de moda –apunta–, però sí que té presència a moltes sèries de televisió de culte, com ‘Doctor Who’ o ‘Rick and Morty”, tot i que també es puguin vendre com a comèdies o aventures”.
Com a lector, a Carreras li agrada el fet que “la ciència-ficció més pura s’endinsa en unes històries, en unes trames, a partir d’hipòtesis pràcticament científiques”. De fet, molts dels grans autors literaris del gènere venien de la ciència, com el mateix Isaac Asimov, bioquímic, o l’Arthur C. Clarke, físic i matemàtic.
Marcar distàncies
Per a l’escriptora terrassenca Maria Antònia Martí Escayol, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, la ciència-ficció enganxa “perquè ens permet veure el món que ens envolta des d’una nova perspectiva i, potser, ens empeny a voler canviar-lo”.
Escayol, com a autora que sobretot ha publicat textos en aquest terreny (per exemple, a dues antologies titulades “Alucinadas”; editorial Palabaristas) apunta que la ciència-ficció ha permès explorar temes com l’ecologia, la identitat de gènere, el feminisme, les relacions entre l’ésser humà i la màquina, les relacions de poder o l’explotació dels treballadors. “En algunes obres, s’hi pot trobar crítica, subversió sociopolítica i una realitat que sovint resta oculta”, diu.
Un món tecnològic
L’escriptora considera que “actualment la narrativa de ciència-ficció resulta inevitable, ja que la ciència i la tecnologia són actualment una part indissoluble de la nostra realitat i tenen un poder narratiu inqüestionable; la ciència i la tecnologia transformen la realitat i la manipulen com volen, per això resulten una font inesgotable per a la imaginació, la formulació d’hipòtesis i el plantejament d’alternatives, crítiques i la recerca de solucions.” Qüestions, totes, de les quals s’ocupa la ciència-ficció.
Escayol posa un altre exemple de l’actual vincle entre ciència, tecnologia i ciència-ficció: “Aquest és un gènere literari que potser està de moda perquè hi ha campanyes que així ho volen, ja siguin d’algunes editorials o dels governs; per exemple, el govern xinès pretén exportar una determinada imatge del país per aconseguir prestigi cultural, a més de científic i tecnològic; és el que s’anomena ‘soft power’; per això promociona i tradueix tants escriptors xinesos de ciència-ficció”.
Les esquerdes del sistema
Especular amb un futur, imaginar-lo, per establir una crítica del present és també un argument de pes per defensar la ciència-ficció. El dóna una altra autora terrassenca que s’està obrint pas en l’àmbit de les lletres, l’Esther Valero.
“Considero que la ciència-ficció és una eina per caricaturitzar la societat, a més de ser una opció literària que prioritza l’acció i l’escenari per damunt dels personatges; i tot i no ser un gènere de crítica social, en ell, l’escriptor es pot permetre exagerar els problemes actuals que ens podria arribar a conduir a situacions extremes; crec que la gent necessita projectar-se en escenaris futurs per realment prendre consciència de cap a on ens encaminem.”
Valero ha iniciat una campanya de crowdfunding destinada a la publicació de la seva primera novel·la, de ciència-ficció distòpica, titulada “Tratado de la involución”. A l’obra, l’autora imagina un món futur en què totes les empreses estan controlades per una sola organització, anomenada “La Família”, mentre la humanitat s’enfronta a la seva pròpia extinció per la desaparició imminent de les abelles.
“La ciència-ficció és una eina de conscienciació social, una forma creativa de fer visibles les esquerdes del sistema”, afegeix.
I les dones?
Valero introdueix en aquest punt el debat home-dona. “És innegable que es tracta d’un gènere considerat tradicionalment masculí, no precisament per la falta d’escriptores de ciència-ficció, perquè n’hi ha hagut i moltes, però és curiós com als prestatges de les llibreries costen molt de trobar”, apunta. Per a mi això no és cap banalitat, tenint en compte que la cultura, la literatura i la ciència-ficció, en particular, són armes molt poderoses de transformació social.”
L’egarenca també remarca la falta de protagonistes femenines en els llibres de ciència-ficció. “Els personatges femenins s’han vist relegats a un rol merament ornamental i d’acompanyament dels masculins”, diu. A la seva novel·la, però, la protagonista sí que és una dona, la Zoë: “Ella no necessita ser rescatada i es pot espavilar sola”.
Les novel·les distòpiques (“Un món feliç”, d’Aldous Huxley; “Farenheit 451”, de Ray Bradbury; o “1984”, de George Orwell) són algunes de les obres que Valero té perennes a la memòria.
Seguint amb els subgèneres, a Maria Antònia Martí Escayol li interessa l’ecoficció i també el “solarpunk”,“una narrativa que fuig del desastre i la distopia, i imagina un futur basat en tecnologies sostenibles, distribucions equitatives dels recursos o estils de vida cooperatius”. A més, l’autora indica que aquesta és una aposta “transmèdia”, ja que inclou literatura, pintura, murals urbans, arquitectura o el disseny de roba. És una manifestació més d’un univers literari, la ciència-ficció, amb mil i una cares.
