Acompanyar al fill o a la filla a un entrenament o partit de futbol, bàsquet, voleibol, hoquei herba o de qualsevol altra disciliplna i quedar-se petant la xerrada amb els altres pares i mares. Aquesta és una acció força habitual en el món de l’esport que ha propiciat l’aparició d’equips de mares i pares amb ganes de fer exercici, passar una bona estona i aprendre una mica més de l’esport que tan agrada als fills.
A Terrassa, aquest fenomen té un pes molt important en l’hoquei herba. Tots els clubs de la ciutat tenen grups de mares i pares que participen als campionats de Catalunya d’aquesta nova categoria.
Una de les principals impulsores d’aquests equips és Karina Herms, una barcelonina de naixement que fa temps que viu a Matadepera. “Unes mares del Real Club de Polo de Barcelona havien començat a entrenar i em van proposar que a l’Egara creéssim un equip per poder competir. Jo estava com boja per jugar a hoquei. Tinc quatre fills que hi jugaven i tenia la sensació que m’ho estava perdent”, recorda Herms. “Vam començar a buscar mares de l’Egara per formar un equip i la resposta va ser molt bona. Hi havia moltes dones que volien jugar a hoquei. Teníem ganes de competir i unes quantes mares vam pensar en crear un torneig”, explica.
“Als partits de les meves filles coincidia amb moltes mares d’altres clubs. A totes els deia que havien de muntar un equip. Vam anar club per club convencent a les mares de crear equips i venir a participar al festival que volíem organitzar. Van anar sortint nous equips i pensant en gran vam decidir convidar dones d’altres països”, comenta Herms, que, amb altres mares, va començar a enviar correus a equips argentins, on ja hi havia una categoria de mamis, i a federacions i clubs de diversos països europeus perquè si no tenien cap equip d’aquestes característiques, en creessin algun i vinguessin a competir a Terrassa.
Així va néixer l’European Mami’s Hockey Festival, que va celebrar la seva primera edició l’any 2013 a les instal·lacions del Club Egara. “L’objectiu era jugar a hoquei i passar-ho molt bé. Va ser tot un èxit”, assegura.
Més enllà de tenir un festival anual, els diversos equips de mares que havien nascut en el si de diferents clubs catalans volien tenir una lliga regular per poder jugar tot l’any. Així, la Federació Catalana de Hockey va posar en marxa la temporada 2016-17 el primer Campionat de Catalunya de Mamis, amb una normativa específica, adaptada a aquesta categoria.
Un fenomen en creixement
Actualment, aquest campionat consta de dos grups amb equips de l’Egara, l’Atlètic, el CD Terrassa, el Línia 22, el Júnior, el Matadepera 88, el Catalònia, l’Iluro, el Castelldefels, el Barça, el Polo i el Sant Andreu. La majoria d’aquests clubs tenen més d’un equip; el número de mares interessades en practicar l’hoquei no para de créixer.
A més, també s’ha creat un Campionat de Catalunya de Papis. I és que arrel del fenomen de les mamis, han anat sorgint també equips de pares que segueixen la mateixa filosofia. En aquest sentit, aquest any han nascut els campionats d’Espanya de mamis i papis.
“Hi ha una massa social de mamis i papis a tots els clubs que és brutal”, destaca Herms. A més “tot això també ha fet despertar a jugadores que havien deixat l’hoquei i que han tornat a agafar l’estic. Jo crec que pel mon de l’hoquei ha sigut molt positiu”, opina aquesta mami, que subratlla que el número de federats ha augmentat considerablement amb els equips de mares i pares.
“Jo penso que les dones teníem moltes ganes de fer esport d’equip i hem trobat en l’hoquei una gran oportunitat”, sosté Herms. “La categoria és per a dones majors de 35 anys que no hagin jugat a hoquei oficialment abans dels 30 però cada equip pot tenir algunes veteranes, és a dir, dones que havien jugat anteriorment a hoquei però que fa deu anys o més que ho van deixar. Quan juguem, al camp només hi pot haver una veterana per equip”, explica Herms, que especifica que per formar part d’un d’aquests equips no cal saber-ne, d’hoquei.
“Si tens fills que juguen a hoquei, formar part d’un equip de mares o de pares t’ajuda a descobrir que aquest esport no és tan fàcil com sembla però que és molt divertit. Entens moltes més coses i t’ajuda a veure els partits dels teus fills d’una altra manera. A més, a nivell de família uneix molt”, diu.
També en futbol
Un altre esport on també han començat a aparèixer equips de mares és el futbol. A la nostra ciutat, l’any passat diverses mares de jugadors i jugadores de les categories inferiors del Terrassa FC van començar a entrenar sota les ordres de Pedro Ramiro i Luis Ballesteros. “Som 24 dones. Per la gran majoria era la primera vegada que jugàvem a futbol, tot i que tenim quatre jugadores ja experimentades”, explica Elena Toro, la capitana.
Toro assegura que “totes les mares són benvingudes a l’equip, independentment de les seves qualitats”. Tot i això, reconeix que quan més preparades estan, menys pateixen a l’hora d’entrenar i jugar. “El nostre preparador físic té l’objectiu de posar-nos en forma per sentir-nos molt millor durant els partits i, sobretot, per no patir lesions”, destaca l’egarenca.
“Els nostres entrenament són bastant semblants al de qualsevol altre equip del Terrassa FC, però adaptats al nostre nivell. La metodologia de treball és la mateixa. Intentem abarcar i treballar tots els aspectes del futbol”, comenta Toro, que detalla que per ara l’equip entrena un cop per setmana.
“De moment fem partits amistosos. Fins ara hem jugat contra equips femenins de la zona com la Maurina, el Jàbac, el Sant Pere Nord, l’Ullastrell… Intentem jugar cada setmana. Si cap altre equip té disponibilitat, muntem partits entre nosaltres mateixes”, diu.
Reforçar el vincle amb els fills
Més enllà de gaudir de l’esport i compartir bones estones amb altres mares, Toro assegura que formar part d’aquest equip ha ajudat a totes les integrants a “fer més gran el vincle amb els nostres fills i filles, descobrir un món que els apassiona i poder compartir amb ells aquesta gran experiència”, així com a valorar l’esforç que fan els seus fills i filles tant en els entrenaments com durant els partits. “Ens hem adonat de la dificultat que comporta jugar un partit de futbol, de formar part d’un equip, de donar el màxim, d’atendre totes les indicacions dels entrenadors… Comprendre tot això ens ha acostat encara més als nostres nens i nenes i ens està permetent gaudir del futbol d’una manera diferent”, afirma Toro.
L’Anne Marie Borniquel, de Sant Cugat, comparteix aquesta opinió. “Des de la grada, quan veus com juguen els teus fills, sembla molt fàcil, però quan estàs tu al camp és una altra cosa”, diu.
Borniquel forma part d’un dels dos equips de pares i mares del Club Voleibol Sant Cugat des de fa sis anys. “Les meves dues filles juguen a voleibol, m’agrada molt veure com juguen i quan em van comentar que hi havia un grup de pares i mares que també hi jugaven, vaig pensar, i perquè no? “, recorda.
“Actualment som 16 jugadors, 8 homes i 8 dones Alguns ja havien jugat abans a voleibol, però n’hi ha molts que no hi havien jugat mai”, explica. “Aquest és un esport molt tècnic. Si alguna vegada has fet voleibol, encara que sigui fa molts anys millor, es nota en el toc de la pilota. Pel que fa a les qualitats físiques, els alts tenen avantatge, però els altres ho poden suplir amb el salt. L’agilitat i els bons reflexos són important”, afegeix.
“Entrenem un dia a la setmana, els divendres, de tres quarts de nou a tres quart d’onze. Fem escalfament, una mica de preparació física, exercicis tècnics i finalment partit entre nosaltres, que és el que ens agrada més. Actualment ens entrena la filla d’una jugadora. Competim a la lliga del Consell Esportiu del Vallès Oriental (CEVO). Tenim un partit cada quinze dies. De tant en tant també fem algun partit amistós amb els Senglars de Valldoreix, amb qui tenim molt bona relació”, destaca la santcugatenca. “El nivell d’exigència és elevat, ho volem fer bé i millorar, però hi amb molt bon ambient, riem molt!”, assegura.
I és que al cap i a la fi, el que més destaquen els integrants de tots aquests equips és la diversió que els aporta.
