Era el seu repte personal. A més d’explicar històries reals a la televisió volia crear històries de ficció. I ho ha aconseguit amb la seva primera novel·la “Tres hiverns a Londres” (Rosa dels Vents), que ens trasllada al Londres dels anys 50 amb una jove catalana, l’Anna, que hi emigra per a ser infermera. La Fúlvia Nicolàs viu a Matadepera, és mare de dos fills i amant dels ocells. Llegeix molta literatura i somnia amb viure un any a l’Àrtic.
Fa gairebé tres dècades que la Fúlvia Nicolàs es mou entre càmeres i platós a TV3, com a guionista i directora de programes a Documentals i Nous Formats, com “Vides privades”, “Mestres”, “Dies de transició”, “Un lloc estrany” i “Ja t’ho faràs”. Ara fa el salt a la literatura amb una novel·la amb històries i personatges que guardava i als quals ha decidit donar-los vida.
“Tres hiverns a Londres” és un projecte recent o fa molt de temps que el preparava?
Crec que he invertit al voltant d’un any o potser una mica menys. L’he escrit a batzegades. Sóc una mica “mercenària”, necessito treballar amb un contracte i una data límit perquè si no em disperso. I va ser l’encàrrec de l’editora Ester Pujol el que em va ajudar a assolir-lo.
Va haver d’agafar-se alguna excedència de TV3 per escriure?
No. Vaig compaginar la redacció literària amb la feina a TV3, però al Nadal de l’any passat vaig poder donar-li una empenta a l’obra. Vaig estar ingressada per una pneumònia i les setmanes de recuperació a casa, quan vaig agafar forces, vaig poder avançar.
Com defineix la novel·la?
Crec que té una part de novel·la de creixement, on els personatges segueixen un camí de superacions per fer-se grans, per ser adults. Té també ingredients d’història d’amor, la de l’Anna, una jove infermera que deixa Barcelona per treballar a Londres i és una narració coral, la de les seves amigues.
S’ha inspirat en moments o persones de la seva vida?
És una mica un homenatge a la meva mare, que va ser infermera a Londres durant els anys 50, els mateixos de la novel·la. Hi ha històries que he sentit des de petita a casa, encara que ni la meva mare és l’Anna, ni va viure aquella historia d’amor. Els altres personatges també agafen aspectes de la personalitat de les amigues reals de la mare o meves.
Per què transcorre durant tres hiverns a Londres i no tres estius?
Ella parla sovint del vent i el fred, de l’abric prim que porta. A més, l’emigració et remet a l’hivern. Una de les primeres percepcions dels immigrants quan arriben al país de destí és el fred. La veritat, sempre tinc la sensació que Londres és una ciutat d’hivern. A mi m’agrada més quan fa fred i plou.
Parlem de l’Anna, una noia sense dubte valenta quan amb 21 anys decideix marxar de Barcelona.
L’Annita és una jove independent i amb una vena aventurera. Viu amb una família empobrida, amb uns pares amb els quals té molt mala relació i està fugint de la misèria i d’un futur que no li depara res a Barcelona. L’Anna té coses meves, com la ironia. Quan la vaig crear no volia que fos una bleda, sinó una dona forta, que es prengués les tragèdies amb distància i sense dramatismes.
Quin paper fan les germanes en la vida de l’Anna?
Segurament en aquell moment l’Anna no s’hauria definit com a feminista, però la seva manera de mirar el món sí ho és. Sempre ha defensat la seva llibertat interior i estima, defensa i admira altres dones. Penso que en la seva actitud hi té molt a veure el fet que forma part d’un grup de tres germanes contra el món que es veuen obligades a treballar dur. Crec que un grup de tres germanes és molt poderós. L’Anna treu la seva força d’elles.
I quan està lluny d’elles el seu suport son les amigues, no?
Té la sort que a l’hospital de Saint Olave’s, a Rotherhite, el barri on es fa gran, comparteix el dia a dia amb tres amigues. La Cedes, anglòfila absoluta, tota empenta i decisió. O la Júlia, la més vocacional, que m’agrada molt perquè respon a dos persones reals: a una amiga de la meva mare que viu de veritat a Austràlia, i a una metge molt amiga meva. I la Flora, filla d’anarquistes, molt més artista que infermera, que a Londres perd la por que tenia a Catalunya. Les unes a les altres es donen força i suport mutu. Crec que les amigues són un tresor. En sóc molt fan. Aquesta empatia totalment gratuïta, el deixar-ho tot si les necessites ho valoro molt.
I a Londres l’Anna viurà una inoblidable història d’amor.
A Londres se n’adona que hi ha altres maneres de viure, de treballar, d’aprendre i també d’estimar. Jo volia que l’Anna tingués allà una història d’amor diferent a la que hagués pogut tenir a Barcelona. Amb el Bjorn, un noi noruec, descobreix el seu primer amor que la marcarà tota la vida, sobretot després, des del moment, dues setmanes abans de casar-se, quan en rep una carta que decidirà no obrir.
Ara fa un mes que la novel·la va arribar a les llibreries. I ha tingut una bona acollida. Se l’esperava?
Escriure-la era un repte personal. Vull que agradi als lectors, és clar, però l’he fet pel plaer d’explicar històries i per veure si era capaç de fer ficció. Jo sóc periodista i no pretenc fer una carrera literària.
És una bona lectora?
Llegeixo sovint, potser un llibre a la semana, però necessito la trama m’atrapi, si no, no l’agafo. Llegeixo de tot, però últimament trobo que hi ha autores catalanes molt interessants.
També li agraden els ocells. Té gàbies a casa seva, a Matadepera?
Gàbies, no! M’agraden en llibertat. Tinc una menjadora al pati, i els ocells venen i els observo.
Passaria un any vivint a l’Àrtic?
No és cap fantasia. Fa molts anys que viatjo als països nòrdics, sobretot a Islàndia i Noruega. M’atrau la soledat glaçada.
