Escriptora i filòloga medievalista egarenca, va debutar amb la novel·la juvenil “I què faràs ara, Clara?”, publicada l’any 2001, i va destacar amb “Jo també vull ser funcionari”, l’any 2010. També és autora de l’edició crítica de l’obra “Espill”, de Jaume Roig. Aquest any ha publicat un llibre de relats, amb el títol, “Com s’esbrava la mala llet”. Ha col·laborat en diferents diaris.
La seva última obra porta per títol “Com s’esbrava la mala llet”.
Són vuit contes que tenen com a nexe comú que parlen de la vellesa. A mi no m’agraden els eufemismes i dir gent gran o tercera edat. Les coses s’han de dir pel seu nom. I el recull parla de la vellesa amb naturalitat i sense eufemismes i edulcoració, però sense maltractar-los.
I com són els vells?
Els vells són tal com són, amb les seves febleses, però també amb les seves fortaleses. N’hi ha que controlen més la seva vida, i n’hi ha que estan malalts. He explorat vessants d’aquesta etapa del final de la vida, que costa molt mirar-la tal com és. A la tele parlen molt bé de la vellesa i et diuen que si tens mal al genoll, et prens una pastilla i ja podràs córrer. És una època complexa, de molta més llibertat, perquè els vells diuen el que pensen, sense cap mena de filtre. Però hi ha mancances perquè físicament el cos pot ser que no t’acompanyi o psicològicament tampoc.
Hi ha trets d’experiència viscuda a aquests relats?
Va estar inspirat amb una experiència viscuda amb el meu pare, que va patir un ictus molt greu. A partir de llavors, ens hem hagut de relacionar amb hospitals, geriàtrics i residències i podem dir que porto moltes partides de dòmino a l’esquena.
La vellesa s’està allargant i ara les persones viuen més anys. Ho reflecteix això al llibre?
Sí. Els escriptors i les escriptores partim moltes vegades d’una anècdota. El primer relat és una parella que balla i jo he acompanyat els meus pares a ballar al casal de Ca n’Aurell i he vist el que fa la gent allà, i ho vaig trobar fascinant. Són dos avis que es coneixen allà i ballen i se sedueixen, perquè tenen els mateixos desitjos que altres persones, i tenen tot el dret a executar-los. A vegades, els fills som excessivament rígids i si un vell vol fer una cosa, que la faci. Aquest és el missatge del llibre.
I el títol d’on surt?
Hi ha contes que no són tan simpàtics i en un d’ells on surt un vell que té molt mala llet. Hi ha una mica d’humor negre, perquè si t’ho prens tot de forma literal, és una mica insuportable.
També ha escrit novel·la històrica. És més complicada que la de ficció a l’hora d’escriure?
Tot és molt complicat i escriure és molt difícil. Confesso que, cada vegada, em costa més. Tu pots escriure una història però, si no tens res a dir, només expliques una història. És molt fàcil i hi ha esquemes de com escriure una novel·la, i quins ingredients hi has de posar. Quan a una novel·la hi poses una part de tu, que és el que jo he fet a aquests contes, això ja és més difícil. I la novel·la històrica, si la vols fer amb ambició, t’has de posar a la pell dels personatges d’aquell temps. La novel·la històrica que vaig publicar, la vaig estar molts anys madurant, i la tenia pensada de feia molts anys.
D’on li ve l’afició pel món medieval?
Vaig estudiar filologia catalana i vagi fer una tesi doctoral sobre “Espill” de Jaume Roig, que és un text escrit a l’Edat Mitjana. I vaig voler explicar tots els enigmes que tenia sobre aquest llibre que la filologia, que d’una manera o altra, és una ciència, no em resolia i, la ficció, em permetia inventar-m’ho.
A part de coses materials, què ens ha quedat d’aquella època?
No hem d’oblidar mai d’on venim i l’Edat Mitjana és una època apassionant i de creació de grans coses. És l’època de la creació, políticament, de la nació catalana, d’una de les primeres corts parlamentàries, i de la nostra gran literatura. Els grans autors literaris de la història de Catalunya, tret dels del segle XX, són els de l’Edat Mitjana, com Ausiàs March, Joanot Martorell, Curial i Güelfa, Jaume Roig… És una època de gran esplendor. Tot el nostre llegat cultural ve d’allà. S’ha dit sempre que és una època fosca i no és veritat.
Llegim poc, i menys des de l’aparició de les tablets i els telèfons intel·ligents o les xarxes socials?
La gent, en general, llegeix poc, però sempre ha llegit poc. A Alemanya i als països nòrdics tenen uns índexs de lectura molt més elevats que nosaltres. Però no sóc catastrofista i crec que la gent llegeix el que té necessitat de llegir. Amb això del whatsapp i amb els diaris digitals la gent llegeix més que abans però llegeix coses curtes i amb una vida molt fugissera. Tothom té dret a llegir el que li faci passar-ho bé, el que li interessi i el que el faci créixer.
Amb les xarxes socials, per tal de ser el primer, moltes vegades no es contrasten les notícies.
Aquestes eines de comunicació tan ràpides i tan potents, com tot en la vida tenen la seva part bona i la seva part dolenta. Tenim la sort dels mitjans de comunicació, que amb la rapidesa d’internet, poden pressionar als polítics i es poden canviar lleis i maneres d’actuar gràcies a la pressió dels mitjans. És el peatge que s’ha de pagar i una cosa no existeix sense l’altra. La puresa no existeix.
Vostè havia donat classes. Què és més dur, la solitud d’escriure o enfrontar-se a una aula plena?
És diferent. Et pots enfrontar a una aula perquè t’has de guanyar la vida i no tens alternativa. Escriure, per mi, és una necessitat i, a mi, els llibres se m’imposen. Escric per viure i, d’alguna manera, abocar a una pantalla en blanc el que tinc a dins, és una manera de protegir-me contra la crueltat del món. Ho faig perquè m’agrada, si no faria una altra cosa.
