Genny Murià va estudiar talla de pedra i fusta i, més tard, disseny tèxtil i estampació. Ha treballat com a dissenyadora,ha fet classes i ara, després de vint anys dedicada a l’art de l’escultura, enceta una nova etapa en la seva carrera artística i professional per centrar-se en l’art funerari amb una col·lecció molt original d’urnes de disseny fetes a mà. Un nou repte per a aquesta artista.
Com va sorgir la idea de dissenyar urnes funeràries?
Era un projecte que feia molt de temps que em rondava pel cap. D’art funerari, sempre n’hi ha hagut, des dels dòlmens fins al Modernisme. És un reflex de la necessitat que tenim de recordar els éssers estimats que ens han deixat. I, a més, ara cada vegada es fan més incineracions. En ciutats grans es poden arribar a cremar el seixanta o el setanta per cent dels difunts.
Des de quan treballa en aquest projecte?
El vaig començar a desenvolupar seriosament en tornar de la Biennal de Venècia i hi he estat treballant de valent tot aquest any.
Deu haver estat una feinada.
Sí, és molta feina. Les proves, les maquetes, la temperatura, soldar, polir… He hagut de fer uns cursos de soldadura, l’escultor és un artista multidisciplinar. Hi poses la força, l’essència… És un esforç físic, mental i espiritual.
Vaja, que cal estar en forma.
Sí, perquè les eines pesen.
Com són aquestes urnes?
Són petites escultures que serveixen per dipositar les cendres a dins i, a més, són decoratives. N’he fet diversos models, cúbics, cilíndrics, i si algú en vol un de diferent naturalment també accepto encàrrecs. Estan fetes a mà i van amb un kit de manteniment que conté una bossa biodegradable, una petita baieta i uns guants.
Uns guants també?
Els guants formen part del protocol. La mort és una cosa protocol·lària.
De quin material estan fetes?
Són d’acer inoxidable, que és un material etern. Estan polides, la superfície fa efecte de mirall i t’hi pots veure reflectit. Tenen una capacitat de quatre litres. Aquestes urnes són l’últim regal que li fas a la persona estimada que t’ha dei-xat i, al mateix temps, són un regal que et fas tu perquè és una obra d’art. Una obra d’art a preu assequible i amb valor afegit perquè és un record.
Són molt diferents de les urnes convencionals…
La idea era innovar. I també canviar l’enfocament de la mort.
Tothom s’enfronta a la mort d’una manera diferent. Quin és el seu enfocament?
Amb les meves obres busco plantejar la mort des de la serenitat, la bellesa, la pau, la fluïdesa, la gratitud… Dignificar la mort de l’ésser estimat amb elegància i respecte.
Llegeixo al catàleg que “el cilindre marca el començament i el final de la vida per donar pas a la projecció cap a l’infinit”.
És el que he volgut expressar amb aquest model. D’altres representen el poder o l’equilibri.
S’ha plantejat de fer més art funerari?
Sap? L’any 2010 un amic em va proposar fer escultures funeràries però al final la cosa no va quallar. Ara m’ho estic replantejant. I, fa molts anys, una vegada també em van proposar decorar taüts amb talla de fusta. És que jo vaig estudiar escultura i talla de fusta a l’Escola d’Arts Aplicades i a la Llotja. Més tard també vaig estudiar disseny tèxtil i estampació.
Se la coneix com a escultora. També ha treballat com a dissenyadora?
Sí, força temps. Va ser molt interessant. Em dedicava a la teoria: els estampats, els colors… També vaig fer classes de disseny tèxtil a l’Escola d’Art i classes de plàstica a la Roda, que és l’escola on anava de petita. I fa vint anys que em dedico a l’escultura. He treballat amb pedra, fusta, vidre, fang, ferro rovellat, ara amb acer inoxidable… Segons el que vulguis expressar, utilitzes un material o un altre i vas investigant. Tanmateix, l’escultura aquests anys ha estat més una passió que una professió.
No és fàcil viure de l’art?
Costa, però ara he dit “o ara o mai” i m’hi llanço per donar una perspectiva nova a la meva carrera. Sé que estic fent el que he de fer. Passo de “l’amor a l’art” a “l’art de la mort”. He creat la meva pròpia marca per comercialitzar les urnes. Estan totes seriades i numerades i porten certificat d’autenticitat.
Sempre va tenir clar que es volia dedicar a l’art?
Des de petita tenia clar que volia fer coses manuals. La pintura no em va acabar de convèncer i em vaig decidir per l’escultura. Jo sóc menuda però m’agraden les coses grosses, el volum m’atrapa. El que passa és que el forn que tinc no és gaire gros. M’animo i les peces van creixent i creixent. De vegades n’he hagut de repetir perquè no hi cabien.
