La boxa és un esport que sempre ha conviscut a l’ombra dels que consideren que és una pràctica violenta i, també, que és un món més aviat per a homes. A més, si es parla de boxa professional, sovint es pensa en un ambient sòrdid o amb tics mafiosos on es compren i es venen combats. Sens dubte, una gran part d’aquestes sensacions tenen com a pare les pel·lícules que, en moltes ocasions, així ho han descrit i, a vegades, sembla que hagi de ser un esport que conviu permanentment amb un fil de sospita.
El suposat caràcter masclista d’aquest esport també ha quedat penjat com un axioma en la societat però la realitat s’ha acabat imposant i el seu vessant femení ha anat creixent amb els anys. Ara per ara, hi ha un nombre important de noies i dones que practiquen la boxa amb tota la normalitat del món i que reivindiquen les propietats positives de posar-se uns guants i endinsar-se en un entorn on pesen el sacrifici, el treball i la constància.
Denise Gómez, terrassenca de 18 anys, s’entrena al Club Boxeo Terrassa que regenta Aurelio Torres, i que està situat a l’equipament socioesportiu del barri de la Cogullada. “Quan era petita, un cosí meu, que ara té 27 anys, s’entrenava aquí i em va agradar”, explica. Posteriorment, va estar tot un estiu practicant i ja s’hi va quedar definitivament. “El que més m’agrada és que aquí t’oblides de tot i no penses en els teus problemes ni en res”, assegura Denise.
No hi ha ídols i els referents són persones del carrer que també van al gimnàs a practicar. A vegades, els inicis són gairebé involuntaris però també s’arriba a la boxa per altres camins. Nemesí Márquez, de 29 anys, ja en fa tres que freqüenta el Club Boxeo Terrassa. “Vaig començar per casualitat, perquè també practico molt el ciclisme i la meva intenció era enfortir el cos, sobretot a la part superior”, assenyala.
A més, tenir el suport d’alguna persona molt propera també ajuda a consolidar aquesta afició. De fet, Nemesí va començar amb la seva parella i els dos continuen fidels a la seva cita amb el gimnàs des de llavors. “Ens va agradar molt l’ambient i ens ho vam passar genial i cada dilluns i cada dimecres estem aquí. No fallem mai i hi som assidus”, comenta. La constància és important en aquest esport i, si hi ha alguna mena de suport, pot col·laborar al fet que tot funcioni amb més normalitat. Té clar que fer-ho en parella “m’ajuda molt”, ja que comparteixen aficions amb la seva parella i, també, creu que la boxa “és un complement perfecte per al ciclisme”.
Un molt bon ambient
Denise admet que, al gimnàs, es diverteix. I és un factor important a l’hora de continuar amb la boxa. “Estic molt de gust al gimnàs, hi ha un molt bon ambient i m’ho passo molt bé”, sentencia. Ni a casa, la seva família, ni els amics i amigues li diuen res negatiu, al contrari, li donen suport. “A casa no em diuen res, em donen suport”, afirma, i, per donar fer de tot això, explica que “fins i tot les benes que porto són del meu cosí perquè jo no en tenia, imagina’t”.
Marina Carreño ja fa quasi tres anys que assisteix al Club Boxeo Terrassa. La idea li rondava pel cap feia temps fins que, després d’una conversa amb el seu pare, es va decidir a tirar endavant i provar-ho. “Dos o tres anys abans ja tenia la mentalitat d’apuntar-me a un lloc com aquest”, diu. Marina afegeix que “un dia parlant amb el meu pare li vaig parlar d’aquest gimnàs” i va fer el pas. Després del primer dia, “em va agradar l’ambient i les classes i em vaig quedar aquí”.
Nemesí fuig dels tòpics i ho té claríssim. “No només és un esport per als homes”, diu. Ans al contrari, el veu com un esport “femení” i dóna un consell molt clar a les noies i a les que ja no ho són tant: “Al final de la jornada va molt bé i el recomano a dones joves però també a dones més grans”. Marina pensa el mateix, però reconeix que, al principi, estar entrenant entre tants homes se li feia estrany. “Al principi sí que se’m va fer estrany, perquè érem només dues o tres noies i la resta tot eren homes”, recorda.
Però, a poc a poc, aquesta sensació va anar canviant i ho veu de manera molt diferent. “Jo era la novella i veia que tothom es coneixia i vaig pensar que em costaria una mica però tothom em va ajudar i ja vaig començar a fer amics”, rememora. Quan se li pregunta pels valors que li transmet la boxa, no dubta gens i comenta que “el respecte i la companyonia són molt presents” en l’ambient que envolta els entrenaments del club.
Quan es planteja la possibilitat de competir, de pujar a un ring i fer un combat contra una adversària la que ho té més clar és Denise, que manifesta la seva intenció de poder-ho aconseguir algun dia. “M’agradaria dedicar-me a la boxa, no hi ha res impossible”, apunta. Nemesí, per la seva part, parla en una altra direcció i continua centrada en la preparació, sense pronunciar-se sobre aquest tema.
“Et pots agafar la boxa per facetes i, si vols, pots competir, però també perquè ajuda a desestressar-te i a descarregar energia”, declara. I afegeix que “ho recomano molt a tothom, ja sigui per competir com per fer exercici”. Marina, per la seva banda, viu una posició més d’incertesa respecte al fet de competir, ja que diu que és una assignatura pendent perdre la por a pujar a un ring. En aquest sentit, vol superar aquesta recança i “no tenir gens de por escènica ni tenir la pressió del fet que m’estiguin mirant”.
De fer un bon combat
Lluita per superar aquest tràngol i admet que vol ser “capaç de fer un bon combat” però té “aquella por”. Marina, tot i això, sap que “me n’haig de conscienciar per assolir-ho algun dia”. Nemesí insisteix que els entrenaments també poden satisfer segons quines aspiracions i afirma que “a la boxa es canalitza molt bé l’energia i a algú molt nerviós o amb massa estrès li pot anar molt bé”.
L’ambient que es respira al gimnàs és un dels aspectes més destacats per les tres. Han insistit en tot moment sobre aquest tema però Marina hi ha incidit reprenent la qüestió de competir i pujar a un ring, comparat amb el que són purament els entrenaments. “En un ring ningú és amic de ningú però a baix és tot el contrari”, assenyala.
La complicitat i la companyonia que es viu al club és una qualitat que vol ressaltar i afegeix que “aquí hi ha una gran família i això és un dels valors més grans dels que he après aquí i que he sabut mantenir”. Als entrenaments no se senten res més que els cops que donen al sac o a la pera, dos elements imprescindibles per als entrenaments, o l’espetec de la corda, o els consells o els crits d’ànim dels entrenadors. Tota una litúrgia que, pel que diuen els testimonis, converteix la boxa en un món especial on el sacrifici i la constància són cabdals.
La boxa femenina té algunes regles diferents respecte a la masculina, quan es tracta de combats professionals. Per exemple, els combats per dilucidar els títols mundials tenen una durada de dos minuts, mentre que a la categoria masculina són de tres minuts. A més, els combats són a 10 assalts o rounds, dos menys que en els combats on participen homes. Pel que fa als guants, poden ser de diferent pes, però als combats masculins han de pesar entre 283 i 340 grams, mentre que els de les dones han de pesar uns 227 grams, en combats fins al pes wèlter, i 284 grams per a categories superiors.
Als combats entre dones, a més, és obligatori que les participants llueixin protectores a la zona dels pits i a la pelvis. Han de dur els cabells recollits, sigui amb una cua o amb trenes, i les contendents han d’acreditar que no estan embarassades amb un test que han de presentar abans del combat.
També hi ha diferències notables quant a les categories. Per exemple, la màxima categoria, anomenada pes pesant, en els homes és per a boxejadors amb un pes per sota dels 90,72 quilos, mentre que en les dones el pes se situa per sota dels 79,37 quilos.
El camí de la boxa femenina no ha estat gens plàcid. De fet, cal recordar que, per exemple, a Gran Bretanya estava prohibit a les dones practicar aquesta disciplina des de l’any 1880 i no es va revocar aquesta circumstància fins al 1997. Així doncs, gairebé un segle van trigar les britàniques aficionades a la boxa a poder competir o practicar un esport que semblava un vedat per als homes.