A en Carles Miró (Terrassa, 1981), li agrada dir “guauu!” quan tasta un plat que resulta ser una explosió de sabors a la boca. Arran de les seves aparicions al programa “Joc de cartes”, de TV3, el propietari del Limón Limón Club (carrer de la Rutlla, 12) s’ha fet més conegut tant a Terrassa com a fora. Diu que és algú transparent i que per això quan surt a la tele genera polèmica.
Últimament l’hem vist bastant a la petita pantalla, arran de la seva participació a “Joc de cartes”, de TV3.
Sí, m’hi he sentit molt còmode, a la tele. Jo sóc una persona molt transparent, que diu les coses tal com són encara que hi hagi quaranta càmeres gravant-me. I per això, a la televisió, dono joc.
Per cert, a l’última entrega de “Joc de cartes” en què va aparèixer, la que estava dedicada als restaurants de la Boqueria, va crear una certa polèmica amb els seus comentaris…
Sanament… (Riu.)
(Podem veure aquell programa a www.ccma.cat/tv3/alacarta). Davant dels restauradors del mercat va deixar caure que ells només treballen per als turistes i no pas per als clients catalans. Es van molestar una mica…
Amb el “triquitriqui”, amb el “triquitrà”, a la Boqueria has d’estar! Fixeu-vos que és així com començo la meva intervenció al programa, perquè jo en sóc client, de la Boqueria. M’encanta anar-hi. Però hi ha una realitat que no es pot amagar, que és que hi van turistes en massa. I això és el que vaig posar al damunt de la taula.
Hi devia haver molt de guió en aquella escena…
No, no, jo no en tinc mai, de guió. Sempre que surto a la tele, el guió sóc jo mateix. A mi, el que em va és la improvisació.
Ja s’ha vist a l’APM fent “guauu!”?
Aquesta és una expressió meva que va agradar moltíssim a la gent. ‘Guauu!’ És el que un client ha de dir quan prova els plats del teu restaurant. “Guauu!”
El reconeixen més pel carrer arran de les seves aparicions televisives?
I m’escriuen a les xarxes socials, em vénen a veure al restaurant, m’envien cartes de tot arreu demanant-me autògrafs… El més curiós que em va passar va ser anar a l’hospital, la doctora fer-me abaixar els pantalons… I amb els pantalons abaixats, dir-me: “Jo t’he vist al ‘Joc de cartes’”.
Fa cara de ser optimista de mena, vostè, i de gaudir de la vida.
Molt. Gaudeixo molt, per exemple, amb la meva feina. Jo he tocat diverses línies de negoci, totalment diferents entre elles, com els electrodomèstics, la moda, la gastronomia. Sempre hi he aplicat la mateixa passió. I per ser cuiner no has de ser catedràtic, sinó tenir passió i creativitat.
Però en els negocis, de vegades, el dia a dia es torça… hi ha problemes. Llavors també manté l’optimisme?
Sí, perquè hi ha cops que les coses han d’anar malament, ja que així aprens a buscar-hi solucions. En el fons tot és una qüestió de l’actitud que hi posa la persona. I, si no t’agrada la feina que fas, doncs tanca, vés-te’n a córrer, que et doni l’aire, canvia d’imatge, tira tot el que tens a l’oficina, busca clients nous… Perquè, si no, hauràs caigut en la trampa de la negativitat. A més passa una cosa molt curiosa amb ser negatiu…
El que?
La persona que és negativa el que no pot veure és que tu estiguis content. Llavors ha de mirar de tombar-te, de posar-te trampes perquè caiguis tu també: perquè tu no pots estar bé, has d’estar malament, negatiu, com ella (diu somrient). Si tu et tornes negatiu, doncs ja estarà satisfeta. I aleshores et dirà: “Ho veus, com tots dos estem malament..?”.
Vostè ha estat al món del comerç terrassenc des de ben jove…
Sí, jo vinc d’una família de l’àmbit de l’empresa i sempre he estat vinculat a aquest sector. Amb 5 anys ja ajudava el meu pare al negoci familiar. El món empresarial està dins meu. Però sap una cosa: també m’agradaria ser periodista.
Què diu ara?
Sí, jo valdria per fer un programa d’entrevistes, per preguntar a una persona sobre com ha arribat fins on és ara… Sí, m’agradaria.
De moment, però, està al davant del restaurant i cocteleria Limón Limón Club, aquí, a Terrassa. Per cert, què és el que busca trobar quan va a un restaurant?
Doncs, primer, hi entres i hi ha la part de l’aspecte visual del local. Després busco trobar un bon tracte, educació. La bomba final seran els plats. Aquests sí que no poden fallar mai, perquè si fallen els plats tu allà ja no tornes.
Vostè, que en forma part, com veu l’activitat, la vida comercial que hi ha al centre de Terrassa?
Doncs crec que el comerç és una senya d’identitat de la ciutat i que mou l’economia. Per això no podem permetre que les botigues tanquin i Terrassa es converteixi en un lloc on la gent només hi dormi i els diners se’ls gasti fora.
