La Lara Pallarès, de 27 anys, acaba d’arribar de fer surf d’una de les platges de Canggu, a l’illa de Bali, a Indonèsia, on va instal·lar-se fa poc més d’una setmana. Parlem amb ella per videotrucada, a través de WhatsApp. La Lara, d’Olesa de Montserrat, és a més de 12 mil quilòmetres de distància de casa vivint una experiència única i “batejant-se” en una tendència que cada vegada té més adeptes, sobretot entre els joves “motxillers”: la de viatjar ben lluny, a l’altra punta del món, tal vegada, amb el repte i l’adrenalina afegida de fer-ho tot sols.
La Lara, com els terrassencs Arnau Martínez i Vanessa Aguilar (a qui coneixerem més endavant), o com la Núria Olivé (també d’Olesa), tenen la mateixa idea: que conèixer racons llunyans del planeta amb si mateixos com a únics acompanyants no és cap “pla ‘B’” per quan falla el “pla A” (anar-hi amb amics), sinó una elecció plena de llibertat que cal experimentar, si més no, un cop a la vida.
A Bali, esperant l’onada
La Lara Pallarès va triar l’illa indonèsia de Bali per passar-hi un mes de vacances perquè té interès per la cultura de l’indret, i per les grans onades de les quals ja està gaudint tot aprenent a fer surf. A més, anys enrere, la Lara va veure la pel·lícula “Come, reza, ama”, del director Ryan Murphy, en què la protagonista decideix emprendre un llarg viatge en plena crisi emocional i espiritual, i arriba a Bali per reflexionar; una illa que, segons l’olesana, “és ideal per practicar ioga i trobar-te a tu mateixa, donada la calma i l’espiritualitat que s’hi respira”.
Els va proposar aquest destí, Bali, a les seves amigues, però com que no hi va haver prou quòrum, va començar a preparar per si sola el recorregut. “Aquest cop he decidit viatjar pel meu compte perquè tenia coneguts que ja ho havien fet i, a mi, simplement, em venia de gust provar-ho. Pensava: ‘Com et deus sentir quan estàs tu, tot sol, tan lluny de casa’?”
Val a dir que gairebé vuit milions d’espanyols declaren que viatgen sols, segons la revista Lonely Planet (encara que segurament no tots se’n van pràcticament als nostres antípodes, com ha fet la Lara). Fins i tot s’han creat agències de viatges especialitzades en qui tria no comprar dos bitllets d’avió. “Sis de cada deu viatgers solitaris repeteixen l’experiència”, indica en Santiago Rey, fundador d’una d’aquestes agències, Yporquénosolo.com.
En acomiadar-se dels seus pares a l’aeroport del Prat, la Lara va sentir una certa melangia per l’experiència pretesament apassionant, però també, per què no dir-ho, incerta, que l’esperava. Sobretot si és el primer cop que te’n vas tan lluny i només amb tu mateix.
Aquesta setmana, l’esmentada malenconia s’ha anat en certa manera esmorteint, vençuda per les orientals olors de l’encens i del menjar balinès.
“Algú pot pensar: ‘Ostres, que dur això de viatjar sol?’. Però és que des que he arribat a Bali no ho estat ni un moment, de sola!”, explica. En bona mesura perquè s’ha apuntat a un “surf camp”, és a dir, un campus de surf on, a més, també practiquen ioga.
En aquest recinte de la població de Canggu hi ha hostes d’arreu del món. “Ara mateix hi ha un noi de Seattle, un altre de San Francisco, un de Bèlgica, Suïssa, la Xina… Sopem plegats. Perquè una cosa que passa quan viatges sol és que t’obres molt més a conèixer altres persones que si vas amb el teu grup d’amics –diu. La sensació és que ara, d’alguna forma, ells són aquí la meva família”.
A les muralles “thais”
També fins al Sud-est Asiàtic, una destinació que s’ha posat especialment de moda els últims estius, s’hi ha arribat com qui no vol la cosa –i fent escala a Moscou– la Núria Olivé, de 29 anys.
Dilluns passat, quan vam contactar amb ella també per videotrucada de WhatsApp, la Núria reposava una estona a un hostal de Chiang Mai, una turística i emmurallada ciutat del nord de Tailàndia on dormia aquella nit.
Aquest també és el primer viatge a un país distant que la Núria fa sola, per allò que “en la vida s’han de provar coses diferents”; per allò de “no dependre de ningú ni que ningú depengui de tu durant unes vacances”.
Després d’arribar a Tailàndia a través de la grisa i col·lapsada Bangkok, la capital del país, la Núria va visitar les valuoses restes de temples budistes de l’antic regne d’Ayutthaya. Des d’aquella ciutat, Ayutthaya, l’aventurera va passar tota una nit de viatge en autobús fins a baixar a la població Chiang Mai, on conversem amb ella.
“A mi, m’està semblant molt divertit, això de viatjar sol –comenta. És com si estiguessis dintre d’un videojoc i haguessis d’anar passant pantalles, resolent els problemes que es van plantejant.”
Tant la Lara com la Núria s’han trobat amb moltíssima altra gent jove i “motxillera”, que, com elles, han decidit anar per lliure aquest estiu. “Una bona manera de conèixer altres persones és allotjar-te en albergs, en hostals, perquè et trobaràs amb hostes d’arreu del món que estan en la teva mateixa situació.” Els desplaçaments d’una ciutat a una altra en autobús, o minibús, també són punts d’encontre habituals dels viatgers únics.
La Núria dibuixa Tailàndia com un país on hi ha bones comunicacions; on desplaçar-se resulta fàcil; on hi ha frondoses muntanyes verdes al nord i grans platges al sud (aquesta zona del sud és segurament la més acaparada de turistes occidentals, en raure-hi destinacions conegudes com les zones costaneres de Phuket o Krabi). I on “pots dormir per cinc euros i sopar per 80 cèntims”, diu. És un país, segons ella, “fàcil per començar a viatjar sol, cercant sempre un equilibri entre no prendre decisions temeràries i no deixar de fer coses perquè et fan un cert respecte perquè vas tu sola”.
Els camps d’arròs de Mae Hong Son (on la Núria espera apuntar-se a algun trecking més dels que ja ha fet), el temple blanc de Chiang Rai i una visita al país veí de Laos estan dintre de la difusa planificació del seu viatge. “A Laos, potser m’hi estaré un dia, dos, tres… La norma és que no hi ha norma!”
Al Perú i pel Carib
Si la Lara i la Núria s’han estrenat aquest juliol en el repte de viatjar volgudament deslliurades de companyia, qui ja té més camp i ciutat recorreguts en aquest sentit és el terrassenc Arnau Martínez, de 24 anys. Ja quan estava a segon de carrera (l’Arnau ha estudiat Ciències Ambientals a la UAB) tenia clar que, quan l’acabés, se n’aniria una temporada de rodamon.
Primer, amb 22 anys, va trepitjar Tailàndia, Malàisia i Cambodja, en un viatge en què va combinar l’oci i el voluntariat. Veient que aquella experiència havia estat positiva, aquest egarenc del Poble Nou-Zona Esportiva va decidir repetir-la, l’estiu passat, al Perú.
“Vaig aterrar a la capital, Lima, i després vaig marxar cap al nord, a la part de l’Amazones, on vaig fer un voluntariat a la zona de Jaén”, detalla. El terrassenc també recorda els seus encara més recents viatges en solitari per la República Dominicana, on va aprofitar que hi feia les pràctiques del màster per descobrir el país tot sol amb la motxilla a l’esquena. “Aquest és el país en què he tingut més sensació de risc; en allunyar-me de les zones turístiques, he arribat a veure gent amb armes pel carrer”, conta. “L’important en aquestes situacions és tractar de mantenir la calma i, en definitiva, pensar que un viatge en solitari t’aporta experiència, t’obre la ment i et modula la personalitat, en el sentit que et torna més autònom, decidit i atrevit”, apunta.
Fa just un mes i escaig que l’Arnau va tornar de la República Dominicana. Quan hi parlem, és a Menorca. En aquest cas, però, hi ha anat amb amics.
De Brasil al Cap Verd
Encara que potser la viatgera “independent” amb un mapamundi més trepitjat de tothom a qui hem entrevistat, és la Vanessa Aguilar. Nascuda a Barcelona, però veïna de Ca n’Aurell, la Vanessa va fer el seu primer viatge sola amb només 21 anys, a Istanbul. Després n’han vingut molts més: al Brasil (on hi ha una part important de la seva família), a Algèria, Tunísia, Marroc, Egipte, Hondures, Panamà, Mèxic, Argentina, Senegal… I l’últim, per l’illa de Santiago, a Cap Verd, on a la Vanessa li va interessar conèixer més aquest país de l’Àfrica lusòfona (a Cap Verd, l’idioma oficial és el portuguès).
“Jo crec que viatjar sola ha potenciat encara més aquesta llibertat individual que jo sempre he tingut, i m’ha ensenyat a ser més valenta, a no tenir por”, comenta. “Tot és una qüestió d’actitud, de veure moltes de les coses que et passen quan viatges sola com una oportunitat; sovint, per tal de conèixer gent”, afegeix.
La seva passió per descobrir món té a veure amb el fet que hagi creat una agència de viatges (Vanessa Aguilar Viatges & Art). I la seva altra vessant, l’artística (com a membre de Donadanza, un grup d’afrofusió, dansa i animació als carrers), l’ha dut a indrets inoblidables. “Jo, als meus viatges en solitari, també cerco aquesta part artística, i em resulta una forma d’integrar-me, de conèixer més la gent d’aquella destinació”, diu. “Per exemple, en aquesta darrera escapada a Cap Verd, el primer dia que hi vaig arribar ja sabia que aniria al barri de Tira Chapeu, a la ciutat de Praia”, assenyala.
Allà, en una zona deprimida de Praia, la Vanessa va presenciar un assaig amb instruments de percussió on els protagonistes eren nens i nenes del carrer, en un projecte musical que es desenvolupa en favor de la integració social. És un exemple que existeixen moltes maneres de viatjar sol. I totes són enriquidores.