El Departament de Justícia ha ampliat a Terrassa un servei ja existent que acompanya a judici les víctimes de violència masclista.
Va arribar un punt en què la S.H., una terrassenca, avui de mitjana edat, havia normalitzat certes actituds de la seva parella que no eren lògiques ni normals. Insults, humiliacions, amenaces. “Si em deixes, et mato”, li esbotzava…
“Ell m’anava rebaixant com a persona. Em deia: ‘On aniràs tu sola? Si no t’estimarà ningú. Ets lletja. Ets poc femenina. No serveixes per a res…’”. Amb un to serè explica que aquella relació verinosa la va anar minant més i més dia rere dia. “Jo ja tenia la predisposició a una autoestima baixa i la poca que em quedava ell me l’anava traient de mica en mica (…). No succeeix d’una dia per un altre, però arriba un punt que t’adones que estàs en un forat, que no ets capaç d’enfrontar-te a la vida sola; a la teva pròpia vida econòmicament i emocional; realment t’acabes creient, com ell et diu, que no serveixes per a res.”
En un moment donat, però, aquesta egarenca va fer el pas de demanar ajuda. Volia rebre una orientació jurídica que li servís per posar fi a aquella rutina insuportable. I va acudir al Servei d’Informació i Atenció a les Dones situat al carrer Nou de Sant Pere, número 36 (a la també coneguda com a Casa Galèria, de l’Ajuntament de Terrassa).
“Allà vaig tenir una entrevista amb una advocada, i me la vaig passar plorant. Ella de seguida va veure que en el meu cas hi havia quelcom més que una separació. Vaig sortir d’allà amb un llibret que definia els trets de la violència de gènere. I em van demanar hora amb la treballadora social.”
La Casa Galèria és un servei referent a Terrassa, pioner a Espanya i ja amb un llarg recorregut pel que fa a l’atenció integral (jurídica, psicològica i d’assessorament i inserció laboral) per a les dones maltractades.
L’any passat va atendre un total de 412 dones que es trobaven en una situació de violència masclista, segons les dades facilitades per l’Ajuntament. D’aquestes, un 44,1 per cent van presentar denúncia, el que a la pràctica significa l’inici del camí judicial.
Més recolzament
Precisament pensant en les víctimes més vulnerables –com les dones que pateixen violència de parella–, el Departament de Justícia de la Generalitat ha reforçat el seu servei d’acompanyament a judici. Aquesta possibilitat ve a engrossir els recursos que, com la mateixa Casa Galèria en el cas de Terrassa, ofereixen les administracions públiques orientats a qui sofreix un maltractament.
“Moltes víctimes, a l’hora d’entrar al judici, se senten molt soles. Si al jutjat hi ha algun especialista que els dóna un suport emocional, que els conté les pors i les angoixes, això farà que no se sentin abandonades”, afirma en Santos Fresno, cap del servei de suport a l’execució penal de la gerència territorial de Barcelona-comarques.
De fet, el servei d’acompanyament a judici de les víctimes més vulnerables (incloses aquelles que denuncien haver patit violència de gènere) no és nou. Fins ara ja es desenvolupava a les oficines d’atenció a la víctima del delicte de les ciutats de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. Des del passat 3 d’abril s’ha ampliat als quaranta-nou partits judicials d’arreu de Catalunya.
Les víctimes de qualsevol delicte, encara que sigui lleu, poden beneficiar-se d’aquesta manera del servei, quan per les seves condicions de vulnerabilitat física o psicològica així ho creguin convenient. L’acompanyament a judici el pot proposar una víctima, els seus familiars, l’advocat, un jutge o els mateixos tècnics d’atenció a la víctima del delicte.
Des que aquest recurs va posar-se en marxa , als Jutjats de Terrassa han demanat l’acompanyament a judici un total de sis persones. A tot Catalunya, en el que portem d’any, la xifra s’eleva a 309, segons el Departament de Justícia.
En el cas del partit judicial de Terrassa (que abarca els municipis de Matadepera, Rellinars, Ullastrell, Vacarisses, Viladecavalls i la nostra ciutat) hi haurà un tècnic als jutjats que, de forma permanent, atendrà les peticions d’acompanyament en un moment tan delicat com el judici.
Els suports, tan necessaris
“Ell era una persona absolutament egocèntrica, sense empatia; un home de negocis socialment reconegut; que tenia èxit a la feina; tenia una bona capacitat econòmica… i et feia regals, però també hi havia amenaces; amb un somriure, potser, però amenaces; hi havia cops de puny a la taula. I humiliacions davant dels altres –diu l’S.H. Ell, per exemple, em pressionava perquè em posés pit i davant dels amics deia: ‘Però si aquesta no en té gens, de pit; és el mateix tocar-la per l’esquena que per davant!..’. Arriba un moment en què tot això ho acceptes com a normal, no li tens en compte… O potser passava pel meu costat i em donava un clatellot… Jo havia tingut una infantesa amb una autoestima molt baixa, amb un pare maltractador, masclista, amb pallisses, a qui tenia por.”
Quan aquesta terrassenca va explicar a la treballadora social de la Casa Galèria el que li passava, la professional li va respondre: “Però tu escoltes tot el que m’estàs dient? De quina manera assumeixes tot el que m’expliques com una cosa normal?”.
“La treballadora social de Casa Galèria va ser un mirall per a mi. Ella va veure el que jo no veia. El que no volia acceptar. Perquè jo sempre havia associat les víctimes de violència de gènere amb dones d’un baix nivell cultural, sense estudis, no ho relacionava amb mi, que em considero una persona formada, llegida, que sempre havia viscut sola…”, conta.
Els perfils, però, de les dones que resulten víctimes de violència de parella resulten d’allò més diversos. I, malauradament, també el tipus de maltractament. L’any passat, per exemple, un 54 per cent dels casos de violència masclista atesos a Casa Galèria van ser per maltractaments psicològics; un 27 per cent van ser per agressions físiques; un 6 per cent, per maltractaments globals (entenent-los com a psicològics i físics), i un 0,6 per cent, per agressions sexuals. Cap d’aquestes últimes va acabar amb una denúncia.
Les agressions que més es van denunciar van ser les físiques i les globals (en un 60-65 per cent dels casos); mentre que només es van denunciar al voltant d’un 25 per cent de les agressions psicològiques, les més nombroses.
Física i psicològica
“Cal puntualitzar, però, que no existeix una violència física sense una de psicològica”, aclareix la Silvia Suárez, psicòloga al Servei d’Informació i Atenció a les Dones.
L’atenció psicològica, com la que proporciona la Sílvia, és un dels recursos fonamentals d’aquest servei municipal encaminat a ajudar les dones que es troben en una situació vulnerable. Entre elles, és clar, les que pateixen violència de gènere.
L’S.H. recorda com la psicòloga de Casa Galèria li va passar uns tests “d’assertivitat” i “va sortir que no era capaç de dir que no; tot m’angoixava…”.
Després va fer una teràpia psicològica individual i una grupal, amb dones que passaven per un context vital similar. “Jo en aquest temps ja vaig decidir trencar la relació–apunta. Després vaig tenir la valentia de dir-li: ‘Estic en un lloc rebent ajuda i vull que sàpigues que hi ha un expedient per maltractament. Si em passa qualsevol cosa pensa que…’”
Ella, però, va decidir no denunciar-lo. “Què passa? Que una dona que pateix maltractament sent molta culpa, molta; i també molta vergonya. Primer no ho expliques a ningú. I penso que des del moment en què denuncies estàs sola. A tu no et protegeix ningú. Ningú t’acompanya al carrer. Fins i tot hi ha ordres d’allunyament que ells se salten.”
Serveis com el d’acompanyament a judici, impulsat pel Departament de Justícia, vénen a reforçar les eines i el necessari escalf que l’administració pública ha de brindar a aquelles dones que decideixen dir “prou”. L’S.H. ho va fer i ara viu recuperant-se.
I mostren com hi ha mans esteses, camins de sortida, a moments vitals on tot sembla enfonsar-se en la foscor.
