En Pau Marc Muñoz, terrassenc de Ca n´Aurell de 43 anys, treballa com a bioinformàtic a l´Institut d´Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell), participat per l´Institut Català d´Oncologia (Ico). Hi està en qualitat d´investigador postdoctoral i de tècnic de suport a la recerca.
Com a biòleg i màster en bioinformàtica, l´egarenc forma part d´un grup d´investigadors que estudien el càncer hereditari. En especial, el de còlon. “Busquem mutacions en l´ADN, petits canvis que poden ser els causants de la malaltia”, explica. “La meva feina consisteix a mirar en diferents bases de dades quina informació existeix sobre aquelles mutacions, sobre aquells canvis en l´ADN que els meus companys han trobat, i si comprovem que aquell canvi és nou, que no se n´ha sabut res fins al moment, això és genial, perquè vol dir que pot obrir-se una nova línia d´investigació.” En últim terme, la tasca del grup biomèdic del qual en Pau Marc forma part és poder desenvolupar nous fàrmacs per al tractament del càncer, o saber, per a les persones que ja tenen la malaltia, quin tractament els pot resultar més adequat.
El Pau Marc és un científic al qual encara avui reclamen per treballar a Croàcia, on va passar tres anys (sap parlar català, castellà, anglès i, sí, també croat). Allà va ser bioinformàtic de l´Institut Ruder Boskovic.
A més d´aquest extens i molt treballat currículum, en Pau Marc té una altra distinció: una paràlisi cerebral de naixement, fruit d´una mala praxis mèdica, cosa que li afecta tant la parla com la mobilitat de les quatre extremitats. La paràlisi rau a l´escorça posterior del cervell, destinada a refinar el moviment abans de la seva execució final. “Ei, però que tingui una paràlisi cerebral no vol dir que tingui el cervell parat!”, puntualitza.
El cas d´en Pau Marc és un exemple de com el fet de conviure amb una discapacitat no ha estat un impediment a l´hora de tenir feina i de desenvolupar, a més, una remarcable carrera científica.
Inserció laboral
El seu cas resulta, salvant les distàncies de tipus de feina i capacitat diversa, semblant al de la Belinda Sánchez, una sabadellenca que té acondroplàsia, un trastorn també conegut com a “talla petita”.
Aquesta diferència no ha frenat mai la Belinda, que, com el Pau Marc, també ha aconseguit un lloc de feina al mercat laboral “ordinari”, més enllà de les possibilitats que per a les persones amb una discapacitat ofereixen els centres especials de treball. Dimarts vinent, 1 de maig, tant la Belinda con en Pau Marc faran festa per celebrar una jornada marcada en vermell, la del Dia del Treball.
La Belinda medeix encara no 1,50 metres d´alçada. Sense les intervencions quirúrgiques a les quals s´ha sotmès, tan sols arribaria al voltant d´1,20 metres.
Amb la seva minsa alçada, però, la Belinda desenvolupa múltiples tasques de gestió, venda i atenció al públic a l´empresa del sector dels transports en què treballa, a Cerdanyola del Vallès.
També amb una diversitat funcional, com la Belinda i en Pau Marc, hi ha en Jordi Dueso, director de teatre i presentador del programa “La nit dels savis”, a Canal Terrassa, que va amb cadira de rodes fruit d´un accident de trànsit que va patir amb 17 anys. I la Laia Piqué, auxiliar administrativa a Aigües Sabadell… i amb la síndrome de Down.
Amb tots ells hem parlat per recollir les seves experiències en el món laboral i per reflexionar sobre fins a quin punt els professionals amb una discapacitat tenen més o menys difícil inserir-se dins del mercat de treball general.
Unes dades desfavorables
En aquest sentit, les estadístiques oficials sobre la integració laboral de les persones amb capacitats diverses no conviden a l´optimisme. D´entrada cal dir que a Catalunya, l´any 2016, hi havia un total de 278.706 persones, entre els 16 i els 64 anys (per tant, en edat laboral), amb una discapacitat valorada.
Segons les dades facilitades pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, a Catalunya, l´any passat, es van formalitzar 14.885 contractes a persones amb una discapacitat.
Aquesta xifra només representa un 0,47 per cent del total de contractes laborals signats a Catalunya el 2017, que ascendien a 3.187.159.
Les dades oficials també reflecteixen altres aspectes significatius, com que dues de cada tres persones amb una discapacitat (un 66 per cent) estan contractades pels anomenats centres especials de treball. Mentre que tan sols una de cada tres (un 34 per cent) desenvolupa una professió dins del mercat laboral “ordinari”, ja sigui a l´empresa pública o privada.
Els centres especials de treball són empreses especialment destinades a la integració laboral de les persones amb capacitats diverses. Tot i que l´objectiu d´aquests centres és productiu, com el de qualsevol altra empresa, la seva funció és social. Un mínim del 70 per cent de les persones empleades en aquests centres han de tenir un grau de discapacitat igual o superior a un 33 per cent.
Què en diu la llei?
La legislació vigent sobre la inserció laboral de les persones amb capacitats diverses és d´àmbit estatal. Així, hem de referir-nos al reial drecret legislatiu 1/2013, del 29 de novembre d´aquell any. Segons aquest, les empreses públiques o privades que tinguin 50 o més treballadors hauran de reservar un dos per cent de les places totals de la seva plantilla per a persones amb una discapacitat. La llei, però, obre la porta que les empreses públiques o privades quedin exemptes d´aquesta obligació, de forma total o parcial, a través de les negociacions col·lectives sectorials d´àmbit estatal o, en el seu defecte, d´àmbit inferior.
Una qüestió d´aptitud
Per a en Pau Marc Muñoz, bioinformàtic a l´Institut d´Investigació Biomèdica de Bellvitge, “algú amb una discapacitat ho té molt més difícil a l´hora de trobar feina que algú que no en té, perquè sempre has de demostrar molt més que els altres”. Aquesta és una opinió compartida pels testimonis amb diversitat funcional amb qui hem parlar en fer aquest reportatge.
“Però, com diu el meu neuròleg, tot és una qüestió de l´actitud que un tingui. No hi ha res més que l´actitud. De fet, jo tinc una vida molt més normal que molta gent que no té cap problema físic.”
A més, en Pau Marc Muñoz es mostra molt crític amb l´actual sistema de pensions no contributives per invalidesa. “S´ha de revisar”, considera, per d´aquesta manera afavorir la integració de més persones iguals, però diferents, dins del mercat laboral.
En Jordi Dueso, director de teatre i presentador a Canal Terrassa, creu que sovint hi ha el risc que a les persones amb una diversitat funcional se les encaselli laboralment. “Que tens problemes de mobilitat? Doncs et diuen: ´Per què no et fas teleoperador?´ O, si ets invident, t´aconsellaran: ´Per què no vens cupons? Llavors tu penses: ´Doncs mira, perquè no m´agrada.” Dueso reclama que la formació sigui el primer pas cap a la inclusió laboral del col·lectiu. “És el pilar per arribar a tenir una feina digna”.
La Belinda Sánchez, amb acondroplàsia, introdueix un altre factor de risc en la discriminació laboral de qui té una discapacitat: el gènere. “Tinc una coneguda amb ´talla petita´, com jo, que té més de 45 anys; no ha estudiat una carrera universitària, i, a més, és dona; amb aquest perfil li resulta molt difícil trobar una feina al mercat de treball general”.
L´any passat, de les 5.071 persones amb una discapacitat que treballaven en empreses “ordinàries”, un 61 per cent eren homes i tan sols un 39 per cent, dones.
