La figura de Sant Jordi, el cavaller que segons conta la llegenda va salvar la filla d’un rei de morir devorada per un drac ferotge, dóna nom a la diada de dilluns vinent. La narració popular que ha arribat fins als nostres dies explica que els habitants d’una antiga vila vivien assetjats per la temible bèstia. Per aconseguir que aquesta es calmés i no causés més estralls al voltant del poble, van decidir que cada dia li entregarien per sorteig una persona perquè se la “cruspís”. Fins que li va tocar a la filla del rei i aleshores va aparèixer un jove i valent cavaller per salvar-la de la fera.
“Que van decidir entregar-li una persona per sorteig, diu? Això és el que ens expliquen ara, que hem convertit la llegenda de Sant Jordi en un conte infantil” –opina en Jan Grau, fill de Terrassa, a més de tècnic i expert en cultura popular de la Generalitat. “El que explicava la llegenda original és que, al drac, se li entregava cada dia una noia que fos verge i que la darrera que hi havia a la regió era la filla del rei; si el drac es menjava la filla del monarca, això representava la fi de tot el regne. Per tant, aquesta versió, la primera, tenia una forta càrrega simbòlica”, diu.
Grau creu que en haver-se consolidat una versió per a canalla de la llegenda de Sant Jordi i el drac –originària de l’obra “Legenda Aurea”, de Jacques de Voragine (segle XIII)–, “la història ha quedat distorsionada”. O, si més no, que s’ha endolcit bastant. També ha passat el mateix, amb els anys, des d’un punt de vista gràfic?
“De vegades, les editorials demanen que creem dracs més tendres, més políticament correctes, per una qüestió comercial”, explica l’il·lustrador terrassenc Kim Amate.
I més amables
Així que ara, a les pàgines de molts llibres infantils, així com en molts aparadors, apareixen dracs de Sant Jordi que ni de lluny fan por només de veure’ls; ni tenen les dents punxegudes; ni urpes molt esmolades; ni treuen foc per la boca… Però, què carai! Són ben simpàtics; somriuen; són amics del cavaller i la princesa, i destil·len tendresa.
Com el drac de Sant Jordi té avui moltes cares, per a aquesta diada, a la revista Gent DT hem demanat a nou il·lustradors terrassencs que ens mostrin com veuen ells el famós drac convidat a la festa. I ens han fet arribar versions ben diferents les unes de les altres.
“Això és perquè la figura del drac resulta, per a qui el dibuixa, molt imaginativa, donat que no tens un animal que existeixi de debò i que et serveixi com a referència en crear-lo”, comenta la il·lustradora Anna Clariana.
Una de les seves companyes de professió, la Mercè Ortí, apunta: “Jo l’acostumo a dibuixar com un rèptil, com una sargantana amb cresta, un coll llarg i una extensa cua”. Així ho veiem a la portada d’aquest Gent DT.
“En el meu cas, n’he creat de molt realistes, però també de molt humorístics; depèn del projecte en què estigui treballant”, assenyala en Kim Amate.
“A mi, em costa molt dibuixar-los que semblin dolents de veritat”, confessa la Marta Cabrol, “perquè els meus dibuixos són sempre molt dolços.
La Marina Matilla afegeix: “Jo l’he fet sense dents, sense foc, sense ales…”.
“I jo en canvi el dibuixo amb dents”, precisa un altre il·lustrador egarenc, en Xavier Piñas, que destaca el simbolisme del drac com a encarnació “del mal, d’allò maligne, d’allò que s’ha de matar”. Com acaba fent Sant Jordi a la llegenda.
La diversitat, sempre dins d’uns paràmetres, a l’hora de concebre gràficament els dracs té a veure amb el mateix origen d’aquesta figura, que no existeix a la natura, sinó que neix d’una barreja.
Un temut compendi
En Jan Grau, expert en cultura popular, ho explica: “El drac sorgeix com un producte de la tradició oral i, bàsicament, simbolitza el mal”, detalla. “Segles enrere, quan algú deia: ‘tenia una boca com…’; “tenia unes dents com…’, ‘o era gros com…’; doncs aquest ‘com’ l’única possibilitat que es tenia era equiparar-lo a animals coneguts que servissin com a referent.”
“Així, a través d’aquesta tradició oral va anar apareixent el drac, que de fet no és un animal, sinó un compendi de totes aquelles parts d’altres bèsties d’extramurs que feien més por, com les ales del rat-penat; les urpes del lleó; el ‘coll’ del cocodril…”
“De fet, quan apareix la primera informació sobre els cocodrils, la representació del drac comença a estirar el seu bec; és per això que els dracs més primitius es representaven més xatos, més semblants als gossos”, detalla.
Verd i d’altres colors
L’imaginari col·lectiu, o potser l’assimilació més o menys llunyana amb els extints dinosaures –tal com suggereix l’il·lustrador Kim Amate–, ha fet que molts dels dracs representats avui en dia siguin de color verd. Però també n’hi ha de vermells, de taronges… “Jo en tinc un de color groc”, respon somrient l’Anna Clariana.
En Xavier Piñas estableix en aquest punt una diferència entre els dracs verds d’Occident i els d’Orient, “on moltes vegades són vermells i no representen el mal –explica–, sinó que porten bons auguris; fins i tot ocorre als dibuixos animats, on els dracs que vénen de l’Orient, com els dracs sheeran de la mítica sèrie ‘Bola de drac’, concedien desitjos”.
Tornar-se bons
Però els malèfics dracs de les nostres contrades, com el de Sant Jordi, semblen voler-se assemblar cada vegada més als seus companys d’espècie asiàtics, i sovint llueixen als llibres infantils amb una creixent simpatia.
La il·lustradora Mercè Ortí pensa que és perquè el drac de Sant Jordi ja resulta un personatge que hem fet nostre, així que, d’alguna manera, ara li apliquem sentiments humans i ja no el mostrem com el dolent més dolent de tots.
“En el meu cas, em dedico molt a il·lustrar llibres de text –comenta Ortí. I tot ha de ser políticament correcte, molt neutre. És a dir, la llança no pot sortir clavada al drac; no hi pot haver sang… Llavors ho substitueixes per una escena que sigui com de lluita entre Sant Jordi i el drac.”
En Xavier Piñas en dóna la seva visió: “Jo penso que ens estem ‘infantilitzant’ tots una mica massa. Als còmics de ‘Mortadelo y Filemón’, per exemple, hi ha ‘violència’, entre cometes; hi ha explosions; ells surten amb el cul incendiat, però ningú qüestiona això, perquè tot depèn de com tu, com a il·lustrador, transmetis aquesta ‘violència’”.
En qualsevol cas, el drac de Sant Jordi s’ha tornat avui més simpàtic que mai, tot i que originàriament representava el mal. Dilluns vinent tornarà a mostrar la seves camaleòniques cares en una festa, la de Sant Jordi, que els catalans celebrem, també, en honor de la fera.
És per això que a la revista Gent DT del Diari de Terrassa hem volgut dedicar aquestes pàgines al protagonista més bèstia de la llegenda de Sant Jordi, el drac. I bona diada!
