El Savoy Ballroom era una sala de ball que l´any 1926 va obrir les portes a Harlem, un barri de Nova York que des de la dècada dels vint estava conformat, majoritàriament, per població de raça negra. En aquell mític local de festes, va començar-s´hi a veure un ball, el lindy hop, que procedia en part d´estils rítmics anteriors, com el xarleston.
En aquell local de Harlem no existia la segregació racial imperant als Estats Units de l´època, de manera que les persones negres, i no només els blancs, hi podien accedir i divertir-s´hi.
El lindy hop era la forma més estesa de ballar el swing, una música derivada d´aquell primer jazz sorgit a Nova Orleans, capital de l´Amèrica afroamericana.
Al Savoy Ballroom, s´hi organitzaven “batalles” d´orquestres (al local cantava una jove Ella Fitzgerald –icona vocal del swing), uns concursos que servien perquè els ballarins també competissin entre ells i dansessin sense parar fins a la matinada.
Ha passat gairebé un segle des de l´origen i el creixement del swing, i avui aquesta música, amb el seu consegüent ball, està cada vegada més de moda. “El swing s´ha convertit en una febre mundial”, diu en Jaume Rosset, membre de Terrassahoopers, primera associació “swinguera” de la nostra ciutat.
Terrassa va ser, de fet, una de les primeres localitats de Catalunya on va arribar aquesta modalitat jazzística, gràcies, en part, a la seva inclusió en el Festival de Jazz. A l´edició d´aquest any, els Terrassahoopers hi van celebrar, el cap de setmana passat, l´anomenat Swing Stage 2018.
De la pèrdua a la recuperació
Músics estatunidencs com Benny Goodman, conegut com el “rei del swing”, Glenn Miller o Count Basie formen part de la història d´aquest subgènere orquestral, ballable i generalment ple de ritme. Pel que fa als dansaires mítics del swing, i més en concret del lindy hop, destaca el nom del nord-americà Frankie Manning, que també movia el cos sense parar en aquella recordada sala Savoy Ballroom de Harlem.
A la dècada de 1930, la fama de Manning –que va tenir com a companya la ballarina Norma Miller– va anar creixent fins al punt d´aparèixer en diverses pel·lícules de Hollywood.
“Però llavors va arribar la Segona Guerra Mundial, molts dels joves que ballaven swing se n´hi van anar i les sales de ball van començar a buidar-se”, explica Rosset, dels Terrassahoopers.
La pèrdua del swing com a estil va arribar fins als anys vuitanta. “Aleshores hi va haver persones interessades per la cultura del jazz, que en veure aquelles ´pel·lis´ en què es ballava swing van preguntar-se què se n´havia fet, d´aquell estil, i van tractar de contactar amb balladors de l´època”, apunta. Entre ells va tornar a destacar un nom, el de Frank Manning.
Encara que l´afroamericà va dubtar en un primer moment que una generació tan jove pogués captar l´essència del swing, finalment Manning va acceptar ensenyar de nou aquell ball que l´havia fet tan popular dècades enrere. “Llavors, el swing va ressorgir als Estats Units i Suècia. A la Península Ibèrica, el primer lloc on va arribar va ser Barcelona i, després, ja, a Terrassa”, sosté.
Estar “happy”!
Avui la nostra ciutat compta amb diferents associacions i escoles on poden aprendre´s els passos del swing, com Triple Step, Swig Maniacs o la mateixa Terrassahoopers. Tot a prop de Barcelona ciutat, on la moda del lindy hop continua ben viva.
Però què deu tenir el swing que enganxa tant? L´Eva Nogueras, una terrassenca de 40 anys del barri de l´Escola Industrial, ja fa mesos que s´hi ha engrescat: “Del swing m´agraden la música, l´ambient i aprendre´n els diferents estils, com el lindy hop, el blues, balboa… És un ball molt divertit, en què es genera una dinàmica de ´bon rotllo´; la gent va a passar-s´ho bé i a gaudir-ne… A més es fa molt esport!”.
Un dels membres de la parella compleix el rol de “leader” (qui marca els passos; normalment és el noi) i l´altra fa de “follower” (qui segueix els passos proposats pel “leader”; en general és la noia).
Nogueras comenta que “has de tenir unes nocions mínimes del ball, però aquest permet improvisar i adaptar-lo a la teva personalitat i ritme. A més, la gent està molt ´happy´. Els veus tota l´estona rient. I si vas a Barcelona trobes ´swingueros´ d´altres països amb maneres de ballar diferents”.
Canvi de parelles
En Jaume Rosset esmenta una altra característica del swing, més enllà de ser “una música molt alegre, euforitzant”. És la d´esdevenir un ball “social”, en el sentit “que pots estar només amb la teva parella, però això no és el més habitual”. Així que en una mateixa “jam”, o trobada per ballar, anirem canviant de company a la pista.
“També hi ha qui hi incorpora una cultura ´retro´ i balla vestit d´època –diu Rosset. Això en alguns països, com Anglaterra, està molt arrelat, i a tots els balls es va disfressat com als anys 30 i 40.”
Alhora, el terrassenc destaca la comunió que existeix entre la pista i l´orquestra. “El ball i la música swing es van desenvolupar paral·lelament. La música va evolucionar a mesura que també anava canviant el ball. Per això el ball té les característiques de la música. I la música, les del ball.”
Orquestres
El nombre creixent d´aficionats al swing ha comportat l´aparició de noves bandes musicals. A Terrassa n´hi ha diverses, com els Whoopee Hoopers o els Swing Out. En Damià Hoyos, de Ca n´Aurell, canta, toca l´harmònica i de vegades la bateria en aquesta formació que interpreta versions de clàssics del “swing”. Es van estrenar com a grup el 2013 a la Nova Jazz Cava. “Sabeu aquella cançó de Sinatra que diu ´Fly me to the moon / Let me play among the stars…´ Doncs això seria un clàssic molt lent del swing”, comenta. “Aquest tipus de música tant pot ser ràpida com lenta, si bé és veritat que sol tenir un ritme tirant a trepidant.”
Pel que fa a Catalunya destaquen formacions com la Locomora Negra, Casi el Mejor Trío de tu Vida, Miratjazz, Doc Scanlon´s Cool Cat Combo o Shakin´ All. En aquestes dues últimes, hi toca el clarinetista Juli Aymí, de Barcelona. Té 34 anys i en fa setze que es dedica professionalment a la música swing. Ara actua pràcticament cada setmana a festivals de lindy hop que van apareixent arreu d´Espanya i Europa.
“A tota banda de swing, hi ha d´haver una base rítmica. Un baix, un contrabaix, una bateria que porta el ritme i després ha d´incloure un instrument harmònic, un piano o una guitarra”, diu.
En Juli recorda quan fa tres anys va visitar Nova Orleans i cada nit entrava amb el seu clarinet a tres o quatre bars i començava a tocar. “Allà la música afroamericana segueix molt viva. Hi ha moltes formacions, com la Preservation Hall, que ja corrien els anys seixanta i setanta, i encara els pots anar a veure. Si entres a qualsevol ´bareto´ trobes molta gent jove que toca molt bé.”
El swing perviu als Estats Units mentre a casa nostra cada cop hi ha més aficionats a un estil ple de girs, salts i cabrioles. En Jaume Rosset ho té clar: “El ballarí Frankie Manning va morir el 2009, a l´edat de 94 anys. La Norma Miller en té 98 i segueix en actiu. Sí. El swing no només et fa feliç, sinó que t´allarga la vida”.
