Una nena observa asseguda i en silenci com treballa el seu pare. Són lluny d’allà on viuen, de Terrassa. Han viatjat a San Miniato, a Itàlia, on de tant en tant el pare hi imparteix classes de teatre musical. No importa les hores que ell faci de “profe”. La petita romandrà allà sense perdre’s detall de la sessió. La nena es diu Gemma i el seu pare, Agustí Humet. Avui la Gemma Humet, amb la seva dolça veu, s’ha fet un nom fet al panorama musical català.
Un nen plora i plora perquè vol imitar el seu germà, en Carlos, de 4 anys, i anar a entrenar a futbol com ell. Però el seu pare, en Miquel, li diu que encara és massa petit, que només té 2 anys. En Dani, per demostrar que ja és gran, es posa dempeus al sofà. I segueix plorant i plorant. El pare no té més remei que emportar-se’l també a entrenar. Així és com el menut començarà a jugar a futbol amb nens de més edat que ell, a l’equip del seu germà. El nen es diu Dani i el seu pare, Miquel Olmo. Avui, en Dani Olmo juga a la Primera Divisió de Croàcia amb el Dinamo de Zagreb.
Som ara al teatre, damunt d’un escenari. L’Andrea hi actua avui amb el grup d’adults del Rodamón, una companyia egarenca de teatre amateur. El seu pare, l’Eduard Ros, l’observa entre el públic. Sense voler, un dels actors fa caure un element d’attrezzo. L’Andrea, amb tota la naturalitat i improvisació del món, el torna a col·locar on toca i segueix actuant. El pare queda parat amb la nena. Avui, l’Andrea Ros és una actriu de teatre, cinema i televisió amb molt de present i de futur.
L’Agustí, el pare de la Gemma Humet; en Miquel, d’en Dani Olmo; i l’Eduard, de l’Andrea Ros, recorden aquestes tres anècdotes de quan el seus fills eren petits. Cap d’ells celebra especialment el Dia del Pare, sant Josep, dilluns vinent. Però tots es mostren molt satisfets del camí que els seus “infants” han recorregut fins ara. Orgull de pare, se’n podria dir. Es percep quan en parlen.
El cor “robat”
L’Agustí Humet recorda aquell 19 de novembre de 1988 en què no va poder assistir al naixement de la seva filla perquè tenia un “bolo”. “Vaig estar amb la meva dona fins que me’n vaig haver d’anar. A meitat de l’actuació vaig trucar a la família i el bebè ja havia arribat”. Li van posar Gemma, com la germana de l’Agustí, a qui de petita van diagnosticar poliomielitis.
Escola, deures i piano. Van ser les tres paraules que durant la infantesa van acompanyar la rutina diària de la Gemma. Havia nascut en una família de músics. El més conegut n’era el seu tiet, el cantant Joan Baptista Humet.
Organitzada, ordenada i autoexigent. Són tres qualificatius que l’Agustí –professor de teatre musical a l’Institut del Teatre– empra per definir-la. De la Gemma diu “que li té el cor robat”, com els seus tres fills més. Bona estudiant, també. “Els professors ens deien: ‘És que podria treure tot excel·lents!’. I jo sempre els contestava el mateix: ‘L’excel·lent ja el treu en allò que ella vol, que és la música’”.
Un timbre encisador, una manera de dir les coses que s’entén molt bé, una rica cultura musical i lletres compromeses. Són els motius que, per a l’Agustí, expliquen l’èxit de la seva filla. “A ella, tota la vida li havia agradat molt el teatre, i fins i tot hi va haver un moment que va dubtar sobre quin camí triar. Jo li vaig dir: ‘Tu fes música i el teatre, si ha de venir, ja vindrà’.”
Per la seva professió com a formador d’actors-cantants, l’Agustí fa sovint de crític respecte als treballs de la Gemma. “Quan estrena algun videoclip, sóc el primer a qui l’ensenya”, ens explica.
“La Gemma ara viu a Centelles, prop de Vic, però no hi ha dia que no parli quatre vegades amb la seva mare i dues amb mi”, diu rient. Té motius per a l’alegria: una àmplia família vinculada a l’art (els seus altres tres fills, en Joan, en Jordi i en Gepi, també són músics); i un primer nét, en Jan, fill d’aquella nena que no deixava de mirar-lo mentre ell treballava.
Per cert, li hem demanat que triés una foto de quan la Gemma Humet era petita. La podem veure a la pàgina anterior. “Aquí devia tenir uns 2 anys. Gairebé acabada de néixer li van descobrir un problema a les cames i va haver de dur-les enguixades uns quants mesos”. A la imatge, per fi, ja li havien tret aquells molestos guixos.
Un joc compartit
“Que tots dos treballem al mateix món resulta un privilegi”, assegura en Miquel Olmo, exentrenador del Terrassa FC (2009-2012) i del Girona FC (2008), entre d’altres equips. Parla del seu fill, en Dani, egarenc com ell, que amb 16 anys va sortir del planter del Barça i va prendre “la difícil decisió” –puntualitza– de fitxar pel Dinamo de Zagreb. Avui juga a la màxima divisió del futbol croat.
En Dani va néixer el 7 de maig del 1998 a la nostra ciutat. “De petit era una mica entremaliat, com qualsevol nen. Sempre estava pendent del seu germà, en Carlos. També era mogut, però molt afectuós i obedient”, destaca el Miquel.
Hi contactem, d’entrada, per correu electrònic. L’estret vincle que manté amb en Dani, de 19 anys, fa que l’entrenador ara passi llargues temporades a Croàcia.
En Miquel explica que no vol perdre’s aquest moment de la vida professional i personal dels seus fills. “El gran referent, el mirall d’en Dani quan era petit, era el seu germà Carlos –dos anys més gran que ell–”, apunta. Després de passar pel futbol base del Terrassa FC i del Jabac, en Carlos juga avui al Santfeliuenc, a Tercera Divisió.
“De ben nen, allà on hi havia una pilota, hi era ell –comenta en Miquel sobre el Dani. I quan sortia al carrer sempre era de la mà del seu germà i amb la pilota als peus. Ara les coses li van molt bé al Dinamo de Zagreb. Una classificació feta per periodistes l’ha situat com el millor jugador de la lliga croata i el més influent del seu equip. Viure tot això amb només 19 anys ja és moltíssim.”
Aquesta setmana, en Miquel ha tornat a Terrassa i ha vingut al Diari amb una antiga fotografia als dits (la veiem a la imatge número 2). En ella, en Dani Olmo tenia uns 3 anys. La foto corrobora la seva prematura passió pel futbol. Està revelada un 19 de març del 2002. Un Dia del Pare, per cert.
Obrint portes
Quan estava a punt de complir els 18 anys i l’Andrea Ros estudiava segon de batxillerat, va haver de prendre una decisió complicada. “Li va sorgir un projecte a Madrid, el rodatge de la sèrie ‘Buena gente’, per a La Sexta, i vam veure que no podria compaginar la carrera d’actriu amb els estudis –recorda el seu pare, l’Eduard. A més, se n’havia d’anar a viure allà.”
Potser un altre pare li hagués dit que no, que res de marxar lluny, de deixar l’institut. “Sí que tenia aquella por de pensar: ‘Ostres, estarà allà sola, a Madrid. Però ella va decidir que volia tirar endavant amb allò. Com que veus que ho té tan clar, tu només pots donar-li suport”, comenta.
La carrera de l’Andrea havia començat molt abans. Amb tan sols 6 anys, la Josefina, una professora dels Carmelitans, el col·legi de Terrassa on estudiava, va dir als pares de l’Andrea que la nena tenia molta facilitat per recordar textos quan assajava obres de teatre. D’aquí va venir que la portessin al Rodamón, una companyia terrassenca de teatre amateur a la qual va pertànyer fins als 16 anys.
“Amb 13, l’Andrea va rodar la seva primera pel·lícula, ‘Salvador’ –recorda el pare. Abans ja havia participat en un parell de capítols de ‘El cor de la ciutat’ i ‘Mar de fons’, sèries de TV3.”
Avui, a l’Andrea Ros, la podem veure al Teatre Lliure de Barcelona interpretant l’obra “El temps que estiguem junts”. “És un drama pur”, detalla l’Eduard. Ell apunta que és precisament en els papers dramàtics on percep tot el potencial de la seva filla com a actriu.
“Si hagués de triar una obra d’entre totes les que ha representat, aquesta seria ‘El rei Lear’, en què actuava amb la Núria Espert”. Remarca que l’Andrea, ja de petita, era molt madura, cosa que la feia anar amb amics i amigues més grans que ella.
Avui, als seus 24 anys (va néixer el 3 de maig del 1993 a Terrassa), l’actriu manté una estreta relació amb el seu pare, tot i que ella ara viu a Barcelona. “Hi ha molta connexió”, diu aquest. “Com que se’n va anar de casa molt jove, sovint penses que t’has perdut uns anys d’estar amb ella. Però de seguida veus que ha valgut la pena, perquè treballa en la seva passió.”
La fotografia que, amb orgull de pare, l’Eduard ha triat per mostrar com era l’Andrea de nena és el seu primer treball com a model publicitària (imatge 1). “Devia tenir uns 7 anys –recorda. Miro la foto i la veig tal com és ara. L’Andrea és així mateix. Sempre està somrient.”
