L‘origen dels tatuatges no el podem precisar, i és molt possible que aquest art fos conegut i aplicat per nombroses cultures al voltant del món, però, a cada lloc, amb una pràctica diferenciada. Sembla que els primers tatuatges són de fa més de 5.000 anys, al període Neolític. Posteriorment a Egipte, d’on provenen els pigments de henna (un tint natural de color vermellós i que s’utilitza per al cabell però també per la pell), les dones eren tatuades per establir el seu estatus social i moltes mòmies tenien marques.
Al mateix temps, els celtes i els germànics utilitzaven l’art del tatuatge amb finalitats bèl·liques i, a l’altra part del planeta, els japonesos tatuaven figuretes de fang que, pretesament, acompanyaven als difunts en el seu camí al paradís. I a una altra contrada, els asteques feien tatuatges, sobretot als nens, com a manera de rendir tribut als déus. A cada lloc, es feien tatuatges de maneres diferents i per motius diversos.
A l’Edat Mitjana
A l’Edat Mitjana, el conservadorisme i la mentalitat més tancada dels que manaven provoca que s’arribin a prohibir els tatuatges, que es consideraven com un enfrontament a Déu i al cos que havia decidit per l’ésser humà. Durant el període de colonització les coses van continuar pel mateix camí.
Els colonitzadors europeus van posar fi a aquest art de les pells natives, però, a finals del segle XVIII, l’explorador Thomas Cook recuperarà aquest art per l’alta societat del món occidental, fet que donarà un nou impuls al sector del tatuatge.
Els mariners van ser els encarregats de fomentar una altra vegada la cultura del tatuatge. Van imitar el que havien pogut observar a terres com Nova Guinea, Polinèsia o Samoa, on les seves tribus tenien el costum del tatuatge. És probable que aquests tatuatges són els que van inspirar moltes de les tècniques actuals en aquest sentir.
Val a dir que el verb tatuar procedeix del vocable “tattu”, originari de la Polinèsia, que té com a significat “marcar alguna cosa”. Segons sembla, els polinesis o maoris es feien els tatuatges amb motius religiosos i bèl·lics, si bé aquests també exportarien el seu art fins als actuals Estats Units abans de la colonització.
En principi, els salons de tatuadors, els anomenats tatto parlors, es van situar a prop dels ports, pel fet que la seva clientela, majoritàriament, eren mariners. L’any 1891 es va inventar el tatuatge elèctric, tècnica molt més que innovadora, que va convertir als Estats Units al centre mundial del disseny d’aquesta pràctica.
Això transforma totalment la concepció que es tenia del tatuatge a occident. El primer tatuador oficial conegut a aquestes terres va ser Martin Hilderbrandt, que va fer fortuna en el decurs de la Guerra Civil Americana. Els tatuatges, però, eren lluïts per gent que freqüentava els baixos fons i artistes del circ, el que els dotava de cert aire d’elements relacionats amb la mala vida o que havien passat per la presó.
Als anys 70, aquesta percepció canviarà. El moviment hippy en tindrà la culpa, ajudat per un moviment amb caràcter de pretensions revolucionàries i que buscava la llibertat d’expressió. El tatuatge torna a tenir certa incidència i la seva presència va creixent fins al que representa avui en dia.
Si bé fa una pila d’anys, veure una persona tatuada suposava un munt de perjudicis, ara es pot considerar com un art i moltes persones se’n posen un o més.
