Miki Santamaria (Terrassa, 1985) és conegut, sobretot, per ser el baixista de Doctor Prats. No obstant això, al llarg de la seva carrera ha participat en un munt de projectes i col·laborat amb una llarga llista de músics, cantants i artistes. Actualment, combina la seva feina al grup de fusió de Terrassa amb l’espectacle de tribut a Michael Jackson “I Want U Back”. També col·labora amb Yamaha.
Quan neix la seva passió per la música?
De petit, teníem un teclat a casa amb el qual jo vaig començar a treure melodies senzilles, d’oïda. Era el meu passatemps preferit. Més endavant vaig comprar-me un teclat més gran i amb alguns companys de classe, que també tocaven, ens vam ajuntar. Després vaig descobrir la guitarra i també la vaig començar a tocar de forma autodidacta.
Però al final es va decantar pel baix.
Sí. Als 14 anys, amb en Marc Riera, el cantant de Doctor Prats, vam crear un grup on jo era el teclista. Tot i això, necessitàvem un baixista i vaig començar a tocar el baix. Em va enamorar. Jo ho comparo amb el futbol. Molta gent vol ser el davanter que marca els gols però també és molt guai ser el que dóna les assistències. El baix té aquesta funció dins d’una banda, n’és l’organitzador. És el fonament de l’harmonia i també té una funció rítmica.
També en va aprendre de forma autodidacta?
Sí, fixant-me en altres baixistes. Als 21 o 22 anys, però, quan ja em dedicava professionalment a la música, vaig voler prendre-m’ho més seriosament i em vaig presentar a l’Esmuc. Allà em vaig llicenciar en baix elèctric i música moderna.
Des de quan es dedica professionalment a la música?
Des del 2007, quan em va fitxar la Carrau, un grup de música folk en català de Terrassa. L’any següent vaig estar tocant amb Discípulos de Otilia, grup amb què vaig girar per Europa i el Japó. Des d’aleshores he anat saltant de projecte en projecte. No m’he tancat mai en una sola cosa. Sempre he fet tot el que he pogut. El 2013 i 2014, per exemple, vaig estar a Estats Units fent un musical de Broodway en creuers que es deia “Rock of Ages” i girant amb l’espectacle de música i dansa “Burn the Floor”. Va ser una experiència brutal. De fet, cada moment ha estat molt especial.
Actualment forma part de Doctor Prats, amb qui està nominat al millor directe als Premis Enderrock. L’any passat ja van guanyar el guardó a la millor cançó pop-rock per “Ara!”. Què suposaria guanyar aquest premi?
Seria un reconeixement més a la feina que estem fent. Jo n’estic molt orgullós. És un grup que només té tres anys de vida i hem treballat molt fort per aconseguir coses com aquesta. Una de les claus de l’èxit del grup és que som set persones que ens entenem i ens avenim molt. Molts som amics de tota la vida. Guanyar premis com aquests fa il·lusió però, al final, el premi més gran és fer concerts i omplir allà on vas.
De fet, han actuat en festivals com el Canet Rock o l’Acampada Jove i fins i tot a altres països com França, Marroc, Hongria i Japó.
Sí. Ha estat molt intens. Al principi, actuar en festivals ens feia una mica de respecte però l’any passat vam fer un màster. Ara ens ho passem superbé. Actuar a fora també ens agrada. Crec que fem un tipus de música que no depèn de si entens o no la lletra. És una música que fa ballar i la gent s’ho passa molt bé.
En aquests moments, estan preparant el tercer disc. Què hi escoltarem?
Tot i que fa només dos anys que vam treure “Aham Sigah”, ja necessitàvem noves cançons. La setmana que ve entrem a l’estudi a gravar. El disc sortirà a finals d’abril o principis de maig. La part electrònica potser serà més present. Potser tampoc serà tan variat com l’anterior però no deixarem de banda la fórmula que ens agrada: melodies pop amb ritmes ballables.
Recentment, també ha estat treballant a “Operación Triunfo”. Com ha estat l’experiència?
He gravat els baixos en alguns dels playbacks i he fet de figurant a les gales. M’ha servit per preocupar-me més de la part estètica de tocar. Ha estat divertit. Tot i no poder parlar amb els nois durant el concurs, quan sortien del programa sí que hi podíem tenir contacte. De fet, he sortit de festa amb més d’un.
Com ha viscut l’èxit del programa?
Ha estat sorprenent. Després de la Gala 0 jo pensava que això duraria quatre dies perquè hi va haver problemes a nivell tècnic i els nois tampoc van cantar gaire bé. No obstant això, cada setmana el públic era més fan. Quan sortien els concursants a l’escenari era com si sortissin els Beatles. Ha estat tot un fenomen. La clau ha estat la presència a les xarxes socials. Al cap i a la fi és un “reality” i la gent ha agafat afecte als concursants. Crec que l’Amaia es mereixia guanyar. En sóc molt fan. És una noia amb molt talent.
