El “toque” de la guitarra flamenca sona a la seu de Flamencología-A.C.A. Nuevos Aires del Camino, a l’avinguda d’Àngel Sallent, número 23. Manolo Linares, un històric “cantaor” terrassenc, ben conegut a Catalunya (“maestro”, li diuen els companys), està a punt d’entonar una “taranta”, un dels cants miners sorgits de la seva terra, Jaén. I més en concret del seu poble, Linares.
Diu així: “En Linares yo he nacido / pueblo andaluz y minero/ En Linares yo he nacido. / Trabajar en la mina yo no quiero / porque no quiero morir / ay! como muchos allí murieron / como muchos allí murieron…”. En Manolo recorda com, quan era jove, amb 23 anys (va néixer el 1943), va haver d’enfonsar-se uns 250 metres sota terra per treure plom de la mina. Eren uns temps en què el poble de Linares encara vivia de la mineria, i, com una forma d’expressar el risc que aquells homes sentien dia rere dia, del perill que corrien de morir treballant terra endins, va sorgir la taranta, un tipus de cant miner, de pal flamenc.
“Fosforito (un “cantaor” andalús referent) va dir, de fet, que no hi ha una taranta que no sigui de Linares”, apunta en Manolo. Els companys que són amb ell a la seu de Flamencología subratllen la dificultat del cant que acaba de fer.
Flamencología és una entitat que, des que va néixer l’any 2012, s’ha dedicat d’una forma incansable a difondre el valor del flamenc a la nostra ciutat i els seus voltants. Però d’un tipus de flamenc que ells anomenen “pur”, a diferència dels “aires aflamencats” que avui poden caracteritzar moltes músiques, sovint arribades del sud, d’Andalusia; una comunitat que, per cert, aquest dimecres, 28 de febrer, celebra el seu gran dia.
Recuperar la tradició
Un dels al·licients que fan moure l’entitat és l’intent de retornar a Terrassa, en la mesura que sigui possible, l’ambient flamenc que es respirava a la ciutat unes dècades enrere. Terrassa va ser al seu dia, juntament amb l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, un dels indrets de Catalunya més importants pel que fa al flamenc, tant en nombre d’aficionats i de penyes com de “cantaors”. Així mateix ho recorda un altre dels “maestros” del flamenc de la nostra ciutat, i també de Catalunya, Blas Maqueda, nascut a Guadalcázar (Còrdova) el 1942, i arribat a Terrassa una nit de mal record col·lectiu de l’any 1962. “La setmana següent d’haver posat els peus a Terrassa, ja vaig escoltar flamenc. Al carrer de Solsona hi havia un bar on se’n cantava –recorda. Bar de Lázaro, n’hi deien. I a prop hi havia el Bar Sevilla, on també se’n feia. Els anys seixanta i setanta hi havia molt ambient flamenc, a Terrassa.”
De Cadis i els Ports
Eren temps de l’arribada al municipi de centenars, de milers de persones vingudes d’altres punts d’Espanya, sobretot d’Andalusia, cercant feina i un millor horitzó de vida. “En aquella gran afició al flamenc d’aleshores també existia el component d’enyorança que sent l’emigrant”, afegeix Maqueda.
Però els anys van anar passant i aquell ambient, per raons diverses, es va anar diluint. Avui Flamencología-A.C.A. Nuevos Aires del Camino ofereix una programació estable de flamenc durant tots els diumenges de l’any. Altres entitats, com el Centro Andaluz de Nueva Carteya (que, per cert, acaba de complir 30 anys), la Asociación Flamenca Andaluza Rosi Ugal o la mateixa Casa de Andalucía de Terrassa, entre altres, organitzen activitats lligades al flamenc.
José Luis García Cañadas, un egarenc d’avis d’Almeria, es va aficionat a aquest art fa uns deu anys. Vinculat també a Flamencología, Cañadas, “cantaor”, explica quin és l’origen d’aquesta manifestació artística: “El flamenc, tal i com el coneixem avui, no té més de 200 anys d’història. Va néixer a la Baixa Andalusia. L’acord general que hi ha entre els estudiosos del flamenc és que apareix a Cadis i els Ports, i d’allà es va estenent”.
Localitats com Cadis, San Fernando, Chiclana de la Frontera, Puerto Real, El Puerto de Santa María y Sanlúcar de Barrameda serien, doncs, el bressol del diàleg entre el “cantaor” i la guitarra. Avui, Jerez de la Frontera (també a la província de Cadis) i el barri de Triana de Sevilla són altres epicentres del flamenc.
Però, per què neix allò que alguns anomenen “cante jondo”? “Antonio Gala, l’escriptor, diu que el flamenc, el va inventar l’ésser humà per poder-se queixar dignament –assenyala Cañadas. Moltes lletres del flamenc tenen un caràcter reivindicatiu, perquè el seu origen està en l’opressió pura que sentien els treballadors de la mina, del camp d’Andalusia”.
Pedro José Limón, president de Flamencología, afegeix que “el flamenc també és dels mariners”, un ofici que sempre ha estat subjecte al risc, al patiment de no saber de la família durant mesos, al perill d’un mal cop de la mar.
De la queixa a l’amor
“Acabada la feina, totes aquestes persones s’ajuntaven a la taverna i cantaven aquestes lletres reivindicatives, contra el patró, contra el ‘senyoritisme’, contra el feixisme…”, comenta. El flamenc, però, no és només reivindicació, sinó que canta a molts més sentiments. Com a l’amor d’una mare en aquella “soleá de Triana” que diu: “Si a ti te quiere tu madre /a mí me quiere la mía/Si a ti te quiere de noche, /a mí… de noche y de día”.
O a l’amor de parella, com en aquella “malagueña” que posada en veu del “cantaor” Antonio Chacón (Jerez de la Frontera, 1869-Madrid, 1929) feia el següent: “Que te quise con locura,/ yo en mi vida negaré,/que te quise con locura. / Mira qué cariño fue/ que siento la calentura/ que tuve por tu querer”. Les lletres flamenques poden contenir tots els sentiments, de la vida a la mort, de l’alegria a la més grossa tragèdia.
L’arbre de moltes branques
Una altra característica inherent al flamenc és la seva gran varietat d’estils, que s’anomenen “pals”; és a dir, hi ha moltes maneres diferents de cantar flamenc. Aquests “pals” sovint es troben lligats a una zona geogràfica concreta. Així tenim “pals” com las “siguiriyas”, las “soleares”, els “tangos”, els “fandangos”, les “tonás” o la “granaína”. I, dins d’aquests, existeixen altres subestils. Dins del “fandango de Huelva”, per exemple, que és un “pal” del flamenc, hi ha més de 40 subestils diferents.
“El flamenc és com un arbre de moltes branques. Té més de 300 varietats”, concreta Pedro José Limón, president de Flamencología, nascut a Huelva.
En tot cas, el flamenc és el resultat del diàleg, de la conversa hipnotitzadora entre el “cantaor” i la guitarra (o “toque”). Això passa en l’anomenat “cante alante”. En el cas que hi hagi una “bailaora”, o un “bailaor”, ells són el qui manen. I llavors parlem de “cante pa’trás”. Aleshores els peus de la bailaora són els que marquen el ritme i d’aquesta manera es converteixen en un instrument més.
El flamenc també admet altres instruments, com el “cajón” (introduït pel guitarrista Paco de Lucía l’any 1984). I fins i tot hi ha flamenc a piano o violí. Sense oblidar-nos de la poesia, un altre ingredient d’aquesta fórmula artística captivadora que s’ha transmès generació rere generació.
Encara que no sigui el més habitual del món, a Terrassa trobem avui joves que somnien guanyar-se la vida amb aquest cant.
Noves fornades
Una d’elles és la Rocío Merino, una “bailaora” de només 18 anys, vinculada a la Asociación Flamenca Andaluza Rosi Ugal. “Quan tenia 3 anys ja vaig començar a ballar amb la Casa de Priego de Córdoba d’aquí, de Terrassa (també promotora del flamenc), perquè la meva mare és ‘bailaora’”, conta.
“Sóc jove i m’agrada tot tipus de música, clar, però el que em fa sentir el flamenc, quant a sentiments, quant a profunditat, és incomparable”, diu. I detalla: “Un cop et poses a ballar flamenc, l’expressió de la cara resulta molt important, ja que has de ser capaç de transmetre sensacions al públic”.
Un altre exemple de jove terrassenc enamorat del ”cante jondo” és en Jonathan Maqueda (a la foto de portada), de 23 anys i veí de Sant Pere Nord. La guitarra, n’és la inseparable companya. “Vaig interessar-me pel flamenc amb 10 anys. A casa sempre n’havia escoltat. El cant m’agradava, però la meva elecció va ser la guitarra. Ara vaig fent actuacions i vull arribar tant lluny com pugui”, comenta.
La Rocío i en Jonathan són dos exemples, dues bones mostres, que el flamenc té un futur a Terrassa. Malgrat tot, des de les entitats consultades coincideixen a assenyalar que caldria que l’administració s’impliqués més en la promoció d’aquesta música.
És cert que els “cantaores” i guitarristes més comercials de flamenc, com Miguel Poveda, José Mercé, Paco Candela o la coneguda “cantaora” Mayte Martín, contribueixen a mantenir viva la flama flamenca entre el gran públic.
Però aquest cant de tanta profunditat i sentiment segueix reunint entusiastes, també, a les petites penyes d’aficionats a un art sorgit a Andalusia, però que, de fet, ja no pertany tan sols a aquella comunitat; ni només als catalans o a Espanya; sinó que, des del 2010, és Patrimoni Cultural Immaterial de tota la Humanitat.
