La celebració del Cap d´Any, tal com l´entenem aquí, no té sempre massa a veure amb la forma com es desenvolupa a altres contrades del món. Menjar els dotze grans de raïm, brindar amb cava o vestir per a l´ocasió alguna peça de roba d´un color determinat no són hàbits universals, com podríem pensar. L´arribada de l´any i la forma d´encarar-la difereixen segons a quins llocs del mapamundi, i no sempre casen amb la visió que tenim d´aquesta data inqüestionablement assenyalada. I, per als que viuen el Cap d´any lluny de casa, poden sobtar algunes litúrgies o rituals autòctons, i no sempre acaben adaptant-se a complir-los.
Per a moltes persones que s´han establert aquí, els costums que tenim per Cap d´Any els sobten. És el cas de la Melina Gros, responsable comercial d´una empresa d´aigües i que va aterrar a Terrassa fa 17 anys, procedent de la província de Buenos Aires, Argentina. “Allà no es menja el raïm, és una tradició que no existeix, però sí que es tiren focs artificials, com es fa aquí la nit de Sant Joan, a partir de les 12 i després de brindar”, explica la Melina.
I li va costar adaptar-se als costums d´aquí. “Els primers anys ens va costar acostumar-nos-hi perquè ens reuníem entre quaranta i cinquanta persones”, assegura. El tema del raïm, tampoc l´ha pogut assumir i admet que “no he pogut acabar de menjar-me els dotze grans”.
Tampoc estava acostumada a certes supersticions, com la de vestir-se amb una peça de roba interior de color vermell. “No hi ha una superstició concreta allà, a la meva zona. Després de les dotze es fa festa i surts a la porta de casa i es posa música i es fa pel carrer, amb els veïns”, apunta la Melina. Es brinda amb una sidra que té més gas que l´asturiana, i es fa un combinat que s´anomena Clericot. “Es fa amb sidra amb fruites naturals macerades durant tot el dia. És molt típic d´aquell dia”, diu.
El clima, la gran diferència
Tot i això, la gran diferència que va trobar és el clima. “Allà és estiu i ho celebres al jardí de casa, amb la família i amics, i a la piscina”, explica. Si la casa té possibilitat de fer una barbacoa, es fa un “asado” i també es mengen uns plats freds que porten els convidats, com el matambre, “una mena de secret ibèric enrotllat, farcit d´ou dur i hortalisses, i també el Vitel Toné, que és un rodó, tallat com si fos un carpaccio, amb una salsa de tonyina i anxoves”.
Ara, 17 anys després de la seva arribada a Terrassa, s´ha adaptat als costums d´aquí i passa el Cap d´Any a Alacant, amb uns familiars que té allà. “Nosaltres ara fem el Cap d´Any com el d´aquí i hem adoptat els costums”, afirma. I cada dia 31 de desembre segueixen els rituals nostres. Poder gaudir d´un “asado”, al jardí i amb la piscina queda, de moment, aparcat, però el record es manté viu.
Tot i que el clima és bastant coincident amb el que es va trobar a Terrassa durant aquestes dates, Adam Lang, nord-americà de Wisconsin, i gerent de l´acadèmia d´idiomes Welcome, va establir algunes diferències notables entre les celebracions del Cap d´Any a la seva terra, comparades amb les que es fan aquí. “Les dues grans diferències són que no es menja el raïm i tampoc no es fan les dotze campanades”, explica.
Les festes per celebrar el Cap d´Any a Wisconsin consisteixen en “una festa amb amics o familiars, i que comença a les set o a les vuit del vespre, i el repte és el d´aguantar fins a les dotze, perquè després te´n vas a dormir, però aquí és al revés, la festa comença a les dotze”, comenta l´Adam.
No es fan les campanades
Les dotze campanades no es fan, i es tracta d´un compte enrere dels últims deu segons de l´any i, un cop ja s´ha fet el traspàs, “tots es feliciten i es fan petons i abraçades, i potser és l´únic dia que pots petonejar la gent”, diu rient. Recorda, quan va viure a Chicago, que al llac fan focs artificials. “Estàs a fora amb els amics, mirant els focs, tot i que fa molt fred. El problema és que vam anar-hi amb autobús i a l´hora de tornar no trobàvem res per tornar, ni taxi ni autobús, de la gentada que hi havia”, assenyala Lang.
Un costum molt dels Estats Units, durant totes les festes de Nadal, és penjar el mistletoe (el vesc) i per menjar, la nit de Cap d´Any, es menja “un pica-pica i es brinda amb xampany. No hi ha un menjar específic, així com el dia 1 de gener es fa el gall dindi, però es menja carn”, explica.
L´Adam, que fa 15 anys que va arribar a la ciutat egarenca, assegura que no hi ha supersticions com les d´aquí. “Em va sorprendre molt al principi que em preguntessin si duia alguna peça vermella”, afirma. Pel que fa a menjar el raïm, admet que al principi no va ser fàcil l´adaptació.
“El primer any que vaig menjar raïm em va costar, i més amb les llavors, feia una mica d´angúnia, però vas agafant el ritme”, apunta. Tot i això, reconeix que “no segueixo les campanades i m´ho vaig menjant tot tal com ve”, comenta.
A Itàlia, el raïm tampoc té cap mena de protagonisme. Allà, l´element clau són les llenties. Els germans Nettuno, Angelo i Gianluigi, encarregat i pizzer, respectivament, del restaurant Pizza Sí de Terrassa, expliquen que “es fa un sopar normal i, al final, es mengen les llenties, que es cuinen amb el cotechino, que és carn de porc, i es diu que, com més en menges, més sort tindràs aquell any”.
La celebració comença ja al matí i es fa una gran festa i és més típic “sortir a fora a un restaurant a sopar”, assenyalen. També, com passa a la Nit de Sant Joan, es llancen petards i es fan focs artificials. Gianluigi, que fa nou anys que és a Terrassa, diu que “al principi, al Cap d´Any d´aquí, notava a faltar els focs artificials, com si alguna cosa no hi fos”.
L´Angelo, que va arribar a terres catalanes dos anys abans que el seu germà, al principi no entenia la tradició de les campanades i el raïm però assegura que “sempre he aconseguit menjar-me els dotze grans”, cosa que no pot dir Gianluigi. Tots dos, però, compleixen escrupolosament les dues tradicions, mengen raïm però també es cruspeixen les llenties, com manen els hàbits dels italians.
Roba interior a l´inrevés
Sí que és tradició, a la regió d´on provenen, Calàbria, el fet de vestir-se aquella nit amb la roba interior de color vermell, però amb la diferència que allà “ens la posem a l´inrevés”, explica l´Angelo. Això sí, aquella nit és gairebé obligat vestir molt bé i tothom es posa les seves millors gales. “Tot el món va molt ben vestit i molt elegant. És un dia per vestir bé”, comenta el Gianluigi. És una nit més aviat per passar en família. “A les dotze et felicites amb tothom, pares, avis, tiets, i la gent més jove, després, s´ajunta amb els amics i va a les discoteques”, manifesten. El clima és molt semblant al d´aquí.
També, és una festa on es beu bastant. No es veu cava, ni xampany. Allà la beguda per brindar és el prosecco, un vi escumós italià, molt més sec que els seus competidors. “Aquí agrada més el cava perquè no han provat el prosecco”, comenten rient. A Itàlia, també es compten els últims deu segons de l´any i la gent està pendent del rellotge, allà on estiguin.
